Abascal aposta per la lepenització definitiva de Vox després de trencar amb el nucli fundador

Sembla un moment propici per prendre decisions intel·ligents, tot i que puguin implicar costos o comportar riscos. I tot i que hi hagi coses que quedin enrere. Abascal ha canviat en bona mesura d’equip, d’una manera gradual i en certa manera imperceptible. No en el cas de qui és a les bambolines de Vox, però sí a la cara exterior i pública del partit. Per al primer, hi ha dues persones que continuen formant part fonamental del seu dia a dia. Un, el seu principal assessor ideològic i estratègic, el periodista Kiko Méndez-Monasterio, algú tan reticent als focus en aquesta part de la seva trajectòria com influentment decisiu en l’esdevenir de Vox. Un altre, Enrique Cabanas, vicesecretari nacional de presidència a l’organigrama del partit i home per a tot d’Abascal. De perfil igualment discret, més fins i tot que Méndez-Monasterio, Cabanas exerceix gairebé per igual d’assessor polític, d’arquitecte de les finances de Vox i d’assistent personal del líder. En campanya electoral no és estrany veure’l conduir ell mateix la furgoneta en què viatja Abascal, amb qui porta ja compartits molts quilòmetres de carretera, i de camí.

No obstant, hi ha dues persones més amb qui va col·laborar estretament, i que van ser claus en la fundació de Vox, de què està visiblement allunyat. L’ex portaveu parlamentari, Iván Espinosa de los Monteros, ara fora de l’activitat política, i l’ex secretari general del partit, Javier Ortega Smith, que continua com a portaveu a l’Ajuntament de Madrid (ha sigut les dues últimes vegades el candidat a l’alcaldia de la capital) i com a diputat per la circumscripció madrilenya al Congrés, tot i que des d’aquesta setmana fora de la direcció del grup parlamentari, en què encara ostentava la condició de portaveu adjunt, càrrec en què ara el substitueix Carlos Hernández Quero, una de les figures emergents del partit. Això últim ha fet que Ortega hagi posat el crit al cel aquesta setmana, en una entrevista a la Cadena COPE on va mostrar la seva «sorpresa» pel seu relleu i va insinuar que responia a una purga interna. La mateixa que denuncien des de fa setmanes a les xarxes, de manera més o menys taïmada, antics dirigents avui ja fora de l’activitat política, entre els quals l’exportaveu del partit en la comissió de Sanitat, Juan Luis Steegman, o també l’exdiputat Víctor Sánchez del Real, entre d’altres.

En l’estela de les declaracions d’Ortega Smith en un mitjà tan influent en la dreta com la cadena de la Conferència Episcopal, Espinosa de los Monteros, embrancat a la gira de presentació del seu flamant think tank Atenea, que l’ha portat fins i tot aquesta setmana a Miami, posava més llenya al foc amb un missatge en el seu perfil d’X tan críptic en la literalitat com fàcil d’interpretar: «Els bons equips, siguin de futbol, d’empreses o d’organitzacions polítiques, es dissenyen per augmentar l’enganxada del líder, i aconseguir sumar més entre molts... les purgues constants i els atacs als ex danyen els equips per dins, i no ajuden a crear confiança des de fora».

Precisament Ortega Smith va anar més enllà, i en l’esmentada entrevista radiofònica va reivindicar Espinosa de los Monteros, a la seva presentació a Madrid va acudir aquesta tardor, provocant les primeres suspicàcies de relleu sobre la seva relació amb Abascal. Ho va fer recordant el moment en què es van conèixer, fa ja més d’una dècada. Va ser el 2012 en una sala de l’Audiència Nacional i amb Abascal present. Ortega Smith –«de manera altruista», va assenyalar a la COPE– exercia d’advocat d’Abascal i del seu pare, Santiago Abascal Conde, històric del PP a Àlaba mort el 2017, en el judici contra els simpatitzants de Batasuna que el van assetjar i van intentar boicotejar la presa de possessió com a regidor a Llodio (Bilbao) l’any 2005.

Espinosa de los Monteros va ser l’única persona que va acudir com a convidada per part de l’acusació. Ho va decidir quan acabava de conèixer Abascal, prenent unes cerveses després d’una tertúlia d’Intereconomía en què tots dos havien coincidit, i després de queixar-se que el seu partit de llavors, el PP, l’havia deixat tirat. Així va anar forjant-se la relació entre tots tres, que passat el temps irromprien en la vida institucional espanyola amb un marcat discurs de puresa discursiva en l’àmbit conservador, que naturalment posava el PP a la diana. Eren els temps de la "dreita covarda", invectiva que va fer fortuna, però que ara han quedat enrere.

