El conflicte com a mètode

Quan un governant apuja deliberadament el to no sempre ho fa per una pèrdua de control. De vegades és una decisió política: tensar l’escenari, estrènyer el marge i convertir el conflicte en l’eix de l’acció pública. En aquests casos, la política deixa d’orientar-se cap a la gestió dels problemes i comença a organitzar-se al voltant dels problemes.

Aquest desplaçament s’ha fet visible en el desafiament obert a les grans plataformes tecnològiques, formulat no en termes de regulació o competència, sinó com un torcebraç de poder, invocant fins i tot tota la força de l’Estat.

No es tracta d’una relliscada retòrica sinó d’una manera concreta de situar el conflicte en un pla de confrontació. Tampoc és irrellevant que aquest gest ja hagi rebut un primer avís des de Brussel·les, per recordar que el marc no és nacional ni discrecional, sinó europeu i reglat.

Aquest recordatori comunitari va ser matisat posteriorment amb expressions de suport als estats que reclamen més control sobre les plataformes digitals, un fet que no elimina l’advertència de fons: qualsevol iniciativa eficaç haurà d’encaixar en un marc comú i evitar la temptació de la unilateralitat.

‘Politique du pire’

A França d’aquesta manera de procedir en diuen la politique du pire: portar el conflicte fins al punt més aspre per forçar un escenari binari, reduir les alternatives i obligar a prendre-hi partit. No és una fugida endavant ni una improvisació, sinó una estratègia conscient. Quan el marge polític s’estreny, l’enfrontament s’eixampla. El problema és que aquest càlcul converteix cada torcebraç en una prova de força i cada límit en un desafiament.

Res d’això passa en el buit. El conflicte es converteix en mètode quan escassegen les majories i s’esgota la capacitat de concretar consensos. La confrontació externa permet desplaçar el focus d’una gestió erosionada i projectar lideratge allà on resulta més senzill enunciar principis que no pas aprovar mesures concretes. El gest substitueix així el projecte.

El cost d’aquesta estratègia no és polític i prou, sinó també institucional. Quan la confrontació s’eleva d’una manera deliberada, l’Estat deixa d’actuar com a marc i comença a comportar-se com a part. La invocació de la força substitueix l’argument i l’autoritat es mesura més per la intensitat del xoc que per la solidesa de la posició. Quan falten consensos, es busca cohesió en la confrontació.

Convé, a més, no confondre la necessitat de regular amb la temptació de demonitzar. Les grans plataformes s’han de sotmetre a regles clares, com qualsevol altra indústria amb impacte sistèmic, i la protecció de menors davant dinàmiques addictives o manipuladores és una exigència democràtica. Però la regulació eficaç exigeix rigor, acord i coordinació europea. Espanya no pot ni ha d’actuar de manera unilateral en un àmbit que afecta el mercat interior i competències clarament comunitàries.

A partir d’aquí, el debat comença a lliscar per un pendent més incòmode. Quan la regulació es formula en clau de croada moral i l’adversari es dibuixa com una amenaça sistèmica difusa, el poder corre el risc de justificar mecanismes de control cada vegada més amplis. No és casual que el discurs contra els excessos de l’algoritme convisqui amb acusacions d’avançar cap a un model de vigilància, en què la tutela substitueix la responsabilitat i la prevenció desplaça el consentiment.

"Llibertat digital"

L’apel·lació a la "llibertat digital" es torna llavors ambigua: ¿llibertat per protegir els ciutadans o llibertat per decidir per ells? En aquest terreny relliscós, la retòrica emancipadora pot acabar legitimant una expansió del control estatal difícil de revertir.

La paradoxa és evident: es presenta a les xarxes com un entorn tan tòxic que justificaria prohibicions dràstiques, mentre es fa servir com a canal principal de comunicació política directa amb la ciutadania. Avui, per a bé o per a mal, gairebé no existeix res públicament fora de les xarxes. Aquesta contradicció afebleix qualsevol apel·lació solemne a la sobirania tecnològica.

Notícies relacionades

Rufián (ERC) i Delgado (Més Madrid) faran un acte junts a Madrid en ple debat sobre el futur de l’esquerra

¿I si citem Bautista?

El conflicte com a mètode no és una demostració de fortalesa, sinó un recurs de feblesa. Pot rebre aplaudiments momentanis, però deixa sempre un saldo pendent: cada escenari que s’ha portat al límit redueix el marge de govern de l’endemà.

Potser ens trobem davant d’un canvi de paradigma. Els sondejos són hivernals i el clima polític s’ha tornat més aspre. En aquest context, hi ha torcebraços que no es proposen pas per guanyar, sinó per marcar terreny. No sempre es desafia per vèncer; de vegades es desafia perquè ja no queda gaire a perdre.