Carles Castillo, exdiputat del PSC i ERC: «Va ser un privilegi ser diputat, però el ‘tablao’ em dona tranquil·litat i calma»

¿Per què un tablao? Per la filla del seu soci, que és "bailaora". Merche Carmona, ‘La Taílla’, d’aquí el nom del local. Obre els dijous, els divendres i els dissabtes i no només programa flamenc. «També fem jazz, blues, funky... Tenim un escenari de 35 metres quadrats i m’agradaria fer també alguna obra de teatre de format petit. Obrir-nos a la cultura», explica. A hores d’ara de la conversa, ja es dedueix que el canvi de registre vital ha valgut la pena. «Va ser un privilegi ser al Parlament, però ara el ‘tablao’ em dona tranquil·litat i calma. He trobat un projecte per construir des de zero i això m’encanta». El seu soci hi posa cullerada: «El Carlos era molt mal polític, no veus que és bona persona», ironitza. Es van conèixer quan Castillo era el regidor de Campclar, un dels barris més humils de la ciutat.

L’exdiputat d’ERC –i abans del PSC– no només viu del flamenc. És soci d’un despatx d’advocats (Kesse) i està especialitzat en dret laboral i administratiu. I encara té «una tercera feina» com a tècnic de seguretat, prevenció i riscos per, per exemple, empreses d’enginyeria. «Cap porta giratòria»,es reivindica. Aquesta és la seva principal queixa de la política, sobre la qual se li nota que té ganes d’esplaiar-se. «El principal càncer de la política, i és una cosa que et volia dir, és la gent que no és capaç de sobreviure ni dos dies fora de l’òrbita del partit. Aquestes persones han d’anar amb un ganivet a la boca per matar qui vol ocupar el seu lloc». Ell ha acabat una mica fart d’aquest món. Estranya «el poder d’actuar sobre les coses», però viu molt millor sense tota la resta: «L’estrès, el sentir-se jutjat i el ‘hating’ absurd».

Si demà deixés l’escó algun dels tres diputats d’ERC per Tarragona, el següent de la llista és ell. Podria desfer el camí i del ‘tablao’ tornar al faristol del Parlament. No fa pinta. «Et juro que ara mateix diria que no. Això sí, m’agradaria que em deixessin a mi dir que no», puntualitza. És a dir, no tenir les pressions que sempre, sigui el partit que sigui, acaben arribant de dalt. «Ara em sento més realitzat. En la política, al final, tenia la sensació que no estava construint res», sentència. Malgrat tot, «sempre queda el cuc».

Castillo va ser vuit anys regidor a la seva ciutat (2007-2015) i després va fer el salt al Parlament. El 2018, un episodi el va catapultar els titulars de tots els mitjans. Va ser el primer càrrec socialista –llavors encara era militant del PSC– que va anar a visitar els presos independentistes, empresonats per l’1-O. Ho recorda amb «orgull». «Em va sorprendre com va esclatar el tema. No tenia la sensació d’estar fent una cosa tan extraordinària. Jo vaig anar a veure un company de feina [Oriol Junqueras, líder d’ERC] amb qui tenia algunes discrepàncies, però que l’havien posat a la presó per una situació injusta», rememora. Això va ser el principi del seu final al PSC, que deixaria el 2020 en protesta per la «deriva» que estava prenent en diverses qüestions. No compartia el seu funcionament intern –que en aquell temps manejava l’ara president Salvador Illa– ni tampoc alguns posicionaments com la seva poca bel·ligerància cap a una «monarquia corrupta». «Hi havia moltes incoherències com aquesta que em costava explicar. Jo deia: ‘¡Que som republicans!’», recorda.

Un no ‘indepe’ per a un partit ‘indepe’

Notícies relacionades

De supervisar Rodalies a la prevenció forestal: el Govern s’encomana al «mètode Illa» per minimitzar riscos

Marlaska defensa que el Govern ha actuat amb "previsió" en els focs

A la seva carrera política encara li faltava un altre sotrac. Per a les eleccions al Parlament del 2021, el va fitxar ERC coma independent. «Jo els vaig dir que no era ‘indepe’, però em van dir que era una persona honesta, d’esquerres i republicana» i que amb això valia. A ERC es va sentir bé, però considera que no el van deixar explotar del tot el que més podria haver aportat: convèncer «la gent que no era ‘indepe’ que votés sense por d’un partit ‘indepe’ com Esquerra». «És el partit més netament d’esquerres», afirma. En aquell temps, en una entrevista amb un mitjà de comunicació, va defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya però, quan el periodista va burxar una mica més i li va preguntar què votaria en un hipotètic referèndum d’independència, va dir que ell optaria pel ‘no’. «Hòstia, em vaig embolicar una mica a Esquerra», recorda entre rialles. El seu vincle amb ERC no només es va mantenir després de perdre l’escó sinó que va anar a més. El 2024 es va fer militant per prendre partit en la guerra interna que va esclatar pel control de la formació. Es va afiliar per «votar Junqueras».

Actualment, la seva organització política passa per hores baixes i, en canvi, el seu expartit està en ple apogeu. L’any passat ERC va perdre la Generalitat i el PSC la va recuperar després de 14 anys a l’oposició. Si hagués aguantat al PSC, igual aquest matí d’agost no hagués anat a repartir ful lets de ‘La Taílla’ al mercat de Sant Pere i Sant Pau, sinó que estaria en un despatx de Barcelona. Podria ser director general o pot ser que fins i tot conseller. «No et dic que no se m’hagi creuat la idea per la ment, però al final ¿saps el que he pogut fer sempre? Mirar als ulls». L’última pregunta de la conversa porta picant. ¿Convidaria el president Illa a la seva tablao?. Li porta un parell de segons trobar una resposta: "(Rialles) Cabró... ¡Tothom és i serà benvingut a aquest ‘tablao’!».