Carme Botifoll, exdirectora general d’Innovació de la Generalitat: «Vam fer l’impossible per Pirelli, però quan una multinacional vol tancar, tanca, i punt»

Va ser nomenada directora general dins la conselleria d’Empresa del tripartit de José Montilla just quan les empreses començaven a patir la gran crisi. Què passava al seu despatx?

Va ser un daltabaix. Les coses que s’havien fet malament van formar una gran bola que va anar creixent, i quan passa això, rep molta gent. El pressupost de la Generalitat es va enfonsar, i ens arribaven llistes inacabables d’empreses en concurs de creditors. Vaig veure coses molt tristes. Trucaven tants empresaris desesperats demanant ajuda que la gent que agafava el telèfon se’ns deprimia. Ploraven. Vàrem haver de muntar un protocol per atendre les trucades d’una forma organitzada.

Quin clima hi havia al Govern?

Era una lluita a mort pel pressupost. El conseller d’Economia només feia que retallar, i tots els departaments ens barallàvem per salvar la nostra part. A Empresa vàrem tenir la sort que podíem aconseguir fons a Brussel·les i a Madrid. Em passava la vida anant a buscar diners, però només en podia captar per a companyies vives, no per a les que se n’anaven en orris. Va ser molt dolorós.

La seva feina va ser crear Acció, una eina per internacionalitzar i impulsar la innovació. En aquell moment tan dur, les empreses estaven per això?

L’encàrrec era fusionar el CIDEM i el COPCA, un projecte molt més complex del que semblava. Però sí, va ser un bon moment per fer-ho. Les empreses que no van ser arrossegades pel col·lapse dels bancs i van sobreviure van fer uns avenços increïbles, perquè van ser les que es van beneficiar de la recuperació. Quan hi ha una desgràcia no afecta tothom per igual.

Amb una directora general i un conseller manresans, la Pirelli de Manresa va tancar. Com ho va viure?

Fatal. Per a mi el tancament de Pirelli va ser el pitjor d’aquella època. Vam fer l’impossible, però no hi va haver manera. I a més, ens van enganyar. Em va quedar clar que, quan una multinacional vol tancar una planta, la tanca i punt, li donis el que li donis. Si és una empresa catalana el conseller de torn pot fer coses, pot buscar un acord. Amb una multinacional, no.

Estant al govern es devia fer una imatge molt completa de com és l’empresa i l’empresariat català.

Sí. Evidentment, hi ha de tot, però tenim empresaris admirables, que es maten pel seu negoci i tiren endavant amb una resistència increïble, superant obstacles enormes. I no ho fan tant pels diners com per la il·lusió que els fa el que creen. El problema és que, d’aquests, pels habitants que som a Catalunya, en tenim pocs. En necessitaríem molt més.

N’hi ha alguna a qui ajudessin a Acció que recordi especialment com un èxit?

I tant. Com a exemple sempre esmento Avinent, a qui vàrem proporcionar el finançament per fer el canvi cap al producte mèdic. A Acció hi havia gent molt valuosa i es van fer coses molt positives, i n’hauríem fet més si haguéssim tingut més diners, que n’hi ha pocs.

Si hi hagués més diners per ajudar-les no tindríem tantes empreses catalanes que es venen?

Pot ser. L’exemple és el País Basc. Entre el govern i les diputacions disposen de molts diners i aposten d’una manera molt forta per la indústria. No només això: a més de diners, tenen una cultura industrial i cooperativista molt ferma; valoren molt les empreses i fan pinya. Això facilita que hi hagi moltes companyies potents amb capital basc.

Què li falta a la política industrial d’aquí?

Els governs pensen a molt curt termini i les empreses no són una prioritat. Abans s’atenen temes que es consideren més urgents perquè són més populars. Costa d’entendre que, si tenim tants pobres, és perquè falten negocis forts amb molts llocs de treball bons, i que l’única manera d’acabar amb la pobresa no és donar subsidis, sinó tenir bones empreses. Anar subvencionant cada cop més gent només pot portar a una societat dividida entre una classe alta i una classe baixa que, amb el que doni l’Estat o amb una feina mal pagada, amb prou feines tindrà per menjar.

Va dependre de vostè la xarxa d’oficines de la Generalitat a l’estranger, l’arxienemic de la dreta espanyola.

