Assumpta Escarp: «M’hauria agradat canviar algunes estructures de poder dins del PSC»

«Del que estic més contenta és d’haver pres jo la decisió. Tenia ganes de disfrutar, de no patir per la gestió diària i de fer coses amb retorn social», relata, als 69 anys, amb un cafè americà fumejant entre les mans. En realitat, se’n va anar just quan el PSC, el seu partit, entrava per la porta de la Generalitat després de 14 anys a l’oposició, però «en algun moment» havia de dir ‘fins aquí’, i ho va fer quan es deixaven enrere anys d’alt voltatge polític marcats pel procés. A més, tampoc no hauria assumit responsabilitats al Govern i, si alguna cosa la caracteritza, és el seu pragmatisme i discreció, ja sigui per gestionar un assumpte públic o un tema personal.

De l’etapa municipal al Parlament

La seva trajectòria la divideix en dos: l’etapa municipal i la parlamentària. En la primera, va estar en els governs barcelonins de Joan Clos i Jordi Hereu, assumint carteres dures com a seguretat, mobilitat o urbanisme, a més de quatre anys a l’oposició durant l’etapa de Xavier Trias. «El pitjor, sens dubte, és la gestió de les emergències quan hi ha afectacions personals», assegura. La va marcar molt especialment un episodi de vent molt fort en el qual va caure un mur al Poblenou provocant una víctima mortal. I no té problema a fer autocrítica de com va gestionar el seu partit el cas Hotel del Palau. «Hi va haver una falta de diàleg i d’empatia amb Itziar González», assegura sobre l’exregidora de Ciutat Vella que va denunciar l’escàndol de corrupció urbanística.

Tampoc es va deslliurar de cicles convulsos al Parlament, on va aterrar l’any 2015, ja en plena ebullició del procés, que defineix com l’etapa «més dura». També a nivell personal, ja que va tenir un infart el 2017. Es va reincorporar, malgrat que la seva família li deia llavors que ho deixés. «Em va costar, els plens eren interminables i es perdia la capacitat de convivència», assegura sobre el clima crispat de llavors a l’hemicicle.

Però la situació va fer un gir en les dues legislatures següents, on, com a vicepresidenta segona de la Mesa, va fer bona sintonia tant amb l’expresidenta del Parlament Laura Borràs, amb qui no ha perdut el contacte, com amb la republicana Alba Vergés, amb qui va gestionar colze a colze la vicepresidència de l’òrgan i va teixir una amistat. «S’ha d’entendre al contrari i generar confiances», defensa. De fet, si hi ha una cosa que recomana al Govern deSalvador Illa és «invertir moltes hores a negociar» amb l’oposició. «Cal gestionar, però també fer política, saber explicar a la gent el que s’està fent. Cal posar ordre, però ser empàtic», reflexiona.

Els deures pendents

Notícies relacionades

Illa defensa la sanitat espanyola davant d"atacs malintencionats" després que EEUU hagi decidit investigar el cas Noelia

La jutgessa de l’espionatge amb Pegasus i Candiru anul·la la imputació del magistrat del Suprem però escoltarà els empresaris denunciants

Però hi ha encara una tercera dimensió, que és l’orgànica dins del PSC. Perquè Miquel Iceta va confiar en la seva mà de ferro el 2014 per posar-se al capdavant de la secretaria d’organització del partit, just en l’etapa de la diàspora en què pesos pesants de l’ala sobiranista del socialisme trencaven el carnet i s’encaixaven derrotes electorals històriques. «Jo vinc del PSUC i del sector catalanista del PSC. Va ser molt dur veure com se n’anaven companys com Marina Geli i Quim Nadal, a qui conec des de la universitat, i arremangar-se en una època de pèrdua de diputats, escissió i crisi econòmica en el partit», reconeix.

Només van ser dos anys, però van valer per deu. «Malgrat ser dolorós, Iceta va fer una feina extraordinària. Vam aguantar la marca i els valors», sentencia. Precisament va ser Illa el seu successor en el càrrec el 2016. Però una espina sí que té clavada del seu pas per la sala de màquines: «M’hauria agradat canviar algunes estructures de poder dins del partit, ajudar a impulsar canvis estructurals que crec que s’han de fer». Deures, doncs, que considera pendents mentre ella ja els escodrinya des de la distància, de la mateixa manera que assegura que observa la seva estimada Barcelona «com aquell jubilat que mira les obres» o «aplaudeix» Illa des del sofà quan respon al Parlament a Sílvia Orriols, d’Aliança Catalana. «Cal fer-ho, amb contundència, perquè no tot s’hi val», conclou.