El fons de la sentència

Si es pregunta a un músic quin és el principal desafiament per tocar bé una peça al piano a quatre mans, dirà: aconseguir que soni com si toqués un sol pianista. El, o la, executant estrella, o principal, tocarà la mà esquerra amb delicadesa si es tracta d’una part interna, mentre que el, o la, intèrpret que secunda, alleugerirà la mà dreta per no dominar la melodia.

Sembla moltíssim més fàcil, és clar, escriure una sentència a quatre mans. I, no obstant, no és el que sembla, sobretot quan escrius contra rellotge després d’haver anunciat la tortuosa resolució el 20 de novembre. En l’esmentada resolució es condemnava el fiscal general de l’Estat per un delicte de revelació de dades reservades al filtrar-se el 13 de març del 2024 correus de Carlos Neira, advocat d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, amb la Fiscalia de Madrid.

La resolució era el final de la novel·la, el seu resum. I a partir d’això, des d’aquest 20 de novembre es tractava d’escriure la novel·la. No van ser 19 dies de calma perquè es va saber, durant aquell període d’escriptura, que el 18 de novembre, abans d’acabar les deliberacions del tribunal, el president Andrés Martínez Arrieta va revelar ell mateix un secret de les deliberacions encara en curs que seria ell qui posaria la sentència tot i que la ponent era Susana Polo.

La sentència condemnatòria del fiscal general de l’Estat està escrita a quatre mans per Andrés Martínez Arrieta i Manuel Marchena. Entengui’s: no és que es van asseure a escriure-la junts. Cadascú n’ha fet una part i la van armar.

És una condemna fallida la que exhibeix aquesta sentència. Havien arribat tan lluny que havien de condemnar-lo. Ho expliquen així: "En vista de tot l’exposat, no existeix una explicació alternativa raonable que permeti qüestionar que la filtració es va desenvolupar a la Fiscalia General de l’Estat i que el mateix fiscal va tenir una participació directa per fer arribar a [periodista] Campos el correu del 2 de febrer. La convergència dels acreditats, com són: l’accés singular a la documentació, la seqüència temporal de comunicacions, la urgència mostrada en l’obtenció dels correus, la trucada del periodista, el posterior esborrat dels registres, els recels expressats per les seves subordinades sobre la filtració, juntament amb el fet que cap altra persona diferent del lletrat del Sr. González Amador, el fiscal Salto Torres, la fiscal provincial i el mateix fiscal general de l’Estat, i el seu entorn van poder participar en la filtració, permeten construir un quadre probatori sòlid, coherent i concloent, que porta necessàriament a afirmar, com a fet provat, que va ser l’acusat, o una persona del seu entorn immediat i amb el seu coneixement, qui va entregar el correu per a la seva publicació a la cadena SER".

És veritat. No existia alternativa. Els cinc (Martínez Arrieta, Marchena, Berdugo, Del Moral i Lamela) no tenien alternativa a condemnar. En realitat, la sentència reconeix que no hi ha prou prova per enervar el dret fonamental a la presumpció d’innocència del fiscal general de l’Estat. Perquè no declaren provat que fos ell qui filtrés el correu. No està provat. Per això inclouen persones del seu entorn. Però la responsabilitat penal és individual, a diferència de la política. Tu no respons pel que facin altres, si no és en supòsits molt concrets, recollits específicament en el Codi Penal: autoria per inducció, autoria mediata o comissió per omissió. I en el cas actual, no ho expliquen (com es denuncia en el vot particular, tot i que de passada). I si no ho expliquen és perquè no poden, ja que no es donen els requisits de cap dels supòsits. La sentència a quatre mans és incongruent i no es llegeix com escrita per dues mans (la música ha de sonar com a obra d’un sol pianista).

¿I el dol? ¿I l’autor?

Notícies relacionades

"És millor participar que queixar-te"

La Generalitat renova la seva web i incorpora la IA

Marchena, en la part primera, que és obra seva, considera gravíssim que es revelim en la nota informativa del 14 de març del 2024 dades que poden perjudicar la presumpció d’innocència d’un ciutadà, mentre que Martínez Arrieta, en el fonament sisè, al motivar la pena, afirma que la voluntat prevalent del fiscal general era defensar la seva institució i el qualifica com un gran professional que es va equivocar.

La pregunta que no es planteja ni es contesta en la sentència és l’existència o no de cometre el delicte o l’acte il·lícit amb coneixement de causa. És a dir: ¿on és el dol? La sentència no entra en l’element de la culpabilitat o el tipus subjectiu. Ni tampoc en l’autoria. Reconeix, això sí: no està acreditat que sigui directa, però es guarda d’especificar per quina modalitat el condemnen: ¿autor per inducció? ¿autor mediat? No ho sabem.