El repartiment de l’herència

Toni Pérez, Vicente Mompó i Marta Barrachina, els tres presidents provincials del PP que també presideixen totes tres diputacions, es van reunir divendres a Alacant amb el secretari regional del partit, Juanfran Pérez Llorca, alcalde de Finestrat i síndic portaveu del grup parlamentari popular a les Corts, i van acordar proposar com a candidat en unes pròximes eleccions autonòmiques el valencià Mompó.

El moviment és molt important. Primer, perquè comporta de facto, abans que ell mateix ho anunciï, donar per segur que Carlos Mazón no repetirà com a candidat. Que els fets que s’han anat succeint hagin deixat clar per a qualsevol que això seria així no treu gens ni mica de transcendència al fet que els quadres més importants del partit al País Valencià s’hagin anticipat a resar les absoltes pel qui encara és el seu president.

Segon i més transcendent, perquè la maniobra del nou G4 no va ni en contra ni en defensa de Mazón. És un moviment davant Madrid, la seva mala gestió de la crisi i les seves intencions d’imposar solucions no consensuades amb la seva organització al País Valencià. I també, per què no, és una acció de supervivència dels qui la protagonitzen, no fos cas que, alhora que a Gènova escombren Mazón, no vulguin escombrar-los també a ells.

Quan després del desastre del 29-O Mazón no va voler anar-se’n i Alberto Núñez Feijóo no va saber fer-lo fora, tots dos es van posar i van posar el PP en un camí estret que qualsevol amb una mica menys de sectarisme i una mica més de sentit comú podia comprendre que s’aniria estrenyent fins a arribar a un punt sense retorn. A aquell punt en què fer marxa enrere és impossible però que tampoc se’n pot sortir sense una trinxadissa ja s’ha arribat. Si no n’hi havia prou amb el pecat original d’un president de la Generalitat que no va atendre els seus ciutadans quan més ho necessitaven i d’una consellera d’Emergències tan inepta com la que vam patir, si no n’hi havia prou amb els enormes errors d’actitud i comunicació que el president i el seu equip han anat cometent des de l’endemà de la catàstrofe fins avui, si els continus canvis de versió, l’opacitat a les agendes, l’esborrament d’imatges, la manipulació i l’ocultació de gravacions o la desinformació finançada amb fons públics no fossin per si mateixos motiu de la més absoluta repulsa, si el procediment judicial, interlocutòria rere interlocutòria, no deixés clares les omissions, les negligències i les responsabilitats, si tot això no fos ja un gripau impossible d’empassar-se, el funeral d’Estat ha sigut un punt de trencament que ha acabat de fer caure el castell de cartes que al Palau, amb l’aquiescència de la seu nacional del PP a Gènova, s’havia anat construint. Rien ne va plus.

Feijóo tracta el PP del País Valencià o com una delegació menor d’edat o com una colla d’indocumentats, sense veu ni vot. Deixant de banda quina de les dues opcions és pitjor, fins fa no res no hi ha comptat. I l’últim acudit va ser permetre que fins a València arribés que la solució a hores d’ara de Gènova era que Mazón continués fins al 2027, però anunciant que no serà candidat i nomenant immediatament una gestora. No atribueixen la jugada a Feijóo sinó a Esteban González Pons, que amb això mataria diversos ocells d’un tret: obtenir el control del partit mitjançant la gestora i guardar el lloc a l’alcaldessa de València, que ara no vol assumir el paperot de substituir Mazón però el 2027 sí que podria accedir a ser la candidata. Pons té convençut Feijóo que, si no regenera el partit de dalt a baix, Mazón continuarà controlant-lo fins i tot quan deixi el Palau. Així que tothom al carrer.

Però Feijóo s’arrisca a una guerra oberta si segueix aquest consell. Aquest G4, format pels presidents provincials i el secretari regional, rebutja una gestora i només hi veu tres solucions: anunci de Mazón que no serà candidat, però acompanyat de la renúncia com a president del partit, assumpció de les seves funcions pel secretari general com marquen els estatuts i convocatòria d’un congrés per elegir nou president, que també seria el candidat; dimissió de Mazón i obertura d’un procés de nova investidura amb el suport de Vox; o eleccions si són inevitables. Com a candidat si hi ha eleccions, tots recolzen Mompó. Si hi hagués nova investidura, ja que Mompó no es podria presentar perquè no és diputat, donarien suport a Pérez Llorca.

El cas és tancar la porta a una gestora i també tancar-la-hi a María José Catalá i a González Pons. L’alcaldessa de València no té consens per encapçalar la candidatura de la Generalitat. Encara menys per liderar el PP. González Pons provoca entre els dirigents del partit més rebuig que Pedro Sánchez. Aquest és el missatge que han volgut traslladar a Feijóo. Però sota de tot plegat també hi ha, com dèiem, una lluita per la supervivència. Amb una gestora tots ells perdrien el control, de l’organització i de les llistes, i a la llarga el cap. Al cap i a la fi, va ser amb Mazón amb qui van arribar al poder.

Alternatives complicades

Totes les alternatives són enormement complicades. Que Mazón anunciï ara que no serà candidat no serviria per a res. I que es mantingués al Palau però deixés pas en el partit només produiria una recargolada bicefàlia que al PP no ha funcionat mai. Però també el nomenament d’una gestora és sempre un passaport cap al fracàs.

D’altra banda, investir Pérez Llorca com a nou president exigiria un acord amb Vox amb unes condicions més draconianes de les que la ultradreta ja imposa i que, en cas d’acceptar-se a València, posarien en un mal tràngol el discurs del partit no solament a l’Estat sinó sobretot de cara a les eleccions a Extremadura, Castella i Lleó i Andalusia. Però anar a comicis al País Valencià amb Mompó de candidat tampoc arreglaria res: enmig del desastre, tot indica que, si la Generalitat pot mantenir el bloc de dretes, també seria a costa de rendir-se als de Santiago Abascal.

Notícies relacionades

Iván Espinosa de los Monteros: "Seria molt bo que el PP, Vox i Junts votessin una moció de censura"

La ruptura amb el PSOE

Sigui com sigui, la sort està decidida. Mazón, que fa un parell de setmanes li demanaven si pensava repetir i contestava amb un "Déu dirà", ja és fora de totes les equacions, tret de la de com mantenir el seu aforament un cop no sigui cap del Consell.

Tots morim sols, escrivia Orson Welles. Políticament, també. El president no sé si ho sap, a la bombolla en què s’ha tancat. Però ja no discuteix ningú per ell. Del que es tracta és del repartiment de l’herència.