La ruptura amb el PSOE

Junts ha defensat des de la investidura de Pedro Sánchez que no pertany a cap bloc en el Congrés, però ara Carles Puigdemont recalca que passa "a l’oposició" i adverteix Alberto Núñez Feijóo perquè deixi de fantasiejar amb ser president a través d’una moció de censura amb els seus vots. Tampoc reclama eleccions a Sánchez ni anuncia un boicot parlamentari que forci la caiguda del líder del Govern. El primer, pel temor que, segons reflecteixen les enquestes, els seus vots siguin necessaris aquesta vegada per investir Feijóo i no Sánchez, o, pitjor encara, que els seus escons ja no siguin decisius i que després d’uns comicis siguin menys dels set actuals a causa d’un partit, Aliança Catalana, que ni tan sols s’haurà presentat a les generals. El segon, perquè Junts no vol jugar al no a tot i quedar arraconat al córner del tauler parlamentari. Però, ¿què guanya i què perd Puigdemont al trencar amb Sánchez?

La ruptura

La taula de Suïssa, que en els últims mesos ja estava traslladada a Bèlgica, s’havia convertit en un espai de debat sense concrecions i en el qual el PSOE acudia a salvar les iniciatives parlamentàries de Madrid. Junts va detectar que no tenia més recorregut, que els socialistes no afrontarien el debat sobre la resolució del conflicte polític a través d’un referèndum acordat i que se li estava començant a presentar com una crossa més de Sánchez. Això inquietava especialment la direcció després d’haver detectat que, igual que ERC, tampoc "cobrarien per endavant" mentre Aliança Catalana anava fent efecte. Tant que fins i tot Orriols es va atorgar a si mateixa la ruptura. "¿És possible fer caure el Govern de Madrid des de la capital del Ripollès? Jo crec que sí", va publicar a les xarxes després de conèixer la decisió de Junts.

Un altre dels motius del divorci és el recorregut dels acords que no depenen exclusivament del Govern espanyol. L’amnistia, el principal triomf dels pactes, encara no s’ha aplicat a Puigdemont; l’oficialitat del català a la Unió Europea avança amb l’escull d’aconseguir la unanimitat dels Vint-i-set, i el nou model de finançament és una lluita encapçalada per ERC i posa Junts en un compromís. Tot això afegit al temor que Sánchez decidís, en una altra de les seves peripècies polítiques, avançar les eleccions per l’auge de Vox en detriment del PP, com revelen els sondejos.

La governabilitat

Però, com totes les decisions, la ruptura té certs costos. El principal: que Junts perdi rellevància política –tot i que mantingui el seu lloc en els organismes amb participació de l’Estat, com CNMW, RTVE i Aena– i que els nostàlgics de l’essència convergent alimentin el PSC a Catalunya. N’hi ha una altra, més curtterminista, que es resumeix entre interrogants: ¿Com frenarà la fuga de vots a Aliança Catalana si no governa a Catalunya ni juga el seu poder de decisió en el Congrés? ¿Com marcarà la seva posició si no vol negociar amb Illa i ara tampoc amb Sánchez? ¿Com aconseguirà alguna victòria legislativa si no és alguna de les ja acordades i pendent de compliment? I és que el pactisme ha permès a Junts no caure en la queixa estèril que Orriols amaneix amb una bona dosi d’antipolítica des del seu escó.

Notícies relacionades

L’oposició acusa Illa de «falta de lideratge» per haver mantingut el viatge a Mèxic malgrat la pesta porcina

Cerdán passa a la defensiva al Senat i anomena «especulació» la causa al Suprem: «No pertanyo a cap trama corrupta»

La credibilitat

Encara hi ha un últim factor: la credibilitat. Que Junts hagi dinamitat un espai de diàleg amb un mediador internacional com a àrbitre i custodiat per organitzacions dedicades a la resolució de conflictes polítics, posa en qüestió la seva fiabilitat davant d’institucions de primer nivell i tanca una via difícil de reobrir de cara al futur. Però han pesat més, molt més, els incompliments del PSOE. Ara a Junts li tocarà precisar quin ha de ser l’abast del seu canvi de rumb, redefinir la seva estratègia davant d’Aliança Catalana i fer front a una campanya electoral que ja sembla haver començat.