El vaixell que ens retrata

A El desierto de los tártaros, del novel·lista Dino Buzzati, hi ha un missatge per a aquests dies. El tinent Drogo és destinat a vigilar una fortalesa als confins de l’imperi per ser el primer a veure l’Exèrcit invasor i donar l’avís d’alarma. Completament sol allà, on res té sentit, el lector nota com la por a l’Altre i a què passarà domina aquesta espera absurda, paralitzant. Una vida absolutament malgastada. Ho pensava aquests dies mentre milions de persones veien acostar-se a les nostres costes un vaixell que ens retrata. Un mirall en part incòmode per als que, infectats pel virus del populisme, han posat la fraternitat en quarantena. També ens ha tornat, però, un reflex d’esperança.

¿Qui som quan la por truca a la porta? La nostra reacció davant els que necessiten acollida urgent és un bon termòmetre. De vegades, si hi ha risc sanitari, emergeix el reflex temorós del rebuig. Si hi ha migració, es pot activar el reflex del tancament. Si hi ha pobresa territorial, apareix el conegut i egoista mantra de "primer els nostres". Aquesta indigna "prioritat nacional" que ara alguns, com en els nostres pitjors passats europeus, proven d’incrustar en el pensament i l’agenda mediàtica. Com si la solidaritat fos una concessió excepcional i no una obligació democràtica. Un deure cívic. Una prioritat social.

El vaixell no és una anècdota; és un símptoma. Espanya coneix bé aquesta tensió. La convivència territorial és observada massa vegades per una lògica de competència i replegament (tan poc federal). Ho veiem en el debat sobre el finançament autonòmic, en la deslleialtat fiscal d’algunes autonomies, en el demagògic i inhumà repartiment de menors migrants no acompanyats, en l’acollida de migrants refugiats o en la resposta a algunes emergències. La pregunta que activen alguns no sol ser "com ajudem" sinó "per què he d’assumir això, jo". Aquesta postura és un senyal preocupant. Reflecteix una solidaritat de conveniència. I no em refereixo només a la ideologia, sinó al clima de por que ens envolta –com a esperit d’època–, en què la fraternitat no només desapareix per egoisme o maldat, sinó com a derivada última del temor. Com aquell tinent perdut als confins de l’imperi.

És inevitable traçar un paral·lelisme amb la pandèmia. Durant aquells mesos (que tornen, i tornen, i està bé que sigui així), l’única veritable fortalesa va ser la fraternitat entesa com a corresponsabilitat. Amb l’autoritat del governant no n’hi havia prou. Feia falta confiança social. Podíem dictar restriccions, ampliar protecció, reforçar hospitals, mobilitzar recursos, coordinar administracions, però sense la responsabilitat compartida de milions de ciutadans –i la ciència i l’entrega pública, és clar– tot era insuficient. Alguns vam insistir sovint a prioritzar la protecció per garantir la seguretat amb aquella idea: sortir junts o no sortir. És cert que alguns, o algunes, enmig d’aquella tragèdia, van retratar bé la seva ànima política i humana preferint el rendiment electoral a l’interès general. Canyes enfront de vides: hi ha coses que no poden caure en l’oblit. També vam veure la cara del populisme més irresponsable, el negacionisme de les vacunes i les mascaretes, la banalització del sofriment de la gent grans, l’agitació contra qualsevol restricció i l’explotació partidista de la por. I, tot i això, la nostra societat va formar, majoritàriament, una cadena de fraternitat admirable.

Dic que aquells dies vam entendre que ningú és una illa ni es pot salvar sol. Semblava obrir-se una oportunitat –¿passatgera?– per reconstruir una cultura cívica més conscient del comú. També ho vam veure així en la marea humana de suport a les víctimes de la dana. Allà on l’aigua va arrasar habitatges, comerços, collites i projectes de vida hi va emergir una resposta ciutadana admirable. La societat valenciana i espanyola es van abocar a l’ajuda immediata.

Ara, amb el vaixell, alguns han parlat de rates nedadores i d’altres han reclamat l’allunyament de l’embarcació que transportava catorze espanyols entre el passatge. ¿Què haurien dit sense viatgers nacionals a bord? ¿A quina baixesa moral haurien arribat? No costa imaginar-ho. I, tot i això, Espanya hi ha sigut. (Com a Ucraïna, a Gaza o contra la guerra de l’Iran.) Perquè no són incompatibles la seguretat i la solidaritat. De fet, una democràcia madura és la que sap gestionar alhora la seguretat i la solidaritat. Una democràcia avançada és la que acull i protegeix els que arriben vulnerables, malalts o desemparats. I no se’n desentén.

En l’àmbit tècnic, és important veure com ha progressat la nostra xarxa sanitària en capacitat i preparació per gestionar una emergència vírica. En termes socials, però, considero que encara és més crucial si estem disposats a reconèixer-nos en el destí dels altres. I la resposta d’Espanya ha rebut un suport explícit de l’Organització Mundial de la Salut. El seu director general, Tedros Adhanom Ghebreyesus, no ha parlat només d’eficàcia sanitària, sinó d’"amabilitat" i "compassió".

Ara que bufen vents de replegament identitari en aquest nou-vell món d’aranzels, guerres i menyspreu al dret internacional, encara és possible defensar una política pública basada en la humanitat, la ciència i el multilateralisme. Davant els que proposaven mirar cap a una altra banda, l’arribada d’un vaixell a les nostres costes ha revelat una cosa essencial: que és possible tapar la sobredosi de pors i que la veritable fraternitat es demostra quan ajudar resulta incòmode. També ha visibilitzat una altra dimensió: que la fraternitat social continua viva quan el partidisme no la contamina (massa). No, no és allò de només el poble salva el poble: aquesta arenga l’adorava Mussolini. És, més aviat, l’evidència que quan es dissipa la lògica de confrontació, continuem sent una societat que no pregunta qui ha d’assumir el cost, sinó què fa falta i on. Res de campi qui pugui. Res de sospites, pors, desconfiança i totes les declinacions de l’individualisme.

Notícies relacionades

El Congrés agonitza

Junts demana "un gran acord de país" que pari el conflicte dels mestres

Hi ha una última qüestió que ha portat el vaixell: si bé hem sigut solidaris de manera exemplar com a país, ¿per què aquesta generositat que aflora amb tanta força en l’emergència –covid, dana, hantavirus– no es consolida després com a cultura política estable? ¿Per què la fraternitat ens commou en situacions límit però ens incomoda en la gestió ordinària? Estaria bé reflexionar-hi. Només així podrem evolucionar cap a una democràcia deliberativa que no respongui al vaivé emocional de la tragèdia i l’emergència, sinó que sigui capaç d’institucionalitzar la fraternitat com a actiu polític.

En el cansament tediós de la fortalesa Bastiani, embarcat en la soledat més absoluta, el tinent Drogo "se dio cuenta de que los hombres, por mucho que se quisieran, siempre permanecen alejados; si uno sufre, el dolor es completamente suyo, ningún otro puede tomar para sí ni una mínima parte; si uno sufre, no por eso los otros sienten daño, aunque el amor sea grande, y eso provoca la soledad en la vida". Aquest és el miratge en què va caure l’home que viu sol i desconnectat de la resta. Però com ensenya la novel·la, ni els tàrtars eren una amenaça real –sinó una llegenda per autoconvèncer-se de l’absurd de vigilar els confins de l’imperi– ni els anys d’espera tenien sentit. La por és una arma carregada de passat.