La idea de l’autogovern: de la Renaixença a l’assumpció de competències

L’aspiració tenia una legitimació històrica que apel·lava a una anacrònica genealogia respecte a les institucions medievals. No deixa de ser curiós que, ara fa 11 anys, amb motiu del tricentenari de la guerra de Successió, les autoritats catalanes ho apostessin tot al 1714 i pràcticament res al centenari d’una institució que era molt més contemporània i comparable.

L’autogovern s’imaginava com una palanca per assumir competències concretes per millorar la vida dels seus ciutadans, per gestionar-les amb uns paràmetres d’eficiència superiors als practicats des de Madrid i per construir una relació diferent amb el poder central i amb els altres pobles espanyols. Si ho mirem cronològicament i fem un repàs ràpid dels tres períodes amb un mínim autogovern efectiu hauríem de començar per la ja esmentada Mancomunitat (1914-1925).

Construcció nacional

Més elogiada que coneguda, sempre s’ha destacat el seu desplegament d’infraestructures bàsiques, la seva capacitat per atraure perfils professionals allunyats de la Lliga i per combinar la seva voluntat de construcció nacional cap a dins de Catalunya amb la seva voluntat d’influència imperial en una Espanya gran. Amb tot, l’hegemonia lliguista no va ser mai unànime, la influència en la política espanyola no va arribar mai als seus objectius i el seu ventall competencial era reduït. El relleu el prendria la tunejada Generalitat republicana (1931-1939) en domini, novament no hegemònic, d’ERC. La complicitat amb les esquerres espanyoles va facilitar una compartició de competències més fluida (amb tensions en ensenyament, llengua i ordre públic) i el vincle entre les reivindicacions nacionals i les socials. Ara bé, amb l’alternança a Madrid, l’entesa va desaparèixer el 1934 i es va donar per trencada per les urgències de la Guerra Civil.

Notícies relacionades

Interlocutòries i eleccions

Hisenda desmenteix Montoro

La democràcia

Reivindicació unitària de l’antifranquisme i prova del nou de la qualitat democràtica de la Transició, la recuperació de l’autogovern es va integrar al mosaic autonòmic amb una excessiva identificació entre Generalitat i Jordi Pujol. També hi va haver una intervenció activa en els assumptes espanyols: des de la redacció de la Carta Magna fins a la participació del socialisme català en els governs de Felipe González i el suport extern a executius de tots els colors. En diverses etapes, l’autogovern defensat hauria pogut fer bandera de la capacitat per assumir les competències directament vinculades als seus ciutadans i per establir una fluïdesa institucional amb el poder central. Quan aquests elements col·lapsen es posa en dubte la vigència, per al futur immediat, del catalanisme polític.