Iñaki Gabilondo: «Que el franquisme morís al llit va ser una deshonra i una vergonya generacional»

M’agradaria convidar-lo a viatjar al 1975. ¿Recorda el 20N? ¿Quin ambient es respirava al país?

Recordo perfectament, com si fos ara, els dies anteriors, aquell dia i l’ambient que hi havia. Recordo el moment en què Europa Press va treure, a dos quarts de cinc del matí, el cèlebre teletip: «Franco ha mort, Franco ha mort, Franco ha mort». Va arribar així, repetint la frase tres vegades, a totes les redaccions d’Espanya. Tots estàvem pendents d’aquesta notícia. Al país hi havia una atmosfera de gran incertesa, de desconcert total. La pregunta era: ¿i ara què passarà? En la majoria dels casos, la resposta que donava la gent era: el que sigui menys tornar a fer el mateix i que ens matem de nou. Hi havia una gran massa inerta que, com sempre, esperava ser pasturada, perquè així s’havia passat tota la vida, i també hi havia gent molt conscienciada i esperançada en el canvi. Però en els uns i en els altres regnava la sensació de no saber del cert com es feia el que s’havia de fer.

¿No se sabia?

En aquell moment, en aquest país ningú tenia ni idea de política. El Partit Comunista era l’únic amb coneixement d’activisme resistent contra el franquisme, però tampoc era una organització democràtica en el sentit tècnic de la paraula, de democràcia no en sabien gran cosa. Hi havia molt moviment, els sindicats feia anys que treballaven en la clandestinitat, es van crear grups veïnals i a l’Església, i els incipients partits polítics començaven a buscar referències a l’estranger, com el PSOE, que les va buscar en la socialdemocràcia alemanya. Però, quan entrevistaves un polític de llavors, et quedaves sorprès de la inexperiència que transmetia. Quan va morir Franco, ningú a Espanya sabia com es feia una democràcia.

¿Què es pensava que significava aquesta paraula?

En general, el gran públic tenia la sensació d’haver estat 40 anys tancat en un quarter i volia viure en un país normal. Els que vivíem a prop de la frontera, com jo, que soc de Sant Sebastià, teníem una experiència molt tàctil de la democràcia, perquè en 30 minuts passàvem a l’altre costat i allí vèiem onejar la ‘ikurriña’, que a Espanya podia portar-te a la presó, i escoltàvem la ràdio i vèiem que allí la informació no estava amputada, com passava aquí. A l’altre costat podíem veure les pel·lícules que aquí estaven prohibides i comprar els llibres que aquí no existien. La demanda generalitzada era viure en un país com el dels francesos, els italians, els belgues o els alemanys, res més.

¿Hi va haver risc d’involució?

Li explicaré una anècdota personal que dona la mesura de com estaven les coses en aquell moment. En els dies previs a la mort de Franco, van venir a veure’m a l’emissora dos militars de l’Estat Major per anunciar-me que, el dia en què es produís la notícia de la mort, l’emissora havia de traslladar-se a la Capitania General, a la plaça d’Espanya de Sevilla, i els continguts es dictarien des d’allí. A mi m’assignarien un militar al comandament. Mentre manteníem aquesta conversa, vaig poder veure com diversos militars tallaven l’enllaç d’ona curta que hi havia a l’emissora i se l’enduien a la Capitania per calcular el temps que tardarien a fer el recorregut. Al final, aquella hipòtesi que em van plantejar aquells comandaments militars no va passar, però dona pistes de com estàvem. Estàvem pendents de la notícia que més aviat o més tard passaria, però ningú sabia com acabaria allò. Mentrestant, a la ràdio no parava de sonar música clàssica a punta pala. Junt amb l’esperança de canvi que hi havia entre la majoria, també existia la sensació que allò estava ben lligat i que les resistències del règim ho posarien difícil. La Transició no va ser un berenar a Versalles, com diuen alguns.

¿A què es refereix?

Els moviments polítics i civils antifranquistes es dividien entre els que volien la reforma i els que demanaven la ruptura. Els primers es van enfadar amb els segons perquè els va semblar una traïció el que va passar a Espanya després de la mort de Franco, com ha passat sempre en les velles disputes entre formacions d’esquerres, que els uns acusen els altres de possibilistes i aquests a aquells d’ingenus. Però la ruptura no era possible perquè es necessitava una mobilització de baix a dalt, integral, que no es podia donar en un país amb unes estructures perfectament marcades i tancades. Un dia li vaig dir a Pablo Iglesias: «d’aquí 30 anys, potser el teu fill et diu: ‘escolta, pare, tu que has sigut vicepresident del Govern d’Espanya, amb el poder que has tingut i sent tan republicà, ¿per què no vas portar la República?’». «Llavors, tu li diràs: ‘mira, estimat fill, t’explicaré les circumstàncies...’». Doncs les circumstàncies a l’Espanya que va veure morir Franco eren les que eren. Es va fer el que es va poder, i una miqueta més.

