El ‘lawfare’ com a excusa
La justícia s’enreda en relats incompatibles: garantia democràtica si investiga el rival, sospita de persecució quan afecta el mateix entorn.
Hi ha notícies que un país escolta primer amb incredulitat i només després amb cansament. La imputació d’un expresident del Govern central pertany a aquesta categoria. No pel procediment judicial en si mateix –investigar és precisament el que ha de fer la justícia quan aprecia indicis– sinó per la sensació de desgast institucional que deixa darrere.
Espanya entra en territori desconegut: per primera vegada, qui va ocupar la presidència del Govern haurà de respondre davant un jutge per presumptes delictes relacionats amb tràfic d’influències i decisions preses als voltants del poder.
La gravetat del moment exigiria prudència. Una certa pausa abans que comencés l’estrèpit. Però la política contemporània ja gairebé mai concedeix temps a la digestió dels fets. Tot just coneguda la interlocutòria judicial, va començar a desplegar-se el protocol habitual: acusacions de "lawfare", insinuacions de persecució política i sospites preventives sobre el magistrat instructor. El focus canviava de lloc amb gran rapidesa.
Fa no massa anys, el terme lawfare pertanyia al repertori de certs populismes llatinoamericans entossudits a presentar qualsevol investigació incòmoda com una operació política encoberta.
Avui l’expressió ha desembarcat amb naturalitat a Espanya, convertida en una versió sofisticada de la vella "guerra bruta judicial". La sospita deixa d’aquesta manera de recaure sobre els fets per desplaçar-se cap a qui els investiga. Avui ja no n’hi ha prou amb defensar l’investigat. S’ha de desacreditar preventivament el jutge.
El ciutadà contempla ja aquestes escenes amb el cansament de qui reconeix una tempesta abans del primer tro. Sap fins i tot l’ordre dels llampecs. Un jutge dicta una resolució incòmoda. La interlocutòria amb prou feines abandona la impressora quan ja circulen les acusacions de conspiració. Les xarxes social comencen a brunzir com un transformador avariat. Els portaveus s’afanyen a assenyalar intencions ocultes.
I lentament, els fets comencen a desaparèixer sota una batalla de legitimitats en què el més important deixa de ser què va passar per passar a ser qui investiga.
Enmig d’aquesta acusació encreuada es manté sempre la justícia, invocada com a exemplar quan colpeja l’adversari i denunciada com a guerra bruta quan s’aproxima al mateix espai polític d’un. La justícia queda atrapada entre relats incompatibles: garantia democràtica quan investiga el rival, sospita de persecució quan arriba a l’entorn d’un mateix. I aquí comença el deteriorament, lent i silenciós, com aquestes humitats que durant anys semblen no comprometre la casa fins que un matí comença a cedir-ne la paret mestra.
Tota persona investigada té dret a la presumpció d’innocència. També a defensar-se. Però l’Estat de dret exigeix una altra obligació igual d’important: preservar la independència judicial fins i tot quan les investigacions resulten incòmodes per al poder.
És difícil reclamar prudència davant les acusacions i, alhora, desacreditar jutges, fiscals o policies quan les indagacions arriben al mateix espai polític.
La investigació sobre el rescat de Plus Ultra projecta a més una ombra que desborda el cas concret. Per a la majoria dels espanyols, l’aerolínia amb prou feines existia abans que el rescat la col·loqués a l’aparador polític. El que ara emergeix no és només una discussió tècnica sobre ajudes públiques, sinó una pregunta més incòmoda: quines influències van poder operar al voltant d’una decisió adoptada finalment pel Consell de Ministres.
Influència i delicte
Més que el tràfic d’influències –atribut gairebé inevitable de qualsevol expresident–, el que sembla investigar-se de fons, i a més baix impuls internacional, és un possible circuit de blanqueig de capitals. La influència política no és un delicte en si mateixa. El problema comença quan aquesta capacitat d’interlocució privilegiada acaba projectant-se sobre decisions públiques o avantatges econòmics inaccessibles per a d’altres.
Notícies relacionadesPerquè aquesta és potser la pitjor notícia de totes. No l’existència d’una investigació, sinó la creixent normalitat amb què la política respon intentant erosionar la credibilitat dels que investiguen.
Una democràcia no comença a deteriorar-se quan apareixen casos de corrupció. Comença a deformar-se quan els ciutadans deixen de preguntar-se què va fer el governant i comencen a preguntar-se de quin costat està el jutge.