La xarxa que va muntar Jordi Pujol no es podia criticar gaire, perquè ajudava (cobrant) les empreses que volien obrir mercat. Altra cosa va ser les oficines institucionals que va començar a obrir ERC, i que moltes vegades les posaven al mateix local que les nostres per estalviar lloguers. A Acc1ó no ens agradava que les ajuntessin, però no ho podíem evitar.

Quina imatge es va endur dels seus quatre anys en la política?

Em va permetre veure com funcionen les institucions, va ser una gran experiència i vaig entendre moltes coses. Hi vaig trobar algunes persones molt vàlides, però no em va fer el pes. Perden molt temps barallant-se entre partits i a dins dels partits, i no pensen res a llarg termini. L’únic temps que els importa és fins a les properes eleccions. Amb la polarització que tenim ara, encara pitjor: es tenen odi, i un polític no hauria d’odiar ningú; hauria de gestionar, i prou.

La creació del Consell Tecnològic del Bages, el 1993, va ser un intent de fer la política que troba a faltar?

Sí, aquell va ser un moment molt bo per a Manresa. Hi havia moltes empreses de la comarca il·lusionades, Caixa Manresa anava bé i feia d’aglutinador, l’Ajuntament de Manresa ho va empènyer molt, s’hi va poder implicar la UPC, hi feien costat el Consell i els col·legis professionals... Hi va haver un acord on va participar tothom, i aquella unió va donar molt fruit. Recordo que, quan em van oferir la feina de directora, el Josep Alabern i el Pere Oms em van dir: tenim un projecte i vint milions de pessetes [120.000 euros] que hi han posat els empresaris, amb això has de començar. Uns anys després, inaugurar la seu del CTM a les Bases va ser potser el millor moment de la meva vida professional.

El CTM es va convertir en el punt de partida del Parc Tecnològic fallit. Unes il·lusions molt altes i una gran decepció?

N’ha quedat l’Eurecat, que fa projectes molt interessants i és important per a Manresa. La resta ha estat una decepció, sí. El Parc es va anar endarrerint per problemes burocràtics entre els dos ajuntaments implicats i perquè no hi havia ningú al capdavant dedicat plenament a impulsar-ho. La crisi va arribar quan encara no estava ni començat i ho va tombar tot. I a més, va desaparèixer Caixa Manresa, que feia un paper de lideratge importantíssim. Només faltava que petés Pirelli. Tant de bo ara tinguéssim un Parc Tecnològic amb quatre o cinc empreses potents!

Allà es va perdre l’oportunitat que ara tinguéssim una Manresa diferent?

El Bages seria diferent, sí. La ciutat de Manresa no ho sé, perquè té el problema de la part vella, que no s’acaba de solucionar. A Manresa hi ha fallat alguna cosa que ha fet que quedés endarrerida.

Caixa d’Enginyers ha sobreviscut a la catàstrofe de les caixes. Per què?

Perquè mai no va invertir ni un euro en totxo. Tan simple com això. Per tota la resta, encara que jurídicament sigui una cooperativa, amb més de 200.000 socis, fa exactament el mateix que un banc.

Com sobreviu, tan petita?

És petita, però no tant. Comparat amb els grans del sector som una puça, però gestionem gairebé deu mil milions d’euros. Quantes empreses hi ha d’aquesta magnitud? Tenim un sector de mercat molt específic, el dels professionals, i captem clients pel boca- orella. Com que no tenim accionistes a qui pagar beneficis i no ens pressiona la borsa, la gran majoria dels diners que guanyem van a reserves voluntàries, la qual cosa fa que tinguem una solvència enorme.

I l’octubre del 2017 va ser l’única que no va marxar.

Ni ens va passar pel cap. Vam preparar una situació d’emergència per si teníem retirades massives, vam poder respondre perfectament i no va passar res. La sortida de diners va ser important, però l’entrada també. Hi va haver clients que van marxar del banc on eren, suposo que perquè s’enduia la seu a fora, i ens van portar els diners a nosaltres. La situació es va equilibrar sense que féssim res!

Notícies relacionades

Ni sou assegurat ni 2.500 euros al mes: la realitat de ser maquinista a Renfe

El petroli s’acosta als màxims després dels atacs huthis i arrossega l’Ibex 35

Com ha condicionat la seva vida ser una dona enginyera en una professió d’homes?

Normalment no ha estat gaire important. A tot arreu m’han tractat bé, des que era a la Universitat i hi vaig fer amics que encara tinc ara. Quan dirigia el CTM i havia d’anar amunt i avall reunint-me amb empresaris jo diria que el fet que fos una dona enginyera els feia gràcia. Això sí: havia de fer les coses bé.