Tornar a la casella de sortida

El president del Govern, Pedro Sánchez, se sol guiar no poques vegades pel seu instint.

I el gambit que va idear el cap de setmana passat en el crític tauler polític espanyol va tenir com a fonts d’inspiració dos fets: el prec d’Alberto Núñez Feijóo als empresaris de Foment del Treball perquè Junts li recolzi una moció de censura per tombar Sánchez i la prevista aprovació, dimarts, en el Consell de Ministres, de diverses mesures sol·licitades per Junts pendents de complir.

Diumenge, a la nit, la Moncloa es va posar en contacte amb Rac1 per "parlar de Catalunya", segons va assenyalar Jordi Basté al començament de l’entrevista dimarts al matí. Gemma Nierga, responsable de Cafè d’idees, que s’emet simultàniament a La 2 i Ràdio 4, també va ser informada dilluns. L’entrevista va ser retransmesa per La 1 de TVE.

El més significatiu: Sánchez entona un mea culpa molt poc freqüent en la seva trajectòria. Accepta que les seves relacions amb Junts passen una "crisi política" que no vol minimitzar i que aposta per recompondre’s. En l’entrevista amb Rac1, quan Basté li pregunta per la possibilitat de mantenir una trobada amb Carles Puigdemont, el president diu: "Jo crec, Jordi, que ara mateix no estem en aquest estadi". I assenyala: "Bé, [la reunió] tampoc es va demanar, però en tot cas sempre vaig manifestar que no hi tindria cap problema".

Si es reconstrueix l’entrevista de Nierga l’assumpte té interès: "¿Per què vostè no l’ha vist? Vostè va dir que hi aniria... que hi aniria personalment...". "Bé, sí, sí, sí. No s’ha donat el cas. No hi ha hagut oportunitat de fer-ho. Evidentment, aquesta foto, aquesta trobada, es produirà. No s’ha produït fins al moment doncs perquè no s’ha donat l’oportunitat, l’ocasió. Però si de cara al futur podem restablir aquests cursos de diàleg que ara no tenim, doncs tant de bo es pugui produir perquè estarem en una fase nova".

El rostre de Sánchez és bastant expressiu: no vol dir que el president del Govern central no pot anar a Waterloo o fomentar una trobada al Parlament Europeu. "Gairebé l’han matat, políticament parlant, per la llei d’amnistia: ¿s’imagina vostè si vaig a Waterloo?", hauria de dir. Però a més, l’ordre de detenció contra l’expresident segueix vigent a Espanya, cortesia del jutge del procés Pablo Llarena. Cert és que no s’ha atrevit a tornar a dictar una euroordre. Però Sánchez no pot invocar aquest buit legal a Europa per veure Puigdemont fora d’Espanya. No faltaria qui de seguida presentés una querella contra ell per col·laborar amb "el pròfug".

El que no pot ser, deia Talleyrand, no pot ser i, a més, és impossible. Per tant, la tornada de Puigdemont amb l’amnistia ja concedida dependrà del calendari del Tribunal Constitucional. Després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a finals de desembre o principis del 2026, els recursos d’empara seran portats pels ponents designats als plens del TC per debatre’s. Però es farà d’acord amb un ordre. El primer d’ells és el de Jordi Turull, a càrrec del magistrat dretà José María Macías, que intentarà dilatar per proposar la desestimació. La seva posició serà derrotada per la majoria progressista. I caldrà nomenar nou ponent i tornar a votar. I el mateix passarà amb els recursos d’Oriol Junqueras, Raül Romeva i Dolors Bassa, tots amb ponents de magistrats de dreta. I per al final quedaran els de Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig, amb la progressista Laura Díez de ponent.

Notícies relacionades

La Fiscalia critica els imputats per voler anul·lar el cas Montoro

El jutge prohibeix sortir del país a Pelegrini, exdirectiu d’Acciona

Recurs d’empara

Per més ràpid que es vulgui anar difícilment el recurs d’empara de Puigdemont estarà resolt abans del març del 2026, sempre que no hi hagi retard en la sentència del TJUE i que els magistrats contraris a la llei d’amnistia no aconsegueixin dilacions indegudes. En resum: la legislatura està esgotada, una recomposició de les relacions amb Junts portarà mesos i tampoc la desencallarà. Sánchez sembla disposat a posar-se el casc i aguantar tot el que José Luis Ábalos i Koldo García li puguin llançar, això sí, amb el convenciment que no li poden fer escac i mat.