El prestigi de l’Estat

L’obertura de l’any judicial, a la casa dels jutges, i la interlocutòria d’obertura de judici oral al fiscal general de l’Estat per revelació de secrets han marcat el preludi de la tardor judicial. Qui, imputat, es va mantenir en el càrrec va acudir a les Salesas per parlar de legalitat, i sotmetre així la institució i el sistema democràtic a una anomalia indefugible: trastornar l’acció de la Justícia i tacar la mateixa Fiscalia.

Resulta impossible garantir els principis de legalitat, independència i imparcialitat quan el processat continua sent el cap jeràrquic de qui porta l’acusació. Va comparèixer juntament amb el cap de l’Estat, va parlar del seu llibre –"soc conscient de les singulars circumstàncies de la meva intervenció"– i es va presentar com a paladí de la veritat, en velada al·lusió a la suposada parcialitat de la Sala que l’enjudiciarà pròximament.

Com que no estem per al luxe de la retòrica, per a qualsevol jutge perplex li quedaven dues opcions: no assistir a l’acte o bé abandonar la sala a l’intervenir el fiscal general i el ministre. Cap es va adoptar. La pretesa normalitat no va ocultar la crisi institucional que sacseja el Poder Judicial. El que sempre va ser una cerimònia de reconeixement es va transformar en representació de l’Espanya real, on cada actor compleix un mandat que altera l’equilibri de poders i trasbalsa el sistema constitucional.

Amb la seva defensa de la independència dels jutges, la presidenta del Tribunal Suprem –primera dona al capdavant del Poder Judicial– va oferir una lliçó de respecte institucional. Va recordar que la confiança en la justícia és un bé comú i va reclamar lleialtat a les institucions. Els que la van titllar de tímida obliden que, fins i tot rere la cortina del mateix cabell, el seu discurs va destacar davant el galimaties polític.

Crítica partidista

Fidel al seu guió, el cap de l’Executiu va situar els jutges en la imminència de la prevaricació, tot i que només els que investiguen el seu entorn i el seu fiscal. Crítica partidista: s’aplaudeix la Justícia quan afecta l’adversari i se la denigra quan afecta els propis. Qüestionar la independència del Poder Judicial al·legant majories ideològiques no té fonament; atribuir per decret la innocència del fiscal general equival a menysprear el judici i la instrucció.

Cuiner de la reforma judicial, el ministre va comparèixer amb la comanda de blindar els que envolten el president. La seva recepta: crear una acció popular adhesiva i restringir l’acusació quan el fiscal demani l’arxivament. D’aquesta manera, protegeix el fiscal general, la seva dona i el seu germà. Malpensats funcionals sospiten que l’objectiu últim és controlar el Tribunal Suprem.

Subjecte passiu de decisions alienes, el cap de l’Estat va haver de suportar l’atzagaiada capitanejada per un presumpte delinqüent. El Rei no és el problema ni la solució. Lligat per escrúpols institucionals, es manté callat, com ho estan empresaris i ciutadans exhaustos de política. Amb un discurs clar i sense ambigüitats –dins dels marges constitucionals– podria haver reforçat la defensa de l’Estat de dret. El seu silenci transmet, en canvi, prudència que pot ser mal entesa.

Doble absència

El líder de l’oposició va decidir absentar-se de la cita. L’oficialisme ho va interpretar com un afront al Rei. Res, no obstant, es va dir sobre l’absència del president, que estava ocupat a províncies amb una brigada antiincendis. Alguns veuen en l’absència de l’opositor un gest correcte. Dissenteixo: qui aspira a governar havia de ser a les Salesas per deixar constància del seu desacord. La doble absència va accentuar el buit de lideratge.

L’Estat és l’entitat permanent que exerceix sobirania sobre un territori i una població, mentre que el Govern és el conjunt d’òrgans i persones que exerceixen el poder polític en un moment donat, reemplaçables a través d’eleccions.

Notícies relacionades

El Rei tanca el 2025 amb el passat del seu pare i Urdangarin en primer pla

L’exigent sistema electoral extremeny amb les minories marcarà les aliances

D’aquí la transcendència de la reputació de l’Estat davant els seus ciutadans i davant d’altres estats, construïda a través de l’eficiència, la percepció pública de les seves accions, la seva legitimitat i el respecte als principis de l’Estat de dret. Resulta difícil d’entendre –també per als homòlegs europeus, com ara el TJUE i el TEDH– una escenografia desajustada: un fiscal processat, un president que assenyala els jutges, un ministre que prepara unes reformes a mida, un rei silenciós i un líder opositor absent.

Amb raó, s’escampa la sensació que la solemnitat s’ha tornat farsa i la crisi entre poders segueix el seu curs. La justícia sanchista en marxa avança sense resistència. El lawfare i l’assenyalament de jutges, al compàs d’acusacions que no troben resposta, són ja el símptoma extrem d’un trastorn institucional de primer ordre. Amb el prestigi de l’Estat en joc.