Ser Groenlàndia i no saber-ho

Les eleccions recents a Extremadura van deixar missatges clars, que coincideixen amb l’ambient polític que en general es respira: el PSOE es va enfonsar (va perdre gairebé la meitat dels diputats) però el PP no va ser capaç de rendibilitzar la presidència de María Guardiola i, tot i que va créixer un escó, va quedar lluny de la majoria absoluta necessària per governar en solitari o, com a mínim, amb una mica més d’estabilitat. Podem va reverdir, tot i que d’una manera insuficient. I Vox es va consolidar com la tercera força política, cada vegada més a prop d’esdevenir segona en algunes regions.

És cert que la situació a Extremadura era singular. Els socialistes s’hi presentaven amb un candidat desacreditat per la seva relació amb Pedro Sánchez i els embolics judicials que això li ha portat i Guardiola és una presidenta que, al contrari del que va fer al País Valencià Mazón, es va resistir al principi a capa i espasa a deixar espai a la ultradreta, però a la fi no ha sigut capaç d’arraconar-la: avui la necessita més que ahir. Els pròxims comicis a l’Aragó i Castella i Lleó seran un mirall més fidel de les dinàmiques que es poden projectar a tot el país. Però sobretot seran les eleccions andaluses les que marquin tendència.

Moreno no sembla tenir en risc la presidència, però sí sens dubte la majoria absoluta i, sobretot, la imatge que s’ha esforçat a cultivar de líder moderat de la dreta. El malagueny ja sap què és dependre d’altres. Va arribar a la presidència en la primera legislatura amb el pitjor resultat que el PP havia obtingut en anys en aquesta comunitat, però el pacte amb Ciutadans i el suport de Vox li van permetre apropiar-se de San Telmo. Des d’allà va aconseguir desplegar una estratègia doble i reeixida: la de fomentar un cert nacionalisme andalús basat en l’orgull de pertinença a una identitat singular que havia sigut injuriada durant dècades i ara és enaltida, i la que el vot útil per frenar la ultradreta era, precisament, el vot al PP. Tot plegat li va donar majoria absoluta per a aquest segon mandat. Però el corrent polític general, la síndrome del palau, que li ha anat restant progressivament frescor i contacte amb el carrer mentre s’envoltava d’una cort cada vegada més gran, i la falta d’un equip de govern prou preparat en molts casos, l’han posat ara en la situació d’haver d’afrontar una campanya no pas amb l’objectiu de créixer, sinó, a tot estirar, amb l’objectiu de quedar-se com està, que ja resultaria una proesa.

Però l’examen serà per a tothom. I si Moreno s’hi juga la majoria absoluta, el PSOE s’hi jugarà a Andalusia, probablement al juny, una bona part del futur com a partit estatal. No solament perquè l’andalusa és la comunitat més gran d’Espanya i un símbol per als socialistes. Sinó perquè l’estratègia errada de Sánchez de posar membres del seu govern a encapçalar les llistes autonòmiques fa que una patacada dels socialistes a Andalusia ho sigui de tots en general, perquè és la número dos del Govern i del PSOE, la vicepresidenta Montero, que ha de competir amb Moreno al capdavant d’un partit cada cop més dividit.

I mentrestant, Vox avança i ja aspira a ser primera força política (fet que deixaria el PSOE com a tercera) a com a mínim dues províncies. Si això passés, si Vox s’apropiés d’Almeria o Huelva, si Moreno hi hagués de recórrer per mantenir-se al capdavant de la Junta i fins i tot incorporar-los, la normalització de la ultradreta en la vida política espanyola quedaria certificada i l’estratègia de Sánchez de fiar-ho tot de nou a la por que Vox no arribi a formar part en un futur pròxim del Govern central hauria demostrat un fracàs estrepitós.

Tres partits en crisi

El País Valencià no queda al marge de res de tot això. Si les andaluses marquen tendència, les valencianes no decidiran només el Govern autonòmic, sinó també el de Madrid, atès el nombre d’escons que s’hi reparteixen. I vivim una situació inèdita, en què els tres partits principals (el PP, el PSPV i la coalició Compromís) estan tots alhora en crisi. Com en la resta de llocs, només se’n salva la ultradreta, paradoxalment a còpia de no fer res. I fins i tot anant-los bé així, el seu mateix ascens comença a canviar-los. Hi ha senyals més que evidents els últims temps que el partit d’Abascal, almenys en les autonomies i tot i que públicament en renegui, vol guanyar més institucionalitat i prepara una important purga en les llistes que presenti a les autonòmiques i municipals, a la cerca de més eficiència i menys astracanades.

