Una condemna "simbòlica"

"Hem arribat massa lluny" seria el gran argument per a la condemna de cinc magistrats contra dos que ha sentenciat el tribunal d’enjudiciament en el cas del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz.

"Ha triomfat la tesi de Marchena. Hem arribat massa lluny per absoldre. Com que no hi ha prova de la filtració, i s’ha negat a dimitir, busquem un altre delicte que ens permeti imposar una condemna simbòlica, una multa i una inhabilitació que l’aparti del càrrec, que és del que es tractava. Sense presó ni pèrdua de la carrera, que no ens hem de passar", va assenyalar a EL PERIÓDICO un magistrat després de conèixer la sentència.

La magistrada ponent, Susana Polo, va elaborar una ponència –es tracta d’aquella que per tanda proposa el contingut d’una sentència– absolutòria. Va apreciar que les proves existents no permetien condemnar Álvaro García Ortiz més enllà d’un dubte raonable. Però la iniciativa va xocar amb un mur del qual només es va desmarcar la magistrada Ana Ferrer.

El líder de la liquidació del fiscal General de l’Estat, Manuel Marchena, no va necessitar, segons fonts judicials, fer servir el seu art de persuasió per aconseguir la majoria de cinc contra dos.

"El peix estava venut abans d’haver començat la deliberació", va assenyalar una font del Tribunal Suprem a aquest diari. "No hi va haver necessitat de debatre", va afegir tot seguit.

L’originalitat en les tribulacions de la Sala va consistir en el següent: Susana Polo va fer la ponència que va portar el 15 d’octubre del 2024 a imputar el fiscal general de l’Estat.

Va ser ella qui va ser ponent, també, en l’anomenada Sala d’Admissió, formada per cinc magistrats. Aquests cinc van formar part posteriorment del tribunal en el judici oral.

¿Què va passar perquè un any després d’imputat, ara ja com a ponent del tribunal d’enjudiciament, la magistrada Polo proposés l’absolució?

Cal remuntar-se a octubre del 2024. La Sala d’Admissió estava presidida pel president de la Sala Penal del Suprem, Manuel Marchena, i els seus membres eren Polo (ponent), Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral i Carmen Lamela.

Polo havia d’exposar sobre la sol·licitud del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) d’imputar el fiscal general de l’Estat per haver emès una nota informativa en què, afirmava el TSJM, s’incloïen dades reservades d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, abocades en un correu electrònic enviat pel seu advocat, Carlos Neira, a la Fiscalia de Madrid.

Segons la ponent, la nota no vulnerava drets de González Amador. Però Marchena afirmava que era necessari, almenys si es deixava al marge la nota esmentada (emesa el 14 de març del 2024), obrir diligències sobre la filtració del correu. Polo va voler presentar un vot particular, però Marchena, segons ella ha narrat a diverses persones, la va dissuadir.

L’argument: en aquest tipus de resolucions d’instrucció no cabien vots particulars. No obstant, com va demostrar després, a finals de juliol del 2025, el magistrat Andrés Palomo, això era possible. Ell, com a ponent a la Sala d’Apel·lacions, va proposar arxivar la causa del fiscal general de l’Estat, els altres dos magistrats van votar a favor i es va canviar la ponència, cosa que va donar peu al vot particular.

És possible que Palomo fes cas a la seva consciència al fer aquest vot. I també que davant l’autoritat del president de la Sala Penal, Marchena, la magistrada Polo va decidir plegar veles i cedir.

Segona oportunitat

Però va tenir en el judici una segona oportunitat també com a ponent. I ni la instrucció del jutge Hurtado ni el que va veure en el judici oral la va convèncer. I va proposar l’absolució, que va tenir com a únic suport Ana Ferrer.

Notícies relacionades

Rosa Lluch: "Quan reivindiquen Lluch per acusar el PSOE ens fan mal"

L’advocat de Pujol demana que no sigui jutjat partint del parer del metge

La imputació del 15 d’octubre del 2024 tenia un objectiu: la renúncia del fiscal general. Però el que Marchena no es podia arribar a imaginar era la seva resistència. Dimitiria després de ser imputat i el cas s’arxivaria.

Per tant, sense aconseguir la prova de la filtració calia aconseguir fer caure el fiscal per un altre mitjà: una sentència descafeïnada, però condemnatòria.