De la política, ¿se’n surt?
Assumpta Escarp, exdiputada del Parlament: "M’hauria agradat canviar algunes estructures de poder dins del PSC"
EL PERIÓDICO entrevista polítics que han deixat la primera línia per descobrir a què es dediquen i com s’han reinventat. La socialista Assumpta Escarp va ser regidora de Barcelona i, després, diputada del Parlament. Assegura que els anys del procés van ser "l’etapa més dura".
«Tenia ganes de disfrutar, de no patir per la gestió diària i fer coses amb retorn social»
«Hi va haver una falta de diàleg i d’empatia amb [l’exregidora de Ciutat Vella] Itziar González»
«Va ser molt dur veure com se n’anaven [del partit] companys com Marina Geli i Quim Nadal»
Ara fa just un any que la socialista Assumpta Escarp (Terrassa, 1957) va posar punt final a una trajectòria en política institucional de més de 20 anys, 12 d’ells com a regidora a Barcelona i, els últims nou, com a diputada al Parlament; tot i que continua fent el que ella denomina "missions especials". És a dir, prestant consell a qui l’hi demana en confiança o en el Consell Assessor del Pacte per Ciutat Vella de l’alcalde Jaume Collboni. I, quan no, pot estar entrenant pilates reformer, cantant en una petita coral o donant un cop de mà en dues fundacions dedicades a la salut mental. Admet, això sí, que recol·locar-se en la nova vida com a jubilada li ha requerit un temps perquè la política, tot i que estigui ja desposseïda de tot càrrec, la porta dins.
"Del que estic més contenta és d’haver pres jo la decisió. Tenia ganes de disfrutar, de no patir per la gestió diària i de fer coses amb retorn social", relata, als 69 anys, amb un cafè americà fumejant entre les mans. En realitat, se’n va anar just quan el PSC, el seu partit, entrava per la porta de la Generalitat després de 14 anys a l’oposició, però "en algun moment" havia de dir ‘fins aquí’, i ho va fer quan es deixaven enrere anys d’alt voltatge polític marcats pel procés. A més, tampoc hauria assumit responsabilitats en el Govern i si alguna cosa la caracteritza és el seu pragmatisme i discreció, ja sigui per gestionar un assumpte públic o un tema personal.
De l’Ajuntament al Parlament
La seva trajectòria la divideix en dues parts: l’etapa municipal i la parlamentària. En la primera, va estar en els governs barcelonins de Joan Clos i Jordi Hereu, assumint carteres dures com seguretat, mobilitat o urbanisme, a més de quatre anys a l’oposició durant l’etapa de Xavier Trias. "El pitjor, sens dubte, és la gestió de les emergències quan hi ha afectacions personals", assegura. La va marcar molt especialment un episodi de vent molt fort en el qual va caure un mur al Poblenou que va provocar una víctima mortal. I no té problema a fer autocrítica de com va gestionar el seu partit el cas Hotel del Palau. "Hi va haver una falta de diàleg i d’empatia amb Itziar González", assegura sobre l’exregidora de Ciutat Vella que va denunciar l’escàndol de corrupció urbanística.
Tampoc es va deslliurar de cicles convulsos al Parlament, on va aterrar l’any 2015, ja en plena ebullició del procés, que defineix com l’etapa "més dura". També en l’àmbit personal, ja que va tenir un infart el 2017. Es va reincorporar, malgrat que la seva família li deia llavors que ho deixés. "Em va costar, els plens eren interminables i es perdia la capacitat de convivència", assegura sobre el clima crispat de llavors a l’hemicicle.
Però la situació es va capgirar les dues legislatures següents, on com a vicepresidenta segona de la Mesa va fer bona relació tant amb l’expresidenta del Parlament Laura Borràs, amb qui no ha perdut el contacte, com amb la republicana Alba Vergés, amb qui va gestionar colze a colze la vicepresidència de l’òrgan i va teixir una amistat. "S’ha d’entendre el contrari i generar confiances", defensa. De fet, si hi ha una cosa que recomana al Govern de Salvador Illa és "invertir moltes hores a negociar" amb l’oposició. "Cal gestionar, però també fer política, saber explicar a la gent el que s’està fent. Cal posar ordre, però ser empàtic", reflexiona.
Els deures pendents
Però hi ha encara una tercera dimensió, que és l’orgànica dins del PSC. Perquè Miquel Iceta va confiar en la seva mà de ferro l’any 2014 per posar-se al capdavant de la secretaria d’organització del partit, just en l’etapa de la diàspora en què pesos pesants de l’ala sobiranista del socialisme trencaven el carnet i s’encaixaven derrotes electorals històriques.
"Jo vinc del PSUC i del sector catalanista del PSC. Va ser molt dur veure com se n’anaven companys com Marina Geli i Quim Nadal, a qui conec des de la universitat, i arremangar-se en una època de pèrdua de diputats, escissió i crisi econòmica en el partit", reconeix.
Notícies relacionadesNomés van ser dos anys, però van valer per deu. "Malgrat ser dolorós, Iceta va fer una feina extraordinària. Vam aguantar la marca i els valors", sentencia. Precisament va ser Illa el seu successor en el càrrec el 2016. Però una espina sí que té clavada del seu pas per la sala de màquines: "M’hauria agradat canviar algunes estructures de poder dins del partit, ajudar a impulsar canvis estructurals que crec que s’han de fer".
Deures, doncs, que considera pendents mentre ella ja ho mira des de la distància, de la mateixa manera que assegura que observa la seva estimada Barcelona "com aquell jubilat que mira les obres" o "aplaudeix" Illa des del sofà quan respon al Parlament a Sílvia Orriols, d’Aliança Catalana. "Cal fer-ho, amb contundència, perquè no tot s’hi val", conclou.
