El perill de l’home corrent

"De tots els possibles, han triat el que menys ens convé". El comentari me’l va fer dimarts, just després que Feijóo confirmés el secret a crits que Juan Francisco Pérez Llorca seria el candidat del PP a succeir Mazón si aconsegueix els vots de Vox per ser investit, un veterà dirigent del PSPV preocupat perquè el seu partit no sàpiga llegir correctament la situació. Pel que sembla aquests dies, la inquietud està més que justificada.

El retrat que s’està fent del nou aspirant a la Generalitat és tan lineal com simple: és un alcalde de poble, mà dreta de Mazón, encarregat de continuar el seu llegat i defensar la seva memòria, pròxim a Vox i que, si aconsegueix accedir al Palau, exercirà com a interí fins que el PP anunciï en un pròxim congrés qui serà la seva rara avis. El perfil, així traçat, peca en origen de cert complex de superioritat.

Hi ha altres elements diferencials que, sorprenentment, no s’estan remarcant. Si aconsegueix ser investit, Pérez Llorca serà el primer empresari que arriba a la presidència de la Generalitat Valenciana, el primer que ho farà directament des d’una alcaldia, el primer que accedirà al càrrec amb l’estat civil de divorciat en el seu llibre de família (tot i que fa anys que manté una relació estable) i el primer que assumirà el càrrec més important de la Comunitat malgrat patir una malaltia (esclerosi múltiple) que no l’inhabilita ni l’ha incapacitat fins al moment i que ell tampoc ha amagat. No serà el primer sense titulació universitària. Però sí el segon. Tot això té una lectura sociològica molt més interessant i polièdrica que la que estem llegint. Llorca no és un líder excepcional, sinó algú que s’assembla a molta gent.

¿Serà un interí? La pregunta és si hi ha algun polític que en democràcia no ho sigui. No té vocació d’això. ¿Un president de transició? Circumstàncies personals a part, a les quals ja m’he referit, dependrà, com sempre, de les enquestes. Pérez Llorca mai hauria sigut candidat del PP a la presidència de la Generalitat en condicions normals, perquè el seu perfil sempre ha sigut ser el primer al seu poble (va obtenir el 74% dels vots i 11 dels 13 regidors), però per a les altres coses es mou per les ombres amb algunes amistats perilloses, entre les quals no es troben ni Zaplana ni Camps, però sí l’exvicepresident Císcar, el condemnat per la Gürtel David Serra i l’alcalde de la Nucia, Bernabé Cano, germà de l’actual consellera d’Indústria. Però, un cop entri al Palau, lluitarà per quedar-se.

Un home ‘normal’

Aquest és l’avantatge de Pérez Llorca: que, enmig de la confusió general, arrisca poc per guanyar molt. I és el problema més gran per a l’oposició a l’hora d’enfrontar-lo. Però més encara ho és la seva condició, gens impostada, d’home corrent. Un home normal, l’antítesi en caràcter de Mazón, que, no obstant, controla l’aparell del PP i ha teixit aliances en les tres províncies, una cosa de la qual poca gent del seu partit pot presumir. S’esmenta constantment la seva capacitat d’entesa amb Vox. I és lògic, perquè el seu nomenament depèn de la ultradreta i amb Vox ha pactat moltes coses, tot i que ell no va ser el protagonista de l’acord de govern: el va pilotar Carlos Mazón de cap a peus. Però, en tot cas, convé no oblidar que el seu primer tracte va ser amb Compromís i el seu segon acord amb Ens Uneix. En les dues jugades, el PSPV no es va assabentar del que li tenien preparat, i això li va costar un lloc en la Mesa de les Corts i perdre la Diputació de València. Per ser de poble, no està malament.

Fins aquí ha sabut no confondre la lleialtat amb la submissió: la bronca entre ell i Tellado en els prolegòmens de la dimissió de Mazón, quan Tellado va venir amb actitud d’ordeno i mano des de Madrid, va ser de les més dures que s’han registrat a la cúpula popular, fins al punt que Tellado va amenaçar d’expulsar del partit per "insubordinació" a qui uns dies després han acabat nomenant candidat. Però abans d’això també va ser l’alt càrrec més important que es va negar a seguir el joc en la declaració institucional que a Mazón li van preparar els seus el dia en què es commemorava la mort de 229 persones. Això és el que hi ha. Però l’essencial sempre serà el que hagi de venir. Si Llorca vol fer-se un lloc, haurà de demostrar que les coses no seran com abans a partir del moment en què arribi al càrrec. La ciutadania ha deixat molt clar no només el seu rebuig cap a Mazón, sinó també a una manera de governar que s’ha demostrat intolerable. Haurà d’aplicar des del primer instant un model nou. Haurà de demanar perdó sense embuts a les víctimes i reconèixer errors, haurà de visitar la zona zero i trobar-se allà amb els alcaldes i veïns i haurà d’exigir una reunió amb el president del Govern espanyol per acabar una vegada per totes amb la vergonyosa falta de coordinació entre les administracions que vam patir.

Notícies relacionades

Feijóo alerta els joves de partits que "discuteixen" la democràcia

Les proves del cas Cerdán

Si ho fa, les associacions de víctimes, al seu torn, hauran de comprendre que la seva legítima pressió perquè Mazón sigui jutjat no pot convertir-se en veto a tot aquell que governi la Generalitat. Sánchez haurà d’assumir que bloquejar la Generalitat Valenciana és anar contra els ciutadans d’aquesta autonomia. I l’oposició també haurà de revisar la seva estratègia, perquè seguir atacant qui ja està vençut no serà suficient per guanyar el 2027 si, al marge d’això, no són capaços de construir un projecte de Comunitat més creïble que el que proposa la dreta.

Si Llorca, en canvi, no fa això, si no emprèn des del principi un camí propi, llavors acabarà diluint-se sense pena (perquè repeteixo que no es juga res), però també sense glòria. No ho té fàcil, perquè si és investit president haurà d’afrontar la crisi més greu que la Generalitat ha viscut en tota la seva història, amb un PP, a més, trencat a València, de moment només allà. Però el que es fa amb gust no pesa, i si ha arribat fins aquí no és ni perquè Mazón l’hagi col·locat ni perquè Feijóo ho hagi volgut, sinó perquè ha anat aclarint peces del tauler fins que només ha quedat la seva. I, tot i així, té més paperetes per estavellar-se que per fer-se un forat. Però si algú creu que no té perill li recomano que vegi qualsevol documental de La 2 i observi el sigil amb el qual es mouen els depredadors a la sabana.