Catalunya camina cap als 10 milions d’habitants sense augmentar els escons

¿Suposa això un problema democràtic? ¿Faria falta ampliar els escons de la Cambra? Els experts consultats per EL PERIÓDICO descarten que Catalunya estigui mal representada pel que fa a termes quantitatius i avalen que la xifra es pot mantenir, encara que els habitants arribin fins als 10 milions. "Segons la lògica comparada, no és necessari augmentar els escons. Estem ben representats si mirem altres grans parlaments del món", explica a aquest diari el politòleg i director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, Oriol Bartomeus.

La comparativa internacional

Catalunya té un diputat per cada 60.000 habitants, davant un escó per cada 140.000 a Espanya, 118.000 a França, 107.000 al Regne Unit o 150.000 a Itàlia. El "preu" de l’escó, per tant, és més alt a tots aquests països que a Catalunya. "En termes de números no és necessari", afegeix Bartomeus. De fet, la tendència és més aviat la contrària, és a dir, a reduir el nombre d’escons, una cosa que, a Espanya, ja ha passat a La Rioja i Castella-la Manxa, dues comunitats autònomes que ho van fer el 2014.

El catedràtic de Ciència Política Joan Botella coincideix a rebaixar l’alarma sobre la xifra total, però apunta cap al principal desajust del sistema, l’arquitectura territorial. "No és una qüestió de volum, sinó de com es distribueixen aquests 135 escons, un repartiment fixat fa més de quatre dècades que no ha evolucionat al mateix ritme que la demografia", comenta l’expert en política comparada a aquest diari, que recorda que la població no només creix, sinó que es reparteix de manera diferent. En províncies com Lleida, per exemple, un diputat "costa" menys de la meitat que a Barcelona, cosa que altera la proporcionalitat del sistema i "beneficia els partits amb més força en aquests territoris", afegeix.

Una idea poc popular

La possibilitat d’ampliar el nombre de diputats és, a més, políticament inviable. Bartomeus recorda que, en un context de forta desafecció política a Catalunya –és la segona preocupació ciutadana segons el CEO, només per darrere de l’habitatge–, cap partit vol afrontar el cost de defensar més representants, més sous i més despesa institucional. "No hi ha intenció ni voluntat de fer-ho", resumeix l’expert, una cosa que també sustenta Botella. "No seria una idea popular i despertaria moltes crítiques, més ara amb els auges dels populismes antipolítics", diu el catedràtic. No obstant, el problema és que Catalunya no té una llei electoral pròpia, que és l’eina que podria canviar no només el total de diputats sinó la distribució proporcional d’aquests escons.

Per entendre per què Catalu-nya continua comptant amb els mateixos 135 parlamentaris que el 1980 cal anar fins al primer Estatut, el de 1979. Aquell text va establir una distribució provisional en una disposició transitòria (85 escons per a Barcelona, 17 per a Girona, 15 per a Lleida i 18 per a Tarragona) fruit d’un pacte polític condicionat pel pes de Convergència i Unió. La idea era aprovar després una llei electoral pròpia que fixés un sistema definitiu, però el mandat no es va complir, ni llavors, ni 45 anys després. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia i que es regeix per l’estatal.

Aquesta norma exigia el suport de dos terços del Parlament, una majoria que atorgava llavors a CiU capacitat de veto, ja que era necessari sí o sí el seu concurs per tirar-la endavant. Llavors comptava amb més d’un terç de la Cambra, així que el partit podia bloquejar qualsevol reforma que alterés l’equilibri territorial. "Era impossible canviar-lo sense el seu vot favorable i aquestes condicions van quedar gravades en pedra".

Notícies relacionades

El jutge accepta la rectificació de Mouliaá i torna a citar Errejón per comunicar-li l’obertura de judici per agressió sexual

Salvador Illa es reincorpora dilluns al capdavant del Govern després de recuperar la mobilitat

L’Estatut del 2006, vigent, no va modificar aquest escenari. Permet que el Parlament tingui entre 100 i 150 diputats, però subordina qualsevol possible canvi a l’aprovació d’aquesta llei electoral catalana amb una majoria reforçada. Aquest últim marc estatutari manté la disposició transitòria de 1979 que manté intactes tant els 135 escons com el repartiment territorial. I així segueix avui.

A aquest bloqueig estructural s’afegeix la bretxa entre població i electorat. Catalunya suma habitants, però no ho fa en la mateixa mesura el cens. Avui hi ha prop de cinc milions de votants, però dos milions i mig de residents no tenen dret a sufragi.