S’haurien de tornar tots reincidents

La política no és una ciència, és un art

Notícies relacionades

Interlocutòries i eleccions

Hisenda desmenteix Montoro

Un dels grans problemes dels politòlegs posats a estrategs de partit, especialment si provenen d’una matriu marxista, és que per convertir la política en una ciència han de reduir les persones a meres xifres d’una col·lectivitat. Al seu cap, si ets treballador només pots ser d’esquerres i si ets d’esquerres has de ser partidari en qualsevol circumstància de la justícia no punitiva. Ergo, tot i que perdis la feina perquè tanca el restaurant en què cada setmana roben el mòbil els mateixos tipus als clients, no pots estar a favor d’una mesura com la proposada en aquesta reforma. Aquesta superioritat moral, encarnada en l’última dècada per gent com Iglesias o Rufián, deixa centenars de milers de treballadors als peus de l’extrema dreta. I molts, que tenen problemes abans que ideologia, poden acabar sucumbint als seus suposats encants. El PSC, i pel que es veu la direcció d’Esquerra, han sabut sortir d’aquest cercle viciós de regalar la bandera de la seguretat ciutadana a la dreta en la seva versió populista. Aquest és un camí que es podria seguir en molts altres assumptes, per exemple en el de l’habitatge o en el de l’equació entre la protecció de l’agricultura i la defensa de l’aposta de la UE pel lliure comerç. La ultradreta no creix únicament per les xarxes i per Trump; també creix quan la deixem fent monòlegs de temes difícils que requereixen solucions tan complexes com els problemes que es pretenen resoldre.

La gent té problemes abans que ideologia

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de llegir el llibre Se hace democracia al andar, del professor Carlos Barrera, un savi que dirigeix el que tothom considera que és el millor màster de comunicació política d’Espanya. Repassa l’estratègia de comunicació que han tingut els diferents presidents del Govern des del retorn de la democràcia i de quina manera el relat acaba modelant l’acció política. La lectura em va confirmar la intuïció que la política és un art i no una ciència, per més que els professors marxistes s’entossudeixin a reduir-la a l’esquema conductista de vincular els sentiments i el comportament de la gent únicament i exclusivament a les seves condicions materials, especialment la seva classe social. Vivim envoltats d’una tecnocràcia que vincula tot problema amb la renda dels individus i tota solució amb l’increment de la despesa pública. Els mestres estan fastiguejats perquè cobren poc, fet que provoca que creixi el fracàs escolar. Per tant, cal apujar-los el sou, contractar-ne molts més tot i que baixi la natalitat i reduir les hores lectives. Sempre que sento aquesta cançó, reiterada en molts altres sectors començant pel periodisme, recordo una professora de la meva filla plorant durant una tutoria perquè se sentia permanentment desautoritzada pels pares i les mares dels seus alumnes, que cada cap de setmana retrocedien en els hàbits més bàsics de comportament. No he conegut cap periodista que menteixi perquè cobra poc; més aviat he vist molts mentiders amb sou alt, molt alt i molt condecorats. De manera que sí, sortiu, senyors polítics, de la bombolla de la pseudociència marxista i sigueu reincidents a tractar els votants com a persones, ateneu els seus problemes abans que la seva condició i afronteu el populisme. Extremadura i Aragó són una gran oportunitat.