Catalunya serà industrial o no serà

La història econòmica i la del catalanisme no es poden entendre sense el paper central que ha jugat el sector industrial a Catalunya. Des dels orígens de la industrialització al segle XIX amb el sector tèxtil, el desenvolupament econòmic ha anat acompanyat d’un sentiment d’identitat pròpia que desembocaria en el catalanisme polític i cultural. La burgesia catalana va ser el motor de la industrialització, una burgesia que va reclamar proteccionisme per protegir la indústria catalana de la competència estrangera, i que es trobava amb un Estat que no sempre escoltava les seves demandes. Davant aquesta falta de reconeixement, molts membres de la burgesia van començar a defensar una autonomia més gran per a Catalunya.

Posteriorment, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), impulsada per Prat de la Riba, va actuar com a promotora del desenvolupament econòmic i industrial a través de la construcció d’infraestructures, que afavorien el comerç i la connexió entre regions, la creació d’institucions formatives com l’Escola del Treball i l’Institut d’Estudis Catalans, i l’elaboració d’estudis sobre població, economia i agricultura per planificar el desenvolupament del país. Un tercer moment clau en la política industrial va ser durant la presidència de la Generalitat de Jordi Pujol (1980-2003), que va impulsar la modernització i obertura a l’exterior de la indústria catalana, així com una política de captació d’inversions estrangeres.

L’error estratègic

Durant la dècada dels 90 i la primera del 2000, Catalunya va patir una forta desindustrialització, com bona part de les economies occidentals. Aquests anys van estar marcats per la terciarització de l’economia i la deslocalització de plantes industrials cap a la Xina i l’Europa de l’Est. El resultat va ser una pèrdua de pes econòmic de la indústria, que va passar del 27% l’any 2000 al 19% el 2010. El focus es va posar en l’economia financera i immobiliària, i els poders públics van desatendre la política industrial. Aquest error estratègic, compartit amb Europa, ha tingut un alt cost.

Dependre totalment d’altres territoris per a productes estratègics ens fa més vulnerables. Per sort, la lògica geopolítica ha forçat un canvi de rumb. Europa, sacsejada per la pandèmia i per les tensions comercials globals, ha comprès que necessita recuperar capacitat industrial estratègica. Així doncs, avui s’impulsa una nova política industrial europea basada en el concepte d’autonomia oberta. No es tracta de tancar-se, sinó de garantir capacitat de reacció davant futures crisis, ja sigui produint dins de les nostres fronteres, arribant a acords comercials amb països fiables, acostant cadenes de producció al mercat final o creant reserves estratègiques.

Europa ha de reforçar-se com a negociador estratègic a dues bandes, Àsia i els Estats Units, però per a això necessita disposar d’una important base industrial altament competitiva. La reindustrialització ja no és una opció, sinó una necessitat. No es tracta només de crear ocupació, riquesa i productivitat, sinó de proporcionar seguretat econòmica.

Produir dins de les nostres fronteres el que és estratègic –des de medicaments fins a xips– és clau de cara a poder resistir futures crisis. Tenir capacitat productiva pròpia permet liderar la transició ecològica i digital amb criteris socials i garanties de drets europeus.

Catalunya està ben posicionada per liderar aquesta nova etapa. La indústria ha mantingut el seu pes al voltant del 19% del valor afegit brut (VAB) des del 2010 fins a l’actualitat, superant fins i tot el creixement de la indústria europea en els últims anys. La diversitat sectorial de la indústria catalana és un factor important de resiliència davant possibles crisis. A més, Catalunya disposa d’infraestructures com el Mare Nostrum en supercomputació, centres tecnològics punters, universitats competitives i ecosistemes innovadors que atrauen talent i inversió estrangera.

Parlen els actors

La indústria catalana té futur. Aquesta pot ser una afirmació més o menys demostrable, amb dades econòmiques i amb dosis de bona fe. Però, si preguntem als industrials, l’afirmació es converteix en pregunta: ¿Té futur la indústria catalana? Amb l’ambició de donar una resposta solvent, hem volgut fonamentar la nostra opinió no només en la mateixa experiència teòrica i pràctica, sinó que l’hem contrastat amb actors rellevants del món industrial català.

Molt sovint, la pime i la gran empresa industrial catalana tenen un llegat familiar de què s’enorgulleixen, i amb raó. Les indústries catalanes que han resistit el pas del temps han sabut innovar, invertir a llarg termini, adaptar-se a mercats i entorns canviants, internacionalitzar-se i, molt sovint, reinvertir tot o gairebé tot el rendiment industrial. Però no són només les empreses familiars: també tenim una llarga tradició d’empreses multinacionals que han sigut molt presents a Catalunya, com és el cas del sector químic. Carles Navarro, amb més de 30 anys a BASF, alguns presidint la seva filial ibèrica i alguns més presidint la Federació Espanyola d’Indústries Químiques (Feique), ens recorda que "no es pot oblidar que el sector químic és el primer exportador de Catalunya, amb una presència clau, entre altres llocs, al Camp de Tarragona".

