ERC recupera l'estabilitat un any després de la batalla tot i que continua buscant la pau interna

Es compleix el primer any del congrés d'ERC que va retornar a Oriol Junqueras al lideratge i que va ser el punt àlgid d'una batalla interna pel control del partit que va desfermar un cru enfrontament entre faccions. Un procés marcat per acusacions pujades de to, whatsapps filtrats, informes interns que de sobte veien la llum pública i crítiques encreuades sense filtre a través de les xarxes socials. 365 dies després, el partit ha recuperat l'estabilitat i ha deixat enrere aquell combat fratricida, però continua buscant una pau interna duradora. Hi ha algunes ferides que continuen obertes.

Després de recuperar el tron el 14 de desembre de 2024, Junqueras va aconseguir apaivagar la tensió interna fonamentalment amb dos moviments. En primer lloc, va mantenir en els seus càrrecs institucionals destacats noms del partit que s'havien enfrontat a ell pel poder. En van sobresortir dos: Josep Maria Jové va continuar com a líder d'ERC al Parlament i l'exconsellera Teresa Jordà com a 'número dos' al Congrés. Això va evitar que els crítics amb el 'junquerisme' poguessin parlar de purga, tot i que Junqueras sí que va relegar altres noms com el de Marta Vilalta.

En segon lloc, l'equip de Junqueras es va centrar en intentar recuperar el suport de les 13 federacions territorials amb què s'estructura el partit, que també van obrir un procés de renovació. Després de molts quilòmetres recorreguts, van aconseguir decantar al seu favor deu d'elles i en dues més van pactar amb els crítics executives territorials de consens. Només hi va haver una federació que va triar una direcció obertament hostil a Junqueras, la de Barcelona, que a dia d'avui continua sent notícia per la seva crisi interna.

Des de la direcció fan un balanç positiu d'aquest primer any. "La militància ha superat molt clarament aquesta etapa. Tothom està pensant en les municipals", sostenen fonts de l'executiva republicana. Defensen que en aquest temps han aconseguit redreçar el rumb d'ERC i donar-li la "fiabilitat" que va perdre durant la batalla interna. "Tothom sap què fem i com ho fem. Ens hem resituat en un espai central en el terreny polític", sostenen les mateixes fonts. Els seus vots decisius, tant al Parlament com al Congrés, li permeten condicionar la governabilitat a Barcelona i a Madrid i han fet que el focus torni a estar posat en el terreny de les propostes, i no en el dels problemes interns.

Les ferides

Malgrat aquests símptomes de tranquil·litat, ERC continua sense trobar la fórmula per recuperar la pau sòlida i duradora que la va caracteritzar en la primera etapa del 'junquerisme', entre 2011 i 2024. Per exemple, no hi ha hagut reconciliació pública entre les dues grans figures que es van enfrontar en la batalla interna, el mateix Junqueras i Marta Rovira. Van ser un tàndem prolífic durant 13 anys, però la seva relació es va trencar i no s'ha recuperat. Rovira continua vivint a Suïssa i s'ha apartat de la vida del partit. A més, fa tres setmanes es va obrir una crisi interna a la Federació de Barcelona, la més nombrosa en militants, desferrada pels sectors crítics amb Junqueras que reprodueix els esquemes de la batalla interna de 2024.

Per guanyar el congrés de fa un any, Junqueras va haver d'enfrontar-se a una candidatura liderada per Xavier Godàs. En conversa amb EL PERIÓDICO, Godàs sosté que transcorregut aquest temps "encara cal cohesionar el partit". "No ho està, en absolut", afirma. El problema, exposa, és que al congrés es van superar "uns límits que mai no s'haurien hagut de superar". Es refereix, per exemple, a la investigació interna sobre l'assumpte dels cartells sobre l'Alzheimer contra els Maragall, que "va assenyalar persones de forma injusta".

En aquell congrés hi van concórrer dues altres candidatures. Helena Solà va liderar la de Foc Nou i el seu diagnòstic tampoc no és positiu. "Falta un canvi de rumb. Tenim lideratges obsolets i poc creïbles i estem perdent credibilitat. No tenim un projecte il·lusionant darrere", lamenta. Una de les seves queixes és que es mantinguin els pactes amb el PSC. El líder de la quarta candidatura, Xavier Martínez-Gil (Col·lectiu 1 d'Octubre), veu un partit "més pacificat", però tampoc no li agrada l'estratègia. "Ni PSC ni PSOE. És una estratègia errònia. Nosaltres diem 'no' a Illa i 'no' a Sánchez", resumeix.

I ara què?

Notícies relacionades

Òmnium reivindica Muriel Casals 10 anys després de la seva mort

El Govern suavitza la moratòria contra els desnonaments per salvar les pensions

Qui s'aproxima més a la realitat, la tesi de la direcció o la dels seus rivals en aquell congrés? El mínim comú denominador és que el partit ha aparcat el soroll. Això pocs ho qüestionen. "Tornem a ser un partit ordenat", exposa un exdirigent afí a Junqueras. "No hi ha contestació interna, ni guerra oberta, ni una oposició organitzada", concedeix un exdirigent crític amb el president de les files. A partir d'aquí, mentre el primer veu un partit "amb lideratge fort" i ja amb un "ambient en positiu", el segon veu una formació encara "poc recognoscible" en què "ningú juga en equip". "Després d'un any hem aconseguit posar fi a aquell espectacle públic que vam donar. Hi ha una certa calma, però la ferida no està tancada del tot", conclou un exdirigent no alineat.

Al que pot agafar-se ERC és que, a diferència de la seva anterior gran crisi, el 2008, aquesta vegada no hi ha hagut ni escissions ni baixes de dirigents, llevat de la d'Ernest Maragall. Millor o pitjor avinguts, més o menys convençuts amb el projecte, tothom -llevat de comptades excepcions- continua dins del projecte. "El termòmetre real seran les properes eleccions", explica un membre del partit. I sobretot, afegeix un altre, que aviat "es pugui presentar l'Oriol". És a dir, que Junqueras pugui mesurar el principal suport que solidifica un lideratge, el dels votants. No obstant això, que pugui concórrer a unes eleccions, continua sent una incògnita en mans de la Justícia.