¿No estava clar que la mort de Franco signifiqués el final del franquisme?

El règim continuava viu i oficialment es produiria un relleu en el cap de l’Estat perquè tot continués com estava. Aquesta sensació va regnar fins que es va produir el nomenament d’Adolfo Suárez en lloc d’Arias Navarro en la presidència del Govern. Mentrestant, el país vivia sotmès a una tensió enorme, amb continus atemptats terroristes d’ETA, del GRAPO, del FRAP, de grups d’extrema dreta... El dia de la matança d’Atocha, jo dirigia el programa ‘Hora 25’ en la SER i em va trucar Eugenio Fontán, director de l’emissora, i em va dir: «Iñaki, tu i la teva família no dormiu a casa aquesta nit». Per això em fa tanta gràcia quan alguns diuen que allò va ser un berenar a Versalles. A misses dites, sembla que l’arribada de la democràcia va estar regida per una intel·ligència sàvia que ho va guiar tot, però no va ser així, els corrents humans no funcionen així.

Parli’m de Franco. ¿Què en recorda, què transmetia la seva figura?

És curiós, perquè quan penses en personatges com Hitler, Mussolini o Franco, que van tenir un paper rellevant en la història del segle XX, i després repares en ells com a persones, com a éssers humans, t’adones que no haurien merescut ni cinc minuts d’atenció si no hagués sigut per l’immens poder que van atresorar. Pel que sembla, a l’Àfrica havia sigut un militar molt valent, o això deien, però el personatge inspirava molt poca cosa. Ja en democràcia, es van organitzar visites turístiques al Palau del Pardo i un dia vaig anar per veure on havia viscut i em va cridar l’atenció que no hi havia llibres. Cap. ¡No havia llegit un llibre en tota la seva vida! Com a personatge, no té cap interès. Admeto que no soc objectiu, perquè la meva referència personal de la figura de Franco no m’animava a sentir gaire simpatia cap a ell.

¿Quina era aquesta referència?

El meu pare havia sigut gudari del nacionalisme basc, un soldat totalment ras, i tenia una carnisseria molt a prop de l’edifici de la Diputació. Quan Franco venia a estiuejar a Sant Sebastià i el portaven a sopar a la Diputació, la policia feia una neteja al barri i s’emportaven a la presó tots els sospitosos, entre ells, el meu pare. Així que la referència biogràfica que jo tenia d’aquest senyor era que, quan veia aparèixer l’Azor per la badia, em feia tremolar, perquè sabia que aquella nit el meu pare dormiria a la presó. Això era viure sota el franquisme.

I, no obstant, Franco va estar gairebé 40 anys al comandament d’Espanya.

Perquè va guanyar una guerra i després va exercir un poder sense clemència ni misericòrdia sobre el bàndol perdedor. Aquesta era la seva força. Quan arribaven els aniversaris i el règim parlava dels «15 anys de pau» i els «20 anys de pau», mentia. No eren anys de pau, eren anys de victòria d’uns espanyols sobre els altres, que estaven sotmesos i callats.

¿Què va suposar que el règim morís al llit?

Una deshonra i una vergonya generacional. El franquisme va morir al llit perquè va aconseguir construir una societat endormiscada que ho havia passat molt malament en la postguerra però que havia entrat en contacte amb les delícies de la petita prosperitat en els anys 60, i si bé una gran part acusava la falta de llibertat, una altra part no només no la trobava a faltar, sinó que el règim havia inoculat en ella la idea que la democràcia, la llibertat i la igualtat eren idees maleïdes. Quan tu t’has passat tota la teva vida sense poder tenir control de les teves necessitats, esperes que algú decideixi per tu, i en la massa més inerta de la societat es notava la paràlisi derivada de 40 anys de dictadura. De tota manera, jo procuro ser molt misericordiós amb els comportaments socials, perquè avui mateix, sense anar més lluny, estem veient i vivint situacions que fa poc ens haurien semblat inimaginables i les estem consentint com si res. Assistim diàriament a comportaments del president dels Estats Units que són intolerables i els admetem, i hem assistit a una matança immensurable a Gaza sense ser capaços de parar-la. Algun dia, les generacions futures ens preguntaran com ho vam permetre, igual que ara ens preguntem com els alemanys van permetre els crims del nazisme o la societat espanyola va permetre que el règim morís al llit.

¿El 1975 va imaginar que 50 anys després se sentirien tantes veus reivindicant el franquisme?

