El Suprem confirma l’absolució de Neymar i dels directius del Barça que el van fitxar el 2013

Segons consta en els fets provats, la mercantil DIS, que va ser la querellant, "va adquirir en data 6 de març de 2009 els drets econòmics derivats dels drets federatius del jugador de futbol professional Neymar Da Silva Santos Júnior, que en aquell moment pertanyia a la plantilla del Santos Futebol Clube. A canvi de l’adquisició d’aquests drets, DIS li va pagar cinc milions de reals brasilers".

Per la seva banda, el FC Barcelona va signar un pacte amb el jugador perquè quan quedés lliure signés per ells a canvi d’una quantitat que és sobre la qual la querellant entén que hi va haver frau perquè hauria d’haver estat integrada en els seus drets econòmics a percebre indemnització. Per assegurar-se que el jugador fitxaria amb ells en quedar lliure, el Barça va pactar amb ell fer-ho el 2014, però finalment va avançar el fitxatge el 2013 i va pagar traspàs per això, del qual la querellant va percebre la seva part.

En opinió de la Sala Segona, "els fets provats han reflectit la inconsistència de l’acusació i que de cap manera quan es duen a terme els contractes existia un dol coetani d’estafar defraudant els drets econòmics de DIS". I això, perquè, tot i que el recurrent entengui que tot això es va fer per perjudicar aquests drets i alterar el preu de la venda final del traspàs, minorant els drets econòmics de DIS, el tribunal va concloure "de manera clara" que no hi havia cap delicte. "Tot es va deure a una decisió esportiva del club que va voler assegurar-se el seu fitxatge i després va decidir avançar-lo i pagar preu de traspàs, tot i que tenia un contracte amb el jugador perquè aquest se n’anés lliure en finalitzar el seu compromís amb el Santos", considera l’alt tribunal.

Drets econòmics i federatius

Per arribar a aquesta conclusió, la sentència explica que tot i que DIS fos titular del 40 % dels drets econòmics, no ho era dels drets federatius, que són els que permeten que un jugador pugui fitxar per un equip diferent mentre té contracte en vigor amb un altre club. Segons la normativa FIFA, fins que el club que traspassa i el club que fitxa no es posen d’acord no se cedeixen els drets federatius; és l’anomenat "transfer", que un cop produït comporta el canvi de club del jugador.

En aquest sentit, afegeix que "pel traspàs del jugador del Santos Futebol Clube al Futbol Club Barcelona, DIS va percebre la quantitat de 6.840.000 euros, 40 % dels 16,1 milions del preu de traspàs". És a dir, que es va indemnitzar qui tenia drets econòmics sense que hi hagi prova indiciària que porti a concloure "que els contractes previs es van dur a terme per ocultar una intenció defraudatòria dels drets econòmics de DIS", tot i que es va avançar el fitxatge un any.

No pertany a l’àmbit del dret penal, sinó estrictament a l’esportiu, en les seves normes internes de disciplina esportiva contractual, la possibilitat que un club dugui a terme negociacions amb jugadors amb contracte en vigor, explica la resolució, que nega que sigui "una actuació delictiva de corrupció entre particulars" o de simulació contractual, "atès que el contracte i la intenció subjacent de les parts era real", encara que acabessin avançant el contracte. "Pactar unes condicions econòmiques i abonar-les quan quedés lliure" pot quedar "en el terreny del dret esportiu i normes FIFA o UEFA, però no" ho fa sobre el "dret penal atès el principi d’intervenció mínima que predomina" perquè qualsevol incompliment contractual no sigui portat a la via penal, sinó a la mercantil o civil.

Un incompliment no és delicte

El Suprem explica que "un incompliment contractual no és mai delictiu, ja que on cal posar l’accent" és "en quina va ser la intenció de les parts en signar el contracte". En aquest cas, el tribunal "arriba a la convicció per la prova indiciària que no hi va haver dol d’incomplir i indemnitzar DIS després quan se signen els contractes, i que la indemnització es va pagar a DIS quan hi va haver el traspàs, però no abans".

Notícies relacionades

Sánchez denuncia el "colonialisme silenciós" a través de la IA d'empreses dels EUA

Illa demana a l'Audiència Nacional "cordura" perquè no obligui Jordi Pujol a declarar en el judici: "Em va dir que està fluix"

La sentència considera "evident que el jugador és lliure de fitxar amb qui vulgui quan adquireix la condició de lliure i el que es duu a terme és que el que se signa en aquests contractes qüestionats és una opció o preferència futura que, a més, es condicionava al fet que el jugador adquirís la condició d’agent lliure, i la qüestió és en l'àmbit de disciplina administrativa esportiva de normes d’organismes superiors pel que fa a quan un jugador pot entaular aquestes negociacions.

Per al Suprem, l’Audiència de Barcelona, en interpretar l’esdevenir dels esdeveniments i els documents aportats, "va arribar amb encert" a concloure que no hi ha cap il·lícit penal. "El tribunal conclou respecte als 40 milions del preu que ho va ser "de drets futurs", per la qual cosa no hi va haver un traspàs, ja que, a més, no hi intervé el club titular dels drets que li havia donat carta per a això. I, així, consta en la sentència" quan diu que "respecte als 40 milions rebuts, reiterem que és perfectament admissible com a preu per la preferència, igual com ho és la penalització. Amb això no es desnaturalitzen els pactes i, sobre això, insistim que del que es va disposar va ser de drets futurs". Que el Santos club tingués coneixement del pacte del novembre del 2011 és irrellevant, perquè finalment hi va haver traspàs i tots van cobrar el que d’acord amb dret necessitaven per contracte.