¿Repetició electoral en ple cicle electoral?

Si en política tot es mesura en clau electoral, més encara quan el calendari encadena urnes. El 2026 estava ja marcat com a any electoral per calendari autonòmic a Andalusia i Castella i Lleó. Però Aragó i Extremadura van irrompre per càlcul estratègic i ara els partits n’assenyalen les conseqüències. El PP va concebre la cadena de diumenges electorals com una operació de "desgast" del Govern per aplanar l’assalt final al Palau de la Moncloa d’Alberto Núñez Feijóo. A Vox, en paral·lel, es va dissenyar una tàctica per escurçar distàncies amb el PP i consolidar Santiago Abascal com a alternativa a Pedro Sánchez.

Elecció rere elecció, el líder de Vox actua com a candidat de facto: guanya presència, es situa al centre i reforça la seva posició per al moment de liderar la campanya electoral. A Extremadura i a l’Aragó Abascal va aplicar un patró similar. Anar al territori, trepitjar pobles i ciutats des d’un mes – o abans fins i tot– de la cita amb les urnes. I ho està replicant a Castella i Lleó.

Control del temps

La nova convocatòria arriba sense que a Extremadura i l’Aragó hagin tancat encara un nou Govern. En aquests llimbs, Vox juga amb l’avantatge que controla els temps i el relat per a la campanya.

Un joc que ha portat Feijóo a reclamar "responsabilitat" i a marcar certes línies envers Vox, començant per l’advertència que no es converteixin en un "mur". "No confonguin un bon resultat sent tercers amb ser primers; no confonguin adversaris ni prioritats", va advertir davant la Junta Directiva Nacional del PP.

Però després de dues eleccions en les quals han duplicat el nombre de representants a Vox se senten forts i s’atreveixen a "fer pressió a Extremadura sense descartar les noves eleccions", admeten analistes del PP. Això obre un escenari d’incertesa, agreujat per l’escassa (o nul·la) sintonia personal entre María Guardiola i Abascal. El xoc ha sigut visible en la campanya i després.

Qui bloqueja, ho paga

L’experiència recent indica que la repetició electoral sol castigar els responsables del bloqueig. El 2016, del 20-D al 26-J, Ciutadans va passar de 40 a 32 escons i el PSOE va baixar de 90 a 85, el seu mínim històric, mentre el PP i Podem van millorar. I en 2019, PSOE, Unides Podem i Ciutadans van pagar la falta d’acord davant PP i Vox que van pujar.

La lectura al PP, però, és que aquest patró pot no aplicar-se ara perquè Vox passa un moment dolç i el context internacional –afegeixen a Génova– també l’afavoreix. A més, la seva entrada i posterior sortida de governs autonòmics tampoc sembla haver-li passat factura.

Així les coses, al PP no volen noves eleccions. I menys encara María Guardiola. Fonts del seu entorn asseguren que ella ni tan sols esmentarà aquesta opció en públic. I tot i que l’opció de l’abstenció del PSOE mai ha existit, sí que deixen que aquest esquer llançat per alguns –fins i tot des dels socialistes– segueixi el seu camí per si es donés alguna opció de negociació. Al PP tenen clar que és Vox qui està obstruint la negociació al no respondre missatges, no contestar al plantejament de noves reunions o deixar en spam els correus de Guardiola. Davant aquesta situació, la presidenta en funcions ha optat per una estratègia de mà estesa per rebaixar tensió: oferta "generosa", amb conselleries de pes sobre la taula i un alt grau d’acceptació de mesures (al voltant del 90%) per col·locar a Vox davant la tessitura que "si vol que hi hagi eleccions, ho haurà d’explicar".

Notícies relacionades

Interlocutòries i eleccions

Hisenda desmenteix Montoro

Castella i Lleó i Andalusia

Eleccions, però generals, és el que demana una vegada i una altra el president del PP al cap de l’Executiu. Per a aquesta cita, abans tenen les de Castella i Lleó (15 de març), a Andalusia (juny com a tard). En el PSOE augmenten els nervis i les pressions: a Castella i Lleó amb un candidat nou que no té a tota la federació darrere i a Andalusia amb María Jesús Montero, encara com a vicepresidenta primera en l’Executiu, sense centrar-se, segons els crítics, a recórrer racons de la comunitat autònoma amb més població.