Tot i que el canvi de cicle produís la impressió d’un resultat més contundent, el fet cert és que les eleccions del 2023 es van resoldre mitjançant el recurs a la photo finish. Tot just 125.000 vots, sobre un cens de més de 3,6 milions, van fer caure el Govern del Botànic i van portar a la presidència Mazón amb el precipitat suport de Vox, que només va durar un any al Consell però que no ha deixat de sustentar els populars ni en els pitjors moments de la presidència més nefasta de la història. També ara la sensació és la que el bloc de la dreta té més possibilitats de mantenir el poder que no pas l’esquerra d’arrabassar-l’hi. Però igual que el 2023, tot indica que el 2027 el resultat també serà ajustat. Així que la victòria final tornarà a dependre de la mobilització de l’electorat en favor d’un bàndol o de l’altre.

L’esquerra en general, i els socialistes en particular, ha donat durant un any per fet que la catastròfica gestió de la dana del Consell de Mazón seria prou esperó. Però no indiquen això cap dels sondejos coneguts sinó, per contra, que ni la pèssima gestió del 29-O ni el cúmul de mentides dels seus protagonistes a partir d’aquesta data han aconseguit que el PP perdi l’expectativa de ser el partit més votat, tot i que sí que s’ha esfumat la possibilitat d’una majoria absoluta que abans de la gran riuada tenia a l’abast de la mà. La falta de lideratges sòlids i de coneixement real del territori, tant al PSPV com a Compromís, els escàndols nacionals del PSOE, l’absoluta irrellevància de Sumar com a referent polític i de Compromís en l’arena nacional han fet que l’esquerra al País Valencià, lluny de projectar-se, es replegui cada vegada més. Les sigles PSPV ja són les de Partit Socialista de la Província de València. A Castelló ni se’n senten ni hi pateixen i Alacant és com Mart: se sap que un cop hi va haver vida, però avui dia no en queda rastre. A Compromís, Iniciativa perd els pocs actius que li quedaven i la preocupació més gran de l’antic Bloc continua sent on posaran Mónica Oltra si torna. D’Alacant, no en saben res passat el Mascarat.

Malgrat això, no se li escapen a ningú els grans problemes que afronta el nou president, Juan Francisco Pérez Llorca. Els efectes de la dana no han desaparegut amb la dimissió de Mazón, sinó que no hi ha dia que no proporcionin notícies escandaloses; l’última, l’eliminació dels missatges que es van intercanviar l’excap del Consell i la seva mà dreta, José Manuel Cuenca, el dia dels fets. Si es tractés d’una novel·la negra, parlaríem d’un intent matusser d’esborrar les empremtes del crim. Això no solament empitjora la situació de Mazón, Cuenca i la resta dels assenyalats pel desastre. També la del partit, perquè Mazón continua sent diputat del PP i Cuenca continua cobrant un sou que paguen els mateixos ciutadans a qui ha intentat escamotejar la informació necessària per poder comprendre què va passar el dia més desgraciat que va viure el País Valencià.

Condicionat per Feijóo

Notícies relacionades

Almenys 10 morts i 100 ferits després de descarrilar dos trens a Còrdova

Feijóo assegura que Sánchez «encoratja l’enfrontament» amb el model de finançament autonòmic

A això cal afegir-hi la tensió interna al PP. I la difícil situació en què la política nacional posa Llorca cada setmana. N’és el millor exemple la nova proposta de finançament presentada per Sánchez. En un mal moment, moguda per l’oportunisme i amb massa incògnites, fet que l’aboca al fracàs. Però que, en tot cas, ha provocat que les forces empresarials i socials hagin fet una crida conjunta a la negociació i no al rebuig. Negociar és el que sap fer més bé Llorca. Però Feijóo no en vol ni sentir a parlar. Així que a mesura que passen els dies el president ha hagut d’anar traint-se a ell mateix i endurint la seva oposició, just el contrari del que la societat valenciana li demana.

Amb un cap del Consell sense gairebé temps per consolidar la seva pròpia línia política davant Feijóo, una secretària general del PSPV ben amarrada a Pedro Sánchez, un Compromís que perd més energia a reivindicar Oltra a València que no pas a lluitar per les necessitats dels valencians a Madrid i un Vox que depèn de l’arbitrarietat d’Abascal, el País Valencià no pot aspirar a tenir el pes propi que li correspondria en la política nacional. És Groenlàndia, terra conquerida que, en tot cas, es pot esprémer. Si tinguéssim terres rares, ja seríem a l’agenda de Trump.