Feijóo falla per segona vegada davant una nova clatellada per a Sánchez

Per la seva banda, el president del Partit Popular va animar Jorge Azcón a convocar eleccions, seguint l’estela d’Extremadura, una vegada que va trencar relacions amb Vox i no va aconseguir aprovar pressupostos regionals, amb l’objectiu que els populars reforcessin la seva posició i reduïssin la seva dependència del partit de Santiago Abascal. Però el PP d’Aragó va perdre dos escons, es va quedar en els 26 parlamentaris, mentre que Vox continua consolidant el seu moment alcista i va duplicar la representació fins als 14 diputats.

Des del principi, la mirada nacional en aquestes eleccions era evident. Génova va dissenyar el carrusel d’eleccions autonòmiques –primer Extremadura, després Aragó i Castella i Lleó, i de tancament Andalusia– com a plebiscits del Govern de Pedro Sánchez per anar aconseguint un "desgast per degoteig" de l’Executiu que prepari el terreny de cara a unes eleccions generals.

Abascal, candidat ‘de facto’

El PP es va passar la campanya assenyalant que votar Pilar Alegría era donar un suport al Govern de Pedro Sánchez i intentant, alhora, captar el vot de desencant pròxim a Vox per evitar la situació de paràlisi que ara viuen a Extremadura.

L’estratègia del PP, assumint postulats que defensava Vox i fins i tot radicalitzant-se encara més en els últims dies convidant fins i tot l’agitador Vito Quiles en el tancament de campanya en un intent de captar vot jove i emprenyat, va deixar el candidat Jorge Azcón amb 26 parlamentaris i amb la necessitat de sumar Vox si vol continuar en el Govern aragonès. Un Vox que elecció rere elecció continua captant el vot de descontentament amb el Govern i creixent en suport en totes les cites electorals on el candidat de facto és el seu líder nacional, Santiago Abascal.

Per això ja hi ha mirades en el PP que es giren cap a Génova, cap a Feijóo, per la situació en què queda el partit després dels resultats tant a Extremadura com a Aragó i en vista de la pròxima cita amb les urnes, a Castella i Lleó –el 15 de març–, on també hi ha un president popular, Alfonso Fernández Mañueco, que ja va dependre fa quatre anys de Vox per governar i va ser el primer en formar un govern de coalició.

Lluny de veure transvasament de vots de Vox cap al PP, la formació d’Abascal va retallar distàncies amb els populars i la diferència entre els dos ara és de 12 escons, quan fa tres anys el PP en tenia 28 i Vox, 7.

Sorpasso de Vox a Terol

Una crescuda de Vox que ha posat en entredit fins i tot la segona plaça del PSOE com a formació més votada, ja que els d’Abascal –amb la candidatura que encapçalava el desconegut Alejandro Nolasco– es van quedar a quatre escons del partit que lidera Alegría. Tot i que en algunes localitats els socialistes van patir aquest sorpasso de Vox, com a la ciutat de Terol. En aquesta campanya a les files socialistes van intentar marcar distàncies amb una candidata que gairebé obviava el seu passat a l’Executiu. En el PSOE afirmen que Alegría va fer una "bona campanya" però que que li va faltar temps per consolidar perfil a la seva terra, que va haver d’agilitzar la seva estratègia i va sortir del Govern per l’avançament electoral d’Azcón. No obstant, Alegría ha sigut la primera ministra que s’ha sotmès a les urnes dins de l’estratègia de Sánchez d’enviar membres de l’Executiu als territoris, de manera que la pèrdua de cinc escons també és una clatellada directa per al president.

Un cap de l’Executiu que –abans de visitar a Andalusia les zones afectades per les borrasques– avui encapçalarà la reunió de l’Executiva federal del PSOE en la qual analitzaran els resultats i l’auge de Vox, un partit que admeten que han alimentat i que actualment colpeja els dos principals partits (PP i PSOE).

Pitjor que a Extremadura

Notícies relacionades

Una jutge de Barcelona imputa ex alts càrrecs del CNI i la Guàrdia Civil per l’espionatge amb Pegasus i Candiru

L’Aragó, camp de proves

Extremadura i Aragó van irrompre en el cicle electoral de manera sorprenent després que María Guardiola i Jorge Azcón, respectivament, convoquessin eleccions anticipades al no ser capaços d’aglutinar els suports necessaris per aprovar els seus pressupostos. Tots dos impulsats per Feijóo. I després del recompte electoral, en els dos llocs es repeteix el mateix escenari: Vox va augmentar la seva presència parlamentària i el PP la seva dependència del partit que presideix Santiago Abascal. A diferència d’Extremadura –on continuen negociant la investidura–, la majoria absoluta per a Azcón ja semblava difícil des d’origen perquè aquesta és l’única autonomia sense majories absolutes en 43 anys. I, com li va passar el 2023, torna a necessitar el suport de Vox per continuar a la Presidència però ara amb un Vox més fort.

Se sol dir que Aragó és el nostre Ohio, parafrasejant el títol d’un llibre que un grup de politòlegs va publicar el 2015, i que el comportament electoral en aquesta regió és l’avantsala del que passarà a nivell nacional. Aquestes eleccions autonòmiques es produeixen per primera vegada en solitari i reflecteixen que, en el pitjor moment de l’esquerra amb un PSOE aconseguint mínims històrics i múltiples partits a la seva esquerra que perden fins i tot representació, fins i tot superats per l’invent de S’ha Acabat la Festa que lidera Alvise Pérez, a la dreta, el PP i Vox van reduint les seves diferències i la seva dependència.