Ningú dubta que el passat industrial de Catalunya ha sigut l’eix vertebrador de l’activitat econòmica. Tampoc ningú qüestiona el paper de les empreses familiars industrials catalanes, que encara representen una bona part del total de les empreses familiars. El que no sabem és si aquesta resiliència creativa i pacient podrà mantenir-se al llarg de les pròximes generacions. "Els actuals CEOs som més a prop de la generació dels avis que de la dels nostres fills", ens diu Martina Font, vicepresidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, directora corporativa i tercera generació de Cartonatges Font, una empresa de referència en el món del packaging de cartró. Acostumats a fer del treball l’eix de les seves vides, els CEOs industrials familiars s’enfronten al repte de transmetre a les següents generacions els valors de l’esforç permanent i la dedicació completa, davant un món que emfatitza els drets davant els deures i que no premia la iniciativa privada. Un entorn empresarial dominat per fons d’inversió que tempten permanentment els hereus amb la monetització del capital invertit davant els reptes d’un món global aparentment malalt i embogit.

"Parole, parole, parole...". Com a la cançó, els poders públics sovint s’omplen la boca de bones intencions però fan poca cosa. A Catalunya aquest fenomen és especialment alarmant.

Tots els industrials entrevistats han dit que un dels principals enemics de la indústria són les infinites traves burocràtiques a què són sotmesos sense pietat per les diferents administracions. Molt especialment en l’àmbit del medi ambient i de l’urbanisme. El memorial de greuges mereixeria un capítol a part. Tampoc fa falta insistir en el lamentable retard del corredor mediterrani, en la urgent necessitat de l’ample de via europeu per a la interconnexió amb França, ni en l’absurd retard en la reforma de l’aeroport de Barcelona, ni en el caos de Rodalies.

"Els projectes industrials necessiten un finançament a 15 anys. I no hi ha cap institució bancària que es dediqui a finançar la indústria. Caldria explorar la necessitat d’un gran banc industrial que aglutinés ICF, banca tradicional i family offices catalanes". Aquesta és la proposta de Joan Vila, CEO de la paperera LC Paper, expert en qüestions energètiques i referent industrial a la Garrotxa. Sense un model de finançament adequat, serà molt difícil encarar el futur d’una indústria que sempre necessitarà per definició ser intensiva en capital i pensar a llarg termini.

Robotitzar cadenes de producció exigeix, a més de molt capital, molta mà d’obra especialitzada. Necessitem una aposta decidida per formar i retenir talent tant en les especialitats emergents que la digitalització i la robotització generen, com en els oficis més tradicionals de mecànica, electricitat i electrònica. Sense això, no podrem fer funcionar les nostres indústries.

L’inevitable procés d’electrificació de la indústria requereix un disseny de xarxes de transport i de generació que el suportin. Però no pot ser que els industrials catalans acabin pagant una factura energètica superior a la de la resta dels països europeus, sobretot a causa dels injustificats sobrecostos que representen els peatges elèctrics.

La burocràcia

"¿Com es pot liderar Europa amb 27 regulacions i 27 transposicions diferents de les directives? A Europa som els campions de la burocràcia", ens diu Pau Relat, actual president de Fira Barcelona i també president de la multinacional catalana MAT Holding, dedicada a l’agricultura i l’aigua. Europa és i ha sigut el mercat natural de la indústria catalana. Però en un món completament globalitzat i amb una crisi de lideratge sense precedents per part d’Alemanya, Europa haurà de definir les seves prioritats industrials davant el gegant xinès, que s’ha convertit en la fàbrica del món. Per això, els industrials es pregunten: ¿Què s’ha fet malament perquè la indústria hagi tingut tan poc accés als fons Next Generation que havien d’ajudar a la transformació tecnològica i mediambiental de la indústria?

Notícies relacionades

El PSOE manté en un calaix la llei per delegar immigració a Catalunya sis mesos després d’haver-la pactat amb Junts

Sánchez busca el dilema «Abascal o jo» mentre Feijóo coqueteja amb el trumpisme

Aquestes són les qüestions que, entre d’altres, preocupen als industrials catalans. Sembla com si l’aposta per aquest sector a Catalunya només se la prengués seriosament l’empresariat industrial. Deixem que siguin ells els que tinguin l’última paraula sobre el seu futur. "Generalment l’aparell de l’Estat desconfia, per desgràcia, de les empreses", comenta Joan Vila. "L’aposta per la indústria s’ha de fer ara perquè es vegin els resultats d’aquí a 15 anys", diu Carles Navarro. "L’arrelament al territori i la resistència davant la incertesa i les crisis fan totalment necessària la indústria", afegeix Martina Font. "Soc optimista amb el futur industrial perquè crec en el valor de la visió a llarg termini de l’empresariat i en la seva capacitat de lideratge", conclou Pau Relat.

Necessària, resilient, estratègica, líder i poc apreciada, la indústria catalana projecta el seu futur convençuda, amb permís de Torres i Bages, que "Catalunya serà industrial o no serà".