Santi Vila: «Companys de Junts que m’havien considerat un botifler m’han trucat per dir-me que van ser injustos»

«Va ser molt difícil. Ho vaig fer amb la intuïció que de vegades per a alguns és preferible equivocar-te amb els teus que tenir raó i quedar-te sol. Jo vaig optar per ser conseqüent amb la meva manera de pensar i aquí estic, sa i estalvi», assegura amb un somriure d’orella a orella des del Campus La Salle, on exerceix de professor d’història contemporània i filosofia moral. Considera «pretensiós» verbalitzar que el temps li ha donat la raó, però els fets, assegura, «són els que són»; i «ara la bandera identitària torna a ser a l'armari». Prova d’això és que Gabriel Rufián està «fent hispanisme» al Congrés i Junts «torna a reivindicar una agenda pragmàtica».

El cartell de ‘traïdor’

L’independentisme li va penjar a Vila ràpidament el cartell de ‘traïdor’ perquè va baixar del barco mentre la resta del Govern se’n va anar de Catalunya o va acabar a la presó, però ell es considera ja reparat d’aquestes acusacions. «A partir del 2019, companys de Junts i empresaris que m’havien considerat un botifler em van trucar per dir-me que van ser injustos i despietats», relata. I fins i tot amb la cúpula del seu expartit manté vincles estrets. «Amb Carles Puigdemont mantinc una relació d’amistat i intimitat gran malgrat tenir una discrepància política evident», confessa.

No havia passat ni un any de la seva abrupta sortida del Govern que, més enllà de reprendre la vida acadèmica, va ser nomenat director general de la companyia Aigües de Banyoles. «Com Tirant lo Blanc, me'n vaig anar allà per refer-me de totes les ferides». Ja se sap, Banyoles és una arcàdia feliç», diu qui durant cinc anys, entre el 2007 i el 2012, va ser alcalde de Figueres.

Menys conegut és que abans d’enrolar-se a les files de Convergència –i després PDECat–, Vila va militar a ERC durant vuit anys, tot i que sense arribar a ostentar cap càrrec públic. «Hi ha una fatalitat històrica. Vaig deixar ERC quan es va declarar un partit nítidament independentista i això m’ha acompanyat tota la vida, perquè me’n vaig anar a Convergència i també va fer aquesta evolució», ironitza. I malgrat aquests dos desenganys, sent nostàlgia per aquella etapa en la primera línia. «Sí, trobo molt a faltar la política. La vocació es duu per sempre. Soc una persona profundament política des que els meus pares em van apuntar als escortes als set anys», confessa.

¿Voldria tornar-hi?

I la pregunta tot seguit és obligada: ¿Voldria tornar-hi? «Honestament, no em veig tornant a ser coses que ja he sigut. Amb tota la humilitat, no sabria dir on podria ajudar i des de quin espai polític fer-ho», respon deixant entreveure que algun sondeig hi ha hagut. No obstant, no ha amagat en els últims anys la seva simpatia pel PSC. Va donar suport a Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona en la campanya de les municipals de 2023 i, de fet, presideix en aquests moments el comitè assessor sobre infraestructures de Barcelona. «Des del procés, el PSC ha encarnat la centralitat política, també per incompareixença d’altres. Jo soc un ‘progre’, un liberal d’esquerres», sentencia.

Tot i que reconeix que és més de Salvador Illa –amb qui té una relació «cordial»– que dePedro Sánchez, a qui li «costa entendre» i considera que s’hauria de plantejar «quin sentit té resistir» just ara que Junts és a les portes de decidir si trenca amb ell. Això sí, té clar que ell es va convertir en conseller gràcies a la confiança que hi va dipositar Artur Mas, per la qual cosa afrontaria un difícil dilema si l'expresident fes el pas d'optar a l'alcaldia de Barcelona per més que el seu «compromís cívic» estigui en aquests moments amb Collboni.

«Segurament per al PSC soc massa sospitós cap a la dreta i per a Junts massa socialdemòcrata», resumeix per reafirmar-se com un vers solt o, com ell mateix s’autodefineix, un «home frontera». En això es basa per defensar «pactar amb tothom» sempre que es respecti la llei, també, assegura pensant en el paper de «frontissa» que creu que ha de jugar Junts, amb Aliança Catalana.

Notícies relacionades

Xavier Domènech, exlíder dels Comuns: «M’han sondejat de diferents espais polítics, però no em plantejo tornar»

Alberto Fernández Díaz: «Em va doldre que Quim Forn entrés a la presó»

Ara, quan entra a classe, Vila és per als seus alumnes només el professor. Ni l’exconseller que va saltar del barco després de l’1- O i que només va ser condemnat per desobediència ni el «moderat» que va mirar d’impedir que l’independentisme portés el pols fins al final. Ni heroi ni traïdor (dues paraules amb les quals va titular el seu llibre després de deixar el Govern de Puigdemont), ni tan sols un expolític. De fet, vuit anys després, si algú recorda aquesta faceta del seu passat és perquè algun progenitor o avi l’hi expliquen a l’estudiant a tall d’anècdota. «No em coneixen de res, i això és una cura d’ humilitat per als que hem sigut servidors públics. Un dels vicis que s’alimenten en la política és la vanitat», assegura mirant el rellotge en ple compte enrere per entrar a l’aula.

Des que va deixar la política, aprecia especialment haver recuperat temps per a la família i els amics. I també per llegir, escriure, anar al gimnàs o passar els estius «al mar». «La notorietat és un càstig», arriba a dir, per més que des de la seva placidesa actual trobi a faltar les èpoques de gran onatge amb el seu 'sempre a punt', però amb el fre de mà.