Vint anys de viatge del PP sobre immigració

En el primer quart del segle XXI, moltes coses i molt profundes han canviat a la dreta a escala mundial, fins a topar amb un polèmic empresari com Donald Trump a la Casa Blanca mateixa, i a Espanya, on una formació d’extrema dreta s’ha situat com la tercera del país, cas de Vox. Circumstància aquesta última que ha forçat en bona part la formació conservadora tradicional, el Partit Popular (PP), a fer un reset fins a extrems insospitats fa dècades la seva proposta política.

D’entre tots els plantejaments en què això ha passat, destaca sobretot el de la immigració, un terreny en què Alberto Núñez Feijóo va decidir aquesta tardor passada situar la seva formació amb un discurs dur en la matèria. El PP defensa des d’aleshores deportacions, limitacions als asils que concedeix Espanya o, entre altres mesures, severes retallades a les ajudes públiques que reben els que arriben de fora de les nostres fronteres.

Un any abans d’aquest cop de volant polític, el Grup Popular va sumar el 2024 el seu vot al Congrés a la majoria que va permetre superar la seva primera tria a la Cambra baixa, la de l’admissió a tràmit, a la iniciativa legislativa popular (ILP) amb més suport de tota la història de la democràcia, amb el suport de multitud de ciutadans, col·lectius i també de l’Església, a favor de regularitzar els immigrants que resideixen a Espanya sense papers.

Aquest suport parlamentari, antagònic al rebuig que van mostrar llavors els de Santiago Abascal, contrasta amb la furibunda oposició ara a la regularització que per decret, i després d’un acord amb Podem, ha adoptat el Govern i que s’estima que afectarà mig milió de persones. Per més que Génova pretengui fer pedagogia sobre el fet que votar a favor d’admetre a tràmit una determinada proposta no significa necessàriament acceptar-ne els termes, als quals de fet els populars van presentar esmenes per haver restringit, si arriba el cas, les condicions per regularitzar els que no ho estiguin però que visquin a Espanya.

Tot i que en realitat la posició ara de Feijóo posa en solfa moltes més coses, i culmina un viatge fet en aquesta convulsa arrencada de segle, el que va de les regularitzacions que va fer el primer Govern del PP, el de José María Aznar, en el qual l’actual líder popular va ocupar rellevants càrrecs de l’Administració com la presidència de Correus i la direcció de l’extint Insalud, fins al rebuig actual. Rajoy va defensar la regularització com a vicepresident.

Empremtes sorprenents

L’hemeroteca aporta sobre aquesta qüestió empremtes molt sorprenents. La primera de les tres regularitzacions que va afrontar el Govern Aznar va ser defensada per un tal Miguel Ángel Rodríguez, actual cap de Gabinet de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i primer portaveu d’aquell Executiu. Va ser el primer de tres processos regularitzadors, que es van completar en la segona i última legislatura d’aquell Govern, la de la majoria absoluta.

En aquell moment va ser el mateix Rajoy, aleshores vicepresident primer, qui va explicar a l’opinió pública el procés que per fi regularitzaria mig milió de persones, en una època en què el PP va presumir del creixement econòmic del país impulsat en bona part per la febril activitat immobiliària, i també del fet que fins aquell moment no hi havia hagut mai a Espanya tantes persones ocupades i cotitzant a la Seguretat Social (SS), ni tampoc mai tantes dones que ho fessin.

"Un nivell de vida digne"

"Espanya ha de ser un país d’acollida, i és voluntat del Govern que ho sigui. Espanya va ser durant molts anys un país des del qual van emigrar moltíssims dels nostres compatriotes. Afortunadament per als espanyols, les coses han canviat, i nosaltres volem ser un país d’acollida, i volem ser un país d’acollida que proporcioni un nivell de vida digne a totes aquelles persones que vinguin a Espanya", va afirmar llavors Rajoy.

L’expresident, un dirigent que sempre s’ha mostrat molt pròxim a Feijóo, va afirmar aleshores, quan els nivells d’arribada d’immigrants no eren tan alts com en l’actualitat, que "el Govern, el país i l’Estat han de fer l’esforç més gran de què siguin capaços perquè la gent pugui portar una vida digna". En aquest sentit, Rajoy no es va oblidar de posar en valor el nombre d’immigrants que s’havien donat d’alta en la SS, tan sols en el règim agrari, durant aquell temps, més de 40.000 l’últim any i mig transcorregut.

Notícies relacionades

El Govern intensifica les negociacions davant les vagues

Sánchez acusa el PP de rebutjar la regularització de migrants per Vox

De nou les paraules de Rajoy no estalviaven cap èmfasi per defensar filosòficament la regularització migratòria: "El que cal fer des d’una posició de sensatesa, de seny, d’equilibri, és fer l’esforç perquè aquestes persones vinguin aquí i estiguin en la mateixa situació que els espanyols: que tinguin un lloc de treball, que estiguin afiliats a la Seguretat Social, que tinguin assistència sanitària, el dret d’educació i puguin exercir tots els seus drets. Però això només es pot fer si hi ha una regulació", va assenyalar. Si bé és cert que tot això es va vehicular llavors mitjançant una reforma integral de la llei d’estrangeria, que també va atendre les observacions del Consell d’Estat i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

Feijóo, que en aquell moment era un alt càrrec de l’Administració i estava a punt de fer 40 anys, ni tan sols es podia imaginar que acabaria defensant una posició totalment antagònica a la que va portar a terme aquell Govern conservador, com ara fa en la seva condició de líder de l’oposició.