Ernest Maragall: "Faig veure que no trobo a faltar la política"

Ara fa dos anys que Ernest Maragall (Barcelona, 1943) va deixar la primera línia política després de més de cinc dècades des que va entrar a l’Ajuntament de Barcelona com a tècnic municipal. Després seria regidor, secretari del Govern, conseller, diputat i eurodiputat fins a tancar la trajectòria de nou al consistori. Cita EL PERIÓDICO al barri de Sant Gervasi de Barcelona, en una d’aquestes cadenes de fleques que inunden la ciutat i que al migdia és gairebé buida. Abans de començar, demana una aigua i formula una sola exigència: que la trobada amb aquest diari no sigui un exercici de nostàlgia. "La nostàlgia serveix per justificar-se a un mateix, per plorar còmodament, per asseure’s en un banc i contemplar els altres i pensar que abans era tot millor. I això és absurd", recalca.

Fidel a la marca Maragall, durant la seva etapa en actiu no va ser mai un polític amb pèls a la llengua. Ara se’l veu, si això és possible, encara més alliberat. De fet, ja no milita en cap partit, de manera que, més que mai, no ha de retre comptes amb ningú. El primer que fa és declarar-se un "jubilat privilegiat" perquè disposa d’una "pensió més que adequada" i té temps "per llegir, per a la família i per veure’s amb els amics". Maragall no té objeccions a admetre que la seva trajectòria pública va tenir un "recorregut segurament massa llarg", però és que no pot, ni vol, dissimular que la política sempre li ha agradat. "Faig veure que no trobo a faltar la política a força de tenir contacte amb els que hi són, amb els amics que hi continuen involucrats. Així els puc molestar, criticar, collar... I em faig il·lusions de contribuir en alguna idea o en algun projecte", assenyala.

Records en política

Quan se li pregunta per quin és el seu millor record, li és impossible triar-ne un. Li ve al cap la seva primera etapa com a regidor a finals dels 90 a la Barcelona postolímpica, la seva primera etapa com a conseller d’Educació –encara amb el PSC– i la seva entrada com a militant d’ERC el 2018, decisió que va prendre per "la duresa de la repressió, l’empresonament i l’exili" de molts companys. "I hi afegiria els dos anys d’eurodiputat [2014-2016]. Arribes allà i la primera impressió és: “¿Què fa un noi com jo en un lloc com aquest?”", recorda. Però més que un moment en concret, el que realment troba a faltar és la capacitat de "prendre decisions" per "transformar" la realitat, tot i que això suposés haver de "barallar-se amb determinats sectors".

Dels mals moments, esmenta els anys "durs" del segon Govern tripartit, quan el 2008 va començar a enfrontar-se a la crisi que desestabilitzaria tota l’economia mundial. I, és clar, en aquest punt també és inevitable parlar dels dos últims desenganys a l’Ajuntament de Barcelona. El primer, quan el 2019 va guanyar les eleccions però no va ser alcalde; el segon, el 2023, quan va estar a punt de ser el primer tinent d’alcaldia de Xavier Trias. Perquè les dues operacions es frustressin va ser clau el paper d’Ada Colau, que primer va teixir un pacte amb Manuel Valls per continuar sent alcaldessa, i quatre anys més tard va impulsar Jaume Collboni de la mà del PP. ¿Li guarda rancor?: "No, rancor és una paraula que ens hauríem de prohibir tots nosaltres. Colau mereix respecte pel que va intentar, mereix crítica pel que va aconseguir i mereix distància per les decisions que va prendre". Rancor no, però memòria sí: "No ho oblido, és clar. Va ser un aprenentatge sobre com tothom utilitza els seus ressorts".

En la primera part de la seva trajectòria política, l’Ernest sempre va haver de bregar amb el fet de ser el germà del Pasqual, l’exalcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat. Amb el pas dels anys, i sobretot al passar del PSC a ERC, aquesta etiqueta es va diluir. Ell assegura que no li va importar mai. "És una etiqueta implícita que sempre hi ha sigut i de la qual no vull alliberar-me. És un fet biològic i, d’alguna manera, també és un fet polític", diu.

Vinculat a ERC

Ara mateix no té partit, però assegura que continua "vinculat anímicament i personalment" a ERC. Això s’explica perquè, a diferència del PSC, la seva sortida no va ser per diferències polítiques, sinó pel tèrbol assumpte dels cartells que es reien d’ell i del seu germà i que van sortir de dins del mateix partit republicà. Un tema que ha quedat "vergonyosament tancat o mal tancat".

Notícies relacionades

El Parlament busca blindar-se davant els discursos d’odi

Finançament, trens i pisos, el trencaclosques d’Illa per al 2026

En la lluita de poder que es va viure el 2024 per aconseguir el control d’ERC, Maragall es va oposar a la continuïtat del líder actual, Oriol Junqueras. ¿Continuarà sent igual de crític amb Junqueras i la nova direcció? "Igual no: una mica més", respon amb un somriure. Tampoc no guarda un gaire bon record de la secretària general, Elisenda Alamany, que va ser la seva número dos a l’Ajuntament i que actualment aspira a ser candidata a l’alcaldia. No eludeix la crítica, però tampoc no s’hi delecta. Al·lega que ja no és militant. Maragall explica que Alamany no compta amb el seu suport, però afegeix: "Això sí, té tota la legitimitat, tot el dret a intentar-ho i tot el dret a contradir-me i a demostrar que m’equivoco". Ara mateix, no sembla interessat en ERC, sinó en el futur de l’esquerra catalana en conjunt, un "espai immens per regenerar".

S’acosta el final de l’entrevista i sembla raonablement satisfet de no haver caigut en la nostàlgia. En la reflexió final que fa, li surt un al·legat a favor de "la confiança en les noves generacions". "La joventut d’aquest país està terriblement allunyada de la política, i la part que no ho està, està en perill de quedar seduïda per populismes diversos", assenyala com a diagnòstic. La seva proposta és donar com més aviat millor a aquests joves la màxima responsabilitat possible. "Que l’assumeixin i que ens enviïn a tots al terreny de la nostàlgia, al banc on puguem contemplar com ells es dediquen a construir el país. Estan en condicions de fer-ho", indica finalment.