Un discurs que trenca esquemes

El substitut d’Ortega Smith, l’acadèmic Hernández Quero, és un dirigent jove (va néixer el 1990 a Madrid) sense militància prèvia en altres partits, i amb un discurs i, fins i tot una plàstica (l'arracada que duu a l’orella esquerra contrasta, per exemple, amb l’estètica d’Ortega Smith i Espinosa de los Monteros), que estan trencant els esquemes dins i fora de Vox. Amb ell, Abascal aposta definitivament per la ‘lepenització’ de Vox amb què tant va coquetejar, i que en poques paraules es tradueix a acudir als caladors tradicionals de l’esquerra amb un discurs ad hoc, que en la conjuntura espanyola posa un accent molt particular en el problema de l’habitatge. Dimecres passat, Hernández Quero va protagonitzar un petit míting a Aluche, un barri de la perifèria obrera de la capital, amb un impacte que després de compartir-ne Vox a les xarxes oficials un petit fragment de tot just dos minuts de durada, no ha deixat de créixer des d’aleshores.

Afirmacions com que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, «crida i ofereix a multimilionaris estrangers deduccions fiscals del 20% que nega als compradors espanyols. Ana i Anselmo no poden comprar. Vostè, fons de Ciutat de Mèxic, li obrim la porta i li posem una catifa vermella» o que a la presidenta madrileña no li importa Madrid i que està disposada a que la regió «dels propietaris de tota la vida es converteixi en el pati del darrere dels rics de tot el món» no han deixat indiferent a ningú.

L’esmentat Steegman l’ha comparat amb Pablo Iglesias, i des del PP dirigents d’aquesta formació com el basc Iñaki Oyarzábal han assenyalat que «van fer fora els liberals i ara diuen les mateixes bajanades que Podem». Per la seva banda, l’exvicepresident de la Junta de Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, es va preguntar retòricament "¿a qui pot molestar una política orientada a facilitar l’accés a la propietat d’una llar?", després de proclamar que «ni un espanyol sense casa». I pel mig dirigents i persones de l’òrbita de l’esquerra han assenyalat amb preocupació l’«intel·ligència» de l’aposta de Vox.

Notícies relacionades

Feijóo vaticina que el relleu de Mazón «sortirà bé» i Vox avisa: «No tenim por d’eleccions»

Tot el que va quedar al calaix de la taula entre el PSOE i Junts a Suïssa després de 19 cites

En aquest gir discursiu Abascal, algú en el fons d’un origen sociològic molt diferent del dels que van ser els seus primers escuders en l’aventura de Vox, Ortega Smith i Espinosa de los Monteros, mostra les lliçons apreses des de fa temps en els contactes internacionals, un aspecte pel qual es va preocupar des defa anys, i que avui li permet ser el primer correligionari a Espanya de tres dels principals mandataris del món, com el president dels Estats Units, Donald Trump, el de l’Argentina, Javier Milei, i la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni.

Amb Le Pen i el seu equip també han existit des de fa temps els contactes, i inevitablement el contagi de les estratègies. Fa temps que un dirigent lepenista va explicar a Abascal, quan Vox era encara una formació extraparlamentària, que el Front Nacional fundat per Jean Marie Le Pen, el pare de Marine, avui Agrupació Nacional, mai havia pogut relacionar-se amb l’extrema dreta espanyola tradicional perquè aquesta era fruit de la «crisi final del franquisme», mentre que amb Vox sí que hi havia un camí d’entesa perquè el seu origen tenia més a veure amb «la crisi de la democràcia». Avui Vox i la nova estratègia semblen cada vegada assemblar-se als correligionaris que van revolucionar la política del país veí, fins al punt de convertir en habitual la presència en la segona ronda de les presencials, com va passar el 2022 en què van enfrontar Le Pen amb l’encara president de la República, Emmanuel Macron. A Espanya, el temps dirà. La primera prova per a aquesta nova estratègia és a tocar, a les eleccions a Extremadura del 21 de desembre, convocades per María Guardiola després de no tancar acord amb Vox per als pressupostos, amb què es tancarà políticament aquest 2025.