Guerra urbana amb els paracaigudistes

"¿Què faríeu si us toquessin 120 milions a la Primitiva?". El cavaller legionari paracaigudista Gremlin acaba de tirar l’ham per encetar un debat, en veu baixa, en un pou de tirador de la posició defensiva en què s’ensinistra amb els seus companys. Fa un fred intens i hi ha un cel fosc de lluna nova. Les llums de la conurbació madrilenya es veuen titil·lar a la llunyania des de la vora de la trinxera.

Cap aquest horitzó d’esclats de colors apunta amb una metralladora el soldat Zanker, mirant immòbil i concentrat, cos a terra i mig tapat amb un capot militar que li ha tirat a sobre el seu company. S’estarà així hores de gèlida guàrdia al ras. De sobte, els crits, les llums intermitents i l’espetegadissa de les armes.

Els cavallers legionaris paracaigudistes (CLP) de la III Companyia de la Bandera Roger de Flor de la Brigada Almogàvers VI assagen la guerra en una nit d’aquest setembre sobtadament fred. "Almenys no plou", diu Gremlin, ajagut al terra de la laberíntica trinxera cavada enmig de terra sorrenca, cards i angles de ferro. La clau és cavar. "Som infanteria i l’infant s’enterra", assenyala el tinent Carlos Soler.

No es reconeixen les cares pintades de negre i verd. El record que en queda és un borrós quadre impressionista. Hi ha una remor sorda de passos, cruixits metàl·lics de fusells i un fregar d’armilles que es creuen en passadissos sinuosos i estrets. "Són així per dificultar l’avanç de l’enemic si es cola", apunta Zanker. Tot és ombra, siluetes i, ara, un silenci total, de depredador a l’aguait. Les lents de visió nocturna presenten un paisatge fosforescent i buit. L’enemic també s’enterra.

L’operació

Molt abans d’arribar a les trinxeres, quan comença la nit, amb els seus suboficials envoltant un calaix de sorra amb la qual han modelat un pla en relleu, Soler ha exposat la missió: un grup armat ha segrestat un ambaixador espanyol al Donbàs i l’han portat a una població. Intel·ligència els ha dit a quin edifici són.

Al calaix de sorra hi ha representat, al costat dels altres habitatges i d’una pineda, el punt pel qual pensen accedir-hi per fer "neteja". La maqueta ajuda a fer-se una composició mental de l’operació Trua. És el malnom de la tercera companyia. Ve del número tres en francès: troi.

La "neteja" és un eufemisme. Es tracta, en definitiva, d’aniquilar els capturadors que hi oposin resistència. I això és precisament el que passarà quan el grup de paracaigudistes surti del punt de reunió d’entremig dels pins i s’enfili en l’últim tram, entre rostolls, fins a arribar al poblat.

La guerra urbana és un món amb les seves pròpies regles. La primera, una observació minuciosa de cada finestra, cada cantonada, a la recerca dels franctiradors. Després arriba un avanç vertiginós cap a la porta. I el combat.

Tot a les fosques

Notícies relacionades

Desmarcatge de Vox i augment de les hostilitats

El cor digital de l’Estat

Caos de trets. Roden granades vermelles d’entrenament per un passadís. Tot a les fosques. A vegades, els soldats encenen una llanterna durant menys d’un segon i la foscor es trenca prou perquè el cervell se’n faci una idea: aquí el meu col·lega, allà una porta, més enllà una escala. I de nou la foscor, travessada per fogonades de trets.

En un dels passadissos, ha caigut un paracaigudista. Li han tocat una cama. Ell només s’ha aplicat el torniquet negre que porten els paracaigudistes. Se’l posa a l’engonal abans que dos companys l’arrosseguin cap a una habitació segura. Amb el ferit a terra, embolicat en una manta tèrmica molt fina, apareix el capità de la companyia, Jaime José Canales, i els clava canya: "¿Però això què és? ¡Tapeu-li la panxa, però no l’esquena! ¡S’ha d’aïllar del terra! ¿Té més ferides? Pot estar en xoc i no adonar-se’n. Mireu-lo. ¡Som-hi, va, som-hi! Traieu-li la samarreta, a veure si està moll". El soldat està moll, però és suor, abundant i freda. Canales diu: "Si fos sang, la sensació seria una altra".