Les relacions personals dels reis han greixat la diplomàcia d’alt nivell

El 16 d’abril del 2012, la llavors presidenta de l’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, va anunciar que ordenaria l’expropiació a Repsol del 51% de la petroliera YPF. Era un xoc diplomàtic frontal amb Espanya. José Manuel García-Margallo s’estrenava com a ministre d’Exteriors de Mariano Rajoy. La diplomàcia espanyola necessitava traçar un pla. "Vam pensar que el millor era buscar mediadors entre els líders llatinoamericans del seu corrent ideològic. Vaig demanar ajuda al Rei [Joan Carles I]. Ell va començar a fer trucades i, gràcies a això, em van rebre el president de l’Equador, Rafael Correa; el de l’Uruguai, José Mujica, i [el brasiler] Luiz Inácio Lula da Silva", explica García-Margallo. "Ells van fer tot el que van poder per mirar d’evitar l’expropiació o que hi hagués un preu just".

La figura del rei d’Espanya com a actor de la política exterior espanyola està planificada a la Constitució. És el monarca qui "assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals", però són guiades pel Govern, que ha de "ratificar" tots els seus actes. Ara bé, la seva tasca entre bambolines ha sigut clau en aquest mig segle de política exterior d’Espanya com a monarquia parlamentària: de vegades molt polèmica, com les presumptes comissions rebudes per Joan Carles I per l’AVE a la Meca, a l’Aràbia Saudita.

El discurs de Felip VI davant els alts representants mundials en l’Assemblea General de les Nacions Unides el 25 de setembre no va ser un més. No va utilitzar el llenguatge descafeïnat i de compromís habitual, sinó un de sentit i compromès. "Clamem, implorem, exigim: aturin ja aquesta massacre" a Gaza, va dir a Israel.

El Monarca es va alinear amb la posició de política exterior fixada pel Govern: petició d’alliberament dels ostatges, condemna dels actes terroristes de Hamàs i crítiques a Israel per la massacre de civils. "Són actes aberrants que repugnen a la consciència humana i avergonyeixen el conjunt de la comunitat internacional". La ultradreta va explotar. "El Rei ha llegit a Nova York un pamflet socialista globalista i totalitari que li ha col·locat el traïdor Sánchez", va dir l’eurodiputat de Vox Hermann Tertsch.

"No crec que Felip VI es presti a dir una cosa que no pensa. Vaig sentir que parlava a les dues parts des del cor en un discurs molt encertat i molt conforme amb la realitat del moment", assenyala l’exministra d’Exteriors Arancha González Laya (2020-2021).

Els discursos reials els prepara l’equip de la Zarzuela amb aportacions del mateix Felip VI, en coordinació amb el Govern, que hi dona el vistiplau final. El procés és secret, però els experts coincideixen que el Rei no llegiria res en contra dels seus principis. La monarquia parlamentària té un encaix protocol·litzat però, alhora, orgànic en el sistema de la política exterior espanyola. De la personalitat del Rei i dels seus contactes en depèn en part el poder tou que exerceix Espanya al món. García-Margallo dona com a exemple quan va demanar ajuda a Joan Carles I per aconseguir vots perquè Espanya aconseguís el lloc de membre no permanent del Consell de Seguretat. "Li vaig donar una llista de noms, als quals que vaig demanar que truqués, cosa que va fer", explica l’exministre, que recorda una reunió "molt tensa" amb la llavors secretària d’Estat dels Estats Units, Hillary Clinton. "En un moment li vaig dir: “Tinc un missatge d’un admirador teu que t’agradarà”, i li vaig ensenyar un text per a ella del Rei. La reunió llavors va ser més fàcil".

A Llatinoamèrica

El focus principal del Rei com a agent de la política exterior espanyol és a l’altre costat del món, a l’Amèrica Llatina. Felip VI i, abans, Joan Carles I són la "més alta" representació "especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica". Ara es prepara la 30a Cimera Iberoamericana, que se celebrarà a Madrid el 4 i 5 de novembre del 2026. Felip VI afronta un repte: rescatar aquest conciliàbul de caps d’Estat i de govern iberoamericans, després del fracàs de l’últim, celebrat a l’Equador, i que no va aconseguir que s’emetés ni un sol un comunicat conjunt per les desavinences entre els països.

És molt recordat l’exabrupte de l’emèrit Joan Carles I contra el llavors president veneçolà Hugo Chávez a la cimera del 2007: "¡¿Per què no calles?!", li va etzibar el cap de l’Estat espanyol després de les seves reiterades interrupcions al president Rodríguez Zapatero.

Felip VI, per la seva banda, és "molt efectiu a l’hora de mantenir els llaços de proximitat d’Espanya amb Llatinoamèrica, independentment del color polític d’allà o aquí", diu González Laya.

Notícies relacionades

Dimiteix més de la meitat de la direcció d’ERC a Barcelona

El llegat d’Ernest Lluch

¿Comporta cap benefici tenir un rei al capdavant d’un Estat, en lloc de tenir-hi un president com a les repúbliques de França o Alemanya? Hi ha qui sosté que sí. Primer, per l’estabilitat que proporciona. El monarca és el símbol d’Espanya des de fa dècades i genera llaços i relacions que els presidents electes de les repúbliques han de construir des de zero. Al món hi ha 43 monarquies. Els reis s’entenen bé entre si. Per a certes qüestions, és més fàcil superar el "sostre protocol·lari" entre reialesa, com s’ha vist amb les monarquies marroquina o saudita.

Joan Carles I recorria a unes relacions personals que Felip VI no cultiva de la mateixa manera. El Rei actual manté un cert escrúpol institucional i protocol·lari. Així, en la recent visita que ha fet a Egipte, la recerca de contractes per a empreses espanyoles la va fer en un fòrum empresarial obert i públic.