La corrupció marca el pas

I de nou li ha florit. Quan semblava que Pedro Sánchez se n’aniria de vacances intentant remuntar del pitjor moment del seu mandat, l’actualitat política ha fet un gir –aquesta vegada no per una decisió audaç seva– que li dona una nova oportunitat. Anem per parts.

La imputació de l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro –després d’una investigació de la qual EL PERIÓDICO ha anat donant compte en els últims dos anys– per suposades pràctiques corruptes ha donat arguments al PSOE per respondre al PP davant la seva ofensiva contra el president del Govern. En el nou capítol de l’"i tu més premium", com el va anomenar el ministre Óscar López, en el PSOE han passat una setmana en la qual no s’ha recordat que el seu exsecretari d’Organització continua a la presó, perquè el focus corruptor ha pesat sobre Génova. Això explica el silenci d’Alberto Núñez Feijóo dels últims dies. Només una menció a la corrupció sense citar noms.

Aquesta vegada, la reacció popular dista del que ha passat amb altres càrrecs imputats –l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, o la vicepresidenta de l’Assemblea regional i número 3 del PP de Madrid, Ana Millán– i l’exministre ha deixat la militància. Va ser per decisió pròpia, sense que existís cap procediment.

Des de la direcció del PP defensen que, en el moment dels fets investigats a Montoro, Alberto Núñez Feijóo era el president de la Xunta de Galícia –càrrec que va deixar el 2022– i no se’l pot responsabilitzar del que passava en el Ministeri d’Hisenda fins al 2018. Si bé el PP va registrar preguntes a les Corts –Congrés i Senat– per exigir el 2025 explicacions al president del Govern sobre l’ús d’immobles públics utilitzats com a prostíbuls pel sogre de Pedro Sánchez, mort el 2024 i que va deixar l’activitat empresarial el 2006. "Consells venc i per a mi no en tinc", refranyer d’anada i tornada.

Finançament

Aquesta setmana ha posicionat de nou Catalunya al centre de la política. La reunió bilateral de dilluns i l’acord entre l’Executiu central i el Govern català sobre finançament ha revitalitzat vells mantres. Per ara només hi ha –i no és poc– una declaració d’intencions per a un finançament "singular per a Catalunya". Però el front independentista coincideix a criticar que queda curta i és "insuficient", i des de les formacions nacionals es carrega contra un "privilegi" que "trenca Espanya" i divideix el país entre "comunitats de primera i comunitats de segona". Qui no ha aconseguit dividir bé les seves funcions és la ministra d’Hisenda i líder del PSOE a Andalusia. María Jesús Montero va voler estar desapareguda d’aquesta qüestió del finançament autonòmic. ¿Ha prioritzat la seva posició com a candidata en la Junta d’Andalusia? El que sí que ha intentat la vicepresidenta és explicar que aquest "finançament singular" de Catalunya seria traslladable a qualsevol autonomia que la demanés. Per cert, que les Canàries i les Balears –a totes dues està el PP en el Govern– ja disposen de les seves "singularitats financeres" dins del mateix règim comú. Una cosa a part són el País Basc i Navarra.

El català

I continuant amb la qüestió catalana, aquesta setmana també ha tornat a portar l’afany del Govern a oficialitzar l’ús de les llengües cooficials a Espanya a la Unió Europea. No és només el català, sinó també l’eusquera i el gallec, que interessadament alguns deixen fora de la confrontació política.

El ministre d’Exteriors va aclarir a Brussel·les que el Govern no "torna" a impulsar el debat, sinó que "mai ha sortit de la taula". L’Executiu té clar que aquest assumpte és "prioritari" i l’utilitzarà en les negociacions comunitàries que mantingui Espanya amb altres països, perquè "el tema estarà a sobre de la taula permanentment". I també li retraurà al PP i, especialment, a la presidenta de la Comunitat de Madrid el "menyspreu" que, consideren, mantenen cap a les altres llengües cooficials.

Notícies relacionades

Les noves estratègiesde la galàxia ultra

El Govern s’agafa a la immigració i al cas Montoro per contraatacar

Però si alguna cosa ha acaparat la setmana són els incidents a Torre Pacheco. Aquesta localitat murciana s’ha donat a conèixer a tot Espanya pels enfrontaments impulsats des de grups ultres que anaven "a la caça del moro" i que han despertat una violenta resposta de defensa per part de col·lectius de magribins.

Davant aquest escenari, perd la societat i guanyen, políticament, formacions com Vox. O Aliança Catalana, que, després d’anys posant el focus en la seva lluita contra la immigració, la realitat els ha brindat l’oportunitat de continuar els seus missatges –notícies falses en molts casos– fins al punt que, com revela l’últim baròmetre de l’any del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, hi ha un 24% dels enquestats que creuen que els partits d’extrema dreta no amenacen els "consensos bàsics de la nostra societat en valors, igualtat i drets socials". Fins i tot hi ha un 23% dels catalans que manifesten que l’extrema dreta "aporta renovació". És més –com deia Jose Rico en aquestes pàgines– prop del 20% dels catalans es plantegen canviar el seu vot a una formació ultra per "decepció" amb la resta de partits, cosa que rebutja el 72%.