El foc, entre el deliri i el delicte

El 1972, el Club de Roma va advertir que Espanya seria un dels països més castigats pel canvi climàtic, amb desertificació i reducció de biodiversitat. Llavors ja es parlava de la pèrdua de collites, de la dificultat per mantenir l’agricultura i del risc d’incendis devastadors. Mig segle després, la prevenció continua sent mínima i l’abandonament del medi rural, gairebé absolut.

Els analistes coincideixen a dir que al voltant del 80% dels incendis tenen origen humà. La piromania pura, associada a trastorns mentals, amb prou feines representa un 8% dels casos. La resta es reparteix entre negligències (burilles, fogueres, barbacoes, ús de maquinària en dies de risc) i causes deliberades (crema incontrolada de rostolls, vandalisme, requalificacions de terrenys, revenges o fins i tot la recerca d’abaratir la fusta).

N’hi ha que veuen en l’incendi no pas una catàstrofe, sinó una oportunitat: contractes d’extinció inflats, canvis de qualificacions encobertes, venda ràpida de fusta socarrimada. Amb un rècord del tot vergonyós: només el 0,1% dels responsables arriba a judici.

La magnitud de la plaga s’agreuja amb els anomenats incendis de "sisena generació". No s’apaguen, es gestionen com si es tractés d’huracans: són impredictibles, potents i capaços de provocar pluges de foc. La combinació de primaveres humides –que acceleren el creixement de la vegetació– amb uns estius secs i extrems provoca la "sequera tèrmica" o flash drought, que asseca plantes i sòls fins a fer-ne combustible pur.

L’abandonament rural ha eliminat pràctiques com ara el pasturatge, la recollida de llenya o l’aprofitament agrícola, que abans servien per mantenir les muntanyes netes i fragmentades. Avui predomina el de pi i l’eucaliptus, la vegetació seca i l’absència de tallafocs.

La prevenció –neteja de muntanyes, tallafocs, retirada de combustible vegetal– és competència autonòmica, però dels terrenys públics no se’n té cura com cal i el 70% de la massa forestal –a mans privades– queda fora de qualsevol obligació. Urgeix un pacte d’estat que obligui a netejar-los, com es fa amb solars urbans.

La política reacciona tard i malament. Després de cada desastre, es repeteix el ritual: roda de premsa, promeses d’inversió i anunci d’investigacions. Els experts calculen que cada euro en prevenció n’estalvia cent en extinció, però els pressupostos semblen preferir l’espectacle d’helicòpters sobrevolant flames a la prosa invisible del desbrossament hivernal.

Les penes actuals –de 10 a 20 anys de presó per a incendis amb risc per a les persones– no dissuadeixen pas. Cal endurir-les, crear una fiscalia específica i aplicar vigilància electrònica a reincidents durant les èpoques de més risc. També barrar el pas a qualsevol requalificació –posem que, durant un segle– i restringir l’accés a parcs naturals a l’estiu. L’accés lliure a zones d’altíssim valor ecològic en plena onada de calor és una temeritat que cap país amb sentit comú toleraria.

Aquest estiu s’han produït detencions significatives d’incendiaris: un home acusat i confés de provocar vint incendis a Ourense, detingut després de mesos de seguiment, i un treballador d’extinció a Àvila que va confessar haver originat un foc que va arrasar 2.000 hectàrees, motivat –segons la investigació– per interessos laborals. Casos que mostren que el foc no distingeix entre paratges patrimoni de la humanitat –com Las Médulas– i zones residencials –com Tres Cantos– i que entre els incendiaris hi caben fins i tot els qui haurien de combatre les flames.

Per la seva capacitat de destrucció, pel mal econòmic i social que provoquen i per l’amenaça directa que comporten per a vides humanes, molts d’aquests incendis no són mers delictes: són autèntics actes de terrorisme ambiental.

Notícies relacionades

Castella i Lleó, Astúries i les Canàries davant el foc

Les flames avancen i ja calcinen el 7% de tota la província d’Ourense

El sentit comú indica que han de ser perseguits i castigats amb la mateixa severitat que qualsevol atemptat contra la seguretat de l’Estat, perquè així ho exigeix el seu impacte sobre el patrimoni natural, la salut pública i la seguretat de milions de persones. No fer-ho és acceptar que el foc continuï sent un actor recurrent de l’estiu espanyol. La solució no és sols apagar incendis, sinó extingir la complaença amb què els provoquen i protegir –amb la mateixa fermesa que es protegeix un patrimoni històric– el patrimoni natural que els piròmans, i els qui se’n beneficien, redueixen a cendra. Una prevenció responsable i la persecució i càstig adients als terroristes piròmans reduiria considerablement els riscos d’incendis.

I, tanmateix, hi ha una escletxa d’esperança: l’espès silenci sobre l’autoria dels incendis es comença a trencar. Les detencions s’anuncien als mitjans, les filiacions dels incendiaris deixen de ser un secret i la societat comença a reconèixer que el primer pas per frenar aquest deliri és mirar de cara als seus responsables. Anomenar-los és l’inici de la justícia. n