Anàlisi
Uns torracollons
Els responsables de supervisar la instrucció del jutge Peinado sobre el cas Begoña es tornen a equivocar i sempre contra el reu. Però són sota la lupa de l’advocat José María de Pablo.
L’advocat De Pablo segueix amb la seva estratègia de l’esgrima i demana rectificar l’«error material»
La secció 23 de l’Audiència de Madrid resol els recursos que es presenten contra les resolucions que adopta el titular del Jutjat d’Instrucció 41 de Madrid, Juan Carlos Peinado, en la macrocausa general contra Begoña Gómez, dona del president del Govern, Pedro Sánchez. El que passa és que als errors i resolucions arbitràries de l’instructor s’afegeixen els que cometen els seus supervisors. Ara, José María de Pablo, lletrat de Cristina Álvarez, denuncia que els magistrats al denegar un recurs en comptes de basar-se en la declaració que invoquen –compten amb el seu vídeo– han citat una versió inveraç. El lletrat l’anomena error material i demana un aclariment. És la seva manera de fer un duel d’esgrima amb els magistrats a qui ha dirigit diverses estocades.
Però els tres magistrats citats no han dit, fins ara touché, tocat en francès, que és el terme utilitzat per indicar que han sigut encertats per l’arma del seu oponent, cedint-li un punt en el combat.
No ho van fer quan De Pablo va demostrar que es van gronxar una mica a l’afirmar, com un fet provat, que el cas del nomenament de Cristina Álvarez com a assistenta de Begoña Gómez, "seria la primera vegada, en aquest tipus de nomenaments, que no es fa recaure en un funcionari expert en protocol per al millor exercici de la funció, sinó que es fa recaure en una persona de la seva màxima confiança". I sobretot, segons ha aportat aquest diari, es van basar en informació de fonts obertes, inveraces, que no consta en les actuacions.
El 12 de gener passat, la secció 23 va desestimar un recurs d’apel·lació de Cristina Álvarez contra una providència del jutge Peinado, del 7 de setembre del 2025, en la que requeria l’entrega de correus electrònics que contenien comunicacions personals entre l’assistent investigada i el llavors vicerector de la Universitat Complutense de Madrid Ignacio Doadrio. De Pablo considerava que una mesura de restricció de drets fonamentals, una cosa que sembla normalitzada en aquests temps, mereixia una motivació i no una providència sense ella.
La secció 23 justifica Peinado. Perquè, diuen els supervisors, "l’esmentat requeriment es va acordar tenint en compte que en la seva declaració es va oferir la seva aportació voluntària a la causa, al manifestar que posseïa prop de 100 correus. Pel que el contingut de la referida resolució tracta d’ordenar el procediment, donant compliment al desig expressat en la seva declaració pel senyor Ignacio Doadrio".
La mateixa secció ja havia, en canvi, admès un altre recurs en què es qüestionava aquesta providencializació de les resolucions del jutge Peinado (a l’exigir a Begoña Gómez tots els seus correus des de juny del 2018 i ordenar enviar-los a la Unitat Operativa de la Guàrdia Civil). Per tant, s’ho sap. Però mira tu per on ara ha trobat la secció una justificació perquè Doadrio ho hauria ofert. Doncs deurà ser que no.
Notícies relacionadesPer fi, en la seva tercera declaració testifical, del diumenge 16 de novembre del 2025, tampoc es va oferir a aportar els correus, entre altres coses perquè ja els havia entregat arran del requeriment acordat en la providència requerida. Si la raó de la sala de la secció 23, l’única, és que Doadrio va oferir entregar voluntàriament els correus, i que el jutge Peinado es va limitar a "ordenar", i això no és cert, la sala ha d’anul·lar la providència i exigir una interlocutòria de motivació. Teòricament, amb la restricció d’un dret fonamental –l’article 14 de la Constitució– no s’hauria de jugar.
L’advocat De Pablo segueix amb la seva estratègia de l’esgrima i demana rectificar l’"error material". No vol dir que els magistrats no van comprovar, com deurien, el vídeo, i que van donar com un fet allò que probablement van llegir als mitjans. "No s’entendria que la sala confirmés una decisió tan greu –la ingerència en un dret fonamental acordada mitjançant una providència sense motivar, amb infracció dels més elementals requisits– recolzant-se exclusivament en una dada inexistent".
