46 anys d’autogovern a Catalunya

El mes de desembre passat es van complir 46 anys d’autogovern a Catalunya, el més estable de la nostra història constitucional. El seu reconeixement, a la Constitució de 1978, ho va fer possible malgrat tots els esculls que va caldre salvar. No va ser una tasca fàcil. D’entre moltes altres qüestions que s’havien de resoldre pels constituents, la territorial era una de les essencials.

I és que el procés de transició que es va obrir a la mort de Franco no tenia com a únic desafiament l’establiment dels fonaments per a una democràcia en una norma constitucional. Un altre dels seus reptes era descentralitzar territorialment el poder en un Estat que s’havia conformat, des dels inicis del segle XIX, sota el paradigma de la unitat i amb una forta vocació centralista i centralitzadora. Els antecedents històrics no ajudaven gaire.

Intents anteriors

Del frustrat experiment federal que acollia el projecte de Constitució de 1873 durant la I República, es va passar a la breu experiència regional de la II República de 1931. Es va tractar de dos intents diferents i fallits de reconèixer políticament la plurinacionalitat cultural del país amb la distribució territorial del poder.

Les aspiracions d’autogovern de Catalunya ja van aparèixer plasmades, a finals del s. XIX, en les Bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa, 1892). Uns quants anys més tard es materialitzarien. Primer, amb la Mancomunitat, el 1914. I després, durant el segon període republicà del 1931.

Els intents de Francesc Macià per constituir una República catalana dotant-se d’una Constitució pròpia, van ser reconduïts i finalment se li va dotar d’un Estatut, el 1932, en què es va instaurar la Generalitat de Catalunya. Malgrat la curta vigència (el 1938 un Decret franquista la suprimia formalment), l’autogovern català va tenir ocasió de funcionar, de ser suspès (octubre de 1934 a febrer de 1936) i restablert per sentència de la Cort de Garanties Constitucionals (març de 1936). La involució que va suposar el règim franquista va ser superada pel pacte constitucional que el setembre de 1977 va restablir la Generalitat, iniciant-se amb això, el denominat règim preautonòmic.

Certesa constitucional

Notícies relacionades

Catalanisme i autogovern (capítol 3). El nou equilibri català: l'aposta federal després del procés

Interlocutòries i eleccions

Aquest bagatge històric va permetre, des d’un primer moment, la certesa constitucional de l’autogovern català, a més del basc i del gallec. L’adopció de l’Estatut un any després d’aprovar-se la Constitució i les eleccions del març de 1980 van establir un Parlament escollit per la ciutadania, amb capacitat per dictar normes sobre una gran quantitat de competències. Quatre dècades i mitja després podem afirmar que s’ha construït un edifici ferm.

Sota aquest paraigua normatiu s’ha consolidat un sistema polític dotat d’una carta pròpia de drets per a la seva ciutadania que no només completa i actualitza la declaració constitucional, sinó que activa límits a l’exercici de l’autogovern. S’ha refermat un sòlid sistema institucional amb un funcionament plenament democràtic que ha sigut capaç d’esquivar els envits secessionistes d’algunes forces polítiques. I s’ha assolit, al llarg d’aquest temps, un sostre competencial sobre el qual adoptar decisions que poc o gens ha d’envejar a altres estats descentralitzats de naturalesa federal. Aquesta radiografia no amaga alguns dèficits i disfuncions o distorsions que es detecten a l’interior de l’edifici construït que, no obstant, no afecta els seus fonaments. Sota el lema Més i millor autogovern hem avançat prioritzant la quantitat en detriment de la qualitat. L’autogovern no és un final en si mateix, ha de respondre a les necessitats de la ciutadania. Es requereix una millor gestió del molt que es disposa que permeti decidir sobre qüestions, més enllà de les identitàries, i oferir solucions eficaces als problemes reals de la ciutadania catalana (habitatge, sanitat, educació, dependència...). S’ha de restituir al Parlament la centralitat que li correspon com a únic òrgan que representa a la societat i actua en nom dels ciutadans.