Esperanza Aguirre: "Vox existeix perquè Mariano Rajoy va incomplir el nostre programa electoral sencer"

Va ser la primera dona ministra d’ Educació (1996-1999), la primera presidenta del Senat (1999-2002) o la primera presidenta d’una comunitat autònoma elegida després d’unes eleccions (2003-2012). Malgrat haver obert camí de moltes altres dones durant dècades –«Vaig ser la primera, però després de mi hi ha hagut moltes més ministres d’Educació que ministres»–, el seu feminisme s’assembla més al de Vox que al de l’«Germana, jo sí que et crec», com explica ella mateixa. «Soc feminista en el bon sentit de la paraula perquè defenso la igualtat davant la llei dels homes i les dones; i estic en contra de treure els homes la presumpció d’innocència».

–«¿El seu feminisme és llavors el mateix que el de Vox, com també afirma María Guardiola [presidenta d’Extremadura]?»

-«Vox també defensa la igualtat davant la llei d’homes i dones, així que és el mateix feminisme», respon.

Esperanza Aguirre va seguir en part la tradició familiar i va entrar molt jove en política. Amb 31 anys, va ser regidora de l’oposició a l’Ajuntament de Madrid per Coalició Popular (1983). El 1991, quan l’alcalde ja del PPJosé María Álvarez del Manzano va guanyar les eleccions municipals amb majoria absoluta, Aguirre va ascendir a tercera tinenta d’alcalde i va començar a dirigir l’Àrea de Medi Ambient de la capital d’Espanya. Des d’aleshores, mai va deixar d’escalar posicions en el partit i a Madrid.

Amb 74 anys, una de les coses que té més clares és que mai deixarà la política. «¿Que si de la política, surt? Jo segueixo i seguiré en política mentre Déu em doni salut», diu eloqüent i ferm. Poques setmanes té l’any sense que Aguirre assisteixi a una presentació, coma o es reuneixi amb dirigents o personalitats de la dreta, escrigui un article o doni una entrevista. Aznar és i serà sempre un dels seus principals referents. «José María Aznar va unificar elPP. Estàvem tots còmodes i units en el partit: socialdemòcrates, liberals, conservadors i democratacristians. Aznar va aconseguir reunir-nos a tots i per això vam tenir la primera majoria per al PP el 1996 i la primera majoria absoluta l’any 2000».

Al final d’aquella legislatura, Aznar va designar Mariano Rajoy president del PP i candidat el 2004. I van començar els problemes dels populars. «¿Va ser un error d’Aznar?» «Ho va ser de tots, perquè tots ho votem en la Junta Directiva Nacional». El cert és que, per a Aguirre, igual que Aznar va unificar el centredreta i la dreta en una sola formació política, Rajoy el va esbocinar: "Aznar va passar el partit a Rajoy unificat i amb tots còmodes i tranquils i Rajoy s’ho va passar a Pablo Casado dividit en tres", amb referència al PP a Ciutadans i a Vox. «¿Que per què? Perquè va incomplir el programa electoral del PP; Vox existeix perquè Rajoy va incomplir el nostre programa sencer».

La relació de Rajoy amb Aguirre sempre va ser molt difícil. La baronessa popular va ser totpoderosa presidenta de la Comunitat de Madrid entre 2003 i 2012. De fet, en el congrés del PP de València del 2008, a punt va estar de donar la batalla i de presentar-se contra ell. «En les eleccions autonòmiques del 2007, jo vaig arrasar, i al congrés de València del 2008, molta gent em va animar a presentar-me, però no ho vaig fer», per circumstàncies personals, diu. Tot i així, ara reconeix que «no hauria pogut presentar-me perquè Rajoy controlava gairebé tots els avals». Com relata, ella comptava amb els 200 avals del PP de Madrid i amb els del País Basc, però per presentar-se necessitava 600, i gairebé tots estaven controlats per la direcció nacional, «que era qui nomenava les direccions autonòmiques».

Però el cert és que si Aguirre va aconseguir governar la Comunitat de Madrid va ser perquè el 2003, dos diputats del PSOE, Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, van donar la fugida i no van assistir al primer ple de l’Assemblea de Madrid que havia d’escollir la Mesa de la Cambra, el conegut tamayazo. Aquella maniobra va desbaratar un Govern de Madrid d’esquerres i de coalició entre el PSOE de Rafael Simancas i Izquierda Unida, que sumaven majoria absoluta. «Com Simancas se’n va anar a dinar amb Zapatero i Pepiño Blanco, d’allà va sorgir la teoria de la trama urbanística», recorda l’expresidenta. Però «23 anys després, ningú ha pogut demostrar que hi hagués cap trama després de la tamayazo».

Uns anys després, els seus dos homes de confiança en la Comunitat de Madrid, Francisco Granados, conseller de Presidència, i Ignacio González, vicepresident, van trobar els seus ossos a la presó per presumptes casos de corrupció. I Aguirre va dimitir el 2017, quan era la cap de l’oposició a Manuela Carmena a l’Ajuntament de Madrid. «Quan el jutge va decretar la presó provisional per a González, jo vaig considerar que tenia indicis molt clars i molt greus dels delictes que havia comès, però després això no s’ha demostrat». De fet, ara ja no diu que se senti traïda per tots dos: «Granats i González són els dos innocents, jo defenso la seva presumpció d’innocència perquè no els han condemnat per corrupció, de moment, tot i que a Granados sí que diuen que li van trobar un milió d’euros a l’entresolat de la casa del seu sogre».

Notícies relacionades

Sánchez reivindica davant la militància el 'No a la guerra': «Espanya actua amb coherència i no renuncia als seus principis»

El procés judicial es podria allargar fins al 2027

Aguirre continua mantenint una excel·lent relació amb Aznar i amb dirigents actuals del PP, com Isabel Díaz Ayuso, que «és la millor sens dubte, millor que jo; perquè sap donar la batalla cultural». Amb Feijóo sempre va tenir bon tracte. Fins i tot presumeix i revela a EL PERIÓDICO que va estar a punt de ser la seva cap: «L’octubre del 2003, jo vaig guanyar les eleccions i vaig portar el meu projecte del Govern de la Comunitat de Madrid a Rajoy, presentant-lo a tots els meus consellers. I el conseller de Sanitat era Alberto Núñez Feijóo, ¡que havia acceptat! Però llavors Mariano em va dir que ni parlar: ‘Alberto ha d’anar a Galícia a succeir Fraga’. Però ell havia acceptat i estava encantat, no sé si tenia una nòvia a Madrid».

No obstant, els seus elogis més grans són per a Ayuso, una altra política sense complexos. «Només estic en desacord amb Ayuso en una cosa: que no declari bé d’interès cultural el Valle de los Caídos». Com explica a aquest diari, el cap de Gabinet de la presidenta, Miguel Ángel Rodríguez, li respon que per què no ho va fer ella quan en va ser presidenta: "¡Però jo no ho vaig fer perquè el Valle no estava en perill!", adverteix. «Carregar-se el Valle de los Caídos serà la traca final de Pedro Sánchez. ¡Ja ho veuràs!», assegura amb mig somriure al concloure l’entrevista.