Sincerament, no. Després de la Constitució, del 23F i de l’arribada del PSOE al poder, estava convençut que el franquisme havia desaparegut d’aquest país. Podia pressuposar que dormia en el pensament d’alguns sectors de la dreta que mai el van condemnar, però donava aquell temps per superat. No obstant, veient i sentint el que es diu avui, comprovo que no. Els cicles històrics no es tanquen per sempre, alguns deixen serrells i provoquen rebrots. Tampoc vaig imaginar que es tornarien a reproduir les hostilitats polítiques en els termes en què es plantegen avui, en termes d’Espanya i Anti Espanya. Fins ara, la disputa política havia consistit en ‘surt tu per posar-m’hi jo amb les meves idees’, però avui, obertament, hi ha espanyols que diuen a altres espanyols: ‘ves-te’n d’aquí que sobres, que tu no ets Espanya’. No esperava sentir això de nou en aquest país.

¿Com explica que joves que no van viure el franquisme avui defensin que va ser millor que la democràcia?

Les generacions no hereten la saviesa adquirida per la generació anterior, igual que un nen no aprèn que el foc crema perquè l’hi expliquis, sinó quan acosta la mà i sent la calor. Als joves d’avui no els agrada el que veuen i impugnen el sistema, i ho fan abraçant discursos que sonen forts, clars i agressius, però sense parar-se a pensar si serveixen per solucionar els seus problemes. Una dictadura no només significa que no hi hagi partits polítics, significa que no pots veure la pel·lícula que vols veure, no pots sentir el que sents, no pots creure en el que creus, no pots dir el que vols dir, no pots estimar a qui vols estimar... Si aquests joves visquessin 15 dies en una dictadura com la de Franco, no aguantarien, s’acabarien tirant per un pont.

¿I què li sembla que al Congrés s’hagi sentit per boca d’un diputat de Vox que el franquisme va ser un temps de concòrdia?

La història sempre es manipula, però jo creia que calia esperar que morissin els testimonis per fer-ho. Veig que no. A aquest senyor li podria explicar moltes històries de la meva família i de moltes altres famílies perquè deixés de dir estupideses. És clar que hi va haver molts espanyols als quals els va anar genial durant el franquisme, però també molts d’altres que van viure sotmesos i sense llibertat. Però no parlem d’enjudiciar una etapa històrica que en absolut va ser un temps de concòrdia, va ser un temps de vencedors i vençuts, i aquests últims mai van poder parlar. Ni tan sols van poder honrar els seus morts. Parlem d’una etapa en què Franco va convertir Espanya en un quarter aïllat del món que ens envoltava. Que mai se’ns oblidi i que ningú miri d’enganyar-nos.

¿La llei de memòria democràtica proposa remoure el passat i tornar al guerracivilisme com sostenen algunes veus?

A veure, fem una mica de memòria i expliquem com es vivia a Espanya durant el franquisme. Recordem que Radio Nacional de España iniciava cada dia els seus informatius amb la frase: «‘por los gloriosos caídos, por Dios y por España, viva Franco, viva España’». Recordem que en totes les institucions del país es glorificava els caiguts, els caiguts d’un costat, és clar, i que als murs de gairebé totes les esglésies hi figuraven els noms d’aquests caiguts, i que als autobusos hi havia llocs reservats per a senyor mutilats d’un bàndol, no de l’altre. Per això, em sembla impúdic que s’acusi de pensar només en un bàndol quan algú en democràcia ha alçat la veu per recordar els que mai van ser honrats, perquè els de l’altre costat ja van ser honrats incessantment durant 40 anys. Home, que s’oposin al fet que la gent vulgui saber a quina cuneta estan enterrats els seus avantpassats... En fi, als que diuen això els animaria que tinguessin una mica de vergonya torera. Tinguem la festa en pau, sisplau.

Notícies relacionades

L’operació sortida de Mazón i la jugada a tres bandes: Catalá, Pérez Llorca i Mompó, en els llocs clau

Francesc-Marc Álvaro (ERC): «Vox ha rehabilitat la figura de Franco»

Parlant de festes i fastos, ¿amb quin ànim afronta la pròxima commemoració de la mort de Franco?

Amb bastant escepticisme. I també amb decepció, perquè, a hores d’ara, després de 50 anys, aquest país hauria d’haver acordat un relat del que va ser la dictadura, però no ho ha fet, i això és un fracàs dels dos grans partits majoritaris, que són els que ho haurien d’haver acordat fa molt temps. L’aniversari ens agafa amb els deures sense fer, desunits, com de costum, com ens solen agafar gairebé totes les cites històriques, tret dels Jocs Olímpics i alguna cosa més. Espanya no tanca mai la seva història.