Manuel Marchena, magistrat del Suprem: "A Europa no és habitual que el partit del Govern desqualifiqui jutges"

Bé, jo no diria que el llibre sigui un extens repàs de la història de la justícia. Si fos així, resultaria tremendamente avorrit. El que sí que faig és il·lustrar amb exemples històrics alguns dels problemes que avui estem vivint. Que la justícia està amenaçada és una realitat. Els efectes de la crisi del CGPJ [Consell General del Poder Judicial], la situació actual del ministeri fiscal i els problemes generats per l’ús partidista de l’acció popular dibuixen un escenari de crisi que està redundant en la falta de credibilitat dels jutges espanyols. Si a això li afegim la inclusió d’una referència al lawfare en el document en què se subscriu el pacte polític amb què va arrencar la legislatura, les raons per a la preocupació són molt més evidents.

Els indults del procés i la llei d’amnistia ¿hi han contribuït, a aquesta amenaça?

El Govern compta amb l’indult com a forma per extingir responsabilitats que han sigut declarades pels tribunals. Al Tribunal Suprem només li incumbeix emetre un informe que, com vostè sap, va ser negatiu. Sobre l’amnistia, ¿què vol que li digui?. Hem plantejat una qüestió d’inconstitucionalitat i hem interpretat el seu abast. No podem anar més lluny.

¿Considera que les crítiques que ha rebut per part del PSOE en la comissió de l’operació Catalunya formen part de les amenaces a la justícia sobre les quals adverteix en el seu llibre?

Jo no em sento amenaçat per les infàmies que s’han abocat i es continuen abocant sobre mi. Fa prop de vint anys que soc al Tribunal Suprem i aquest temps m’ha permès desenvolupar anticossos que em permeten afrontar amb tranquil·litat les desqualificacions i els insults. Estic vacunat. Dit això, coincidirà amb mi en el fet que no hi deu haver gaires països europeus en els quals sigui habitual la desqualificació de jutges amb noms i cognoms per part del portaveu parlamentari del partit que sosté el Govern.

El primer capítol el dedica a la fiscalia just en un moment en què el fiscal general està imputat. ¿Creu que és compatible la seva situació amb el fet d’estar al capdavant del ministeri públic?

No seré pas jo qui digui què ha de fer un fiscal general de l’Estat quan resulta investigat en un procés penal.

¿Considera que la reforma que acaba de presentar el Govern central de l’Estatut Fiscal i de la llei orgànica del poder judicial soluciona els problemes que denuncia en el llibre?

No només no els soluciona sinó que els pot empitjorar. Miri, hi ha una cosa que no hauríem d’oblidar. I és que les reformes estructurals que afecten el ministeri fiscal o els jutges no haurien de ser abordades mai en moments com els que estem vivint. Costarà molt que la ciutadania vegi en aquestes modificacions un intent polític de reforçar l’autonomia dels fiscals i la independència dels jutges. Amb tota lògica es veurà com un dissimulat intent de controlar els que controlen.

¿Pensa que és el moment per emprendre la reforma de l’acusació popular amb tantes causes obertes contra el Govern en les quals porta la iniciativa acusatòria davant el ministeri públic?

En la pregunta que em fa hi ha inclosa la meva resposta. Hi ha moltes coses que s’han de canviar en l’acció popular. És urgent excloure del seu exercici els partits polítics. Però torno a dir-li que, en aquest moment, qualsevol reforma de l’acció popular serà interpretada com la manera de neutralitzar processos penals molestos per al poder polític.

¿Considera excessius el nombre d’aforaments o la seva crítica s’adreça més aviat a la mateixa figura? ¿Creu que serveix perquè alguns polítics mirin d’eludir la seva responsabilitat penal?

Soc partidari de l’aforament que van proclamar els constituents de 1978: diputats, senadors i ministres. Alhora també m’he mostrat partidari de l’aforament del rei que abdiqui. Però hem de fugir del que en el llibre anomeno una concepció protocol·lària de l’aforament, en què la rellevància institucional d’un càrrec públic també es mesura per l’òrgan judicial a què està aforat.

¿Ha necessitat deixar la presidència de la Sala Segona per poder escriure aquest llibre o ho hauria pogut compatibilitzar? ¿Seria un altre llibre?

La presidència de la Sala Penal t’absorbeix i t’obliga a una dedicació pràcticament absoluta. Ara segueixo tenint molta feina, però he fet meu el consell de Gregorio Marañón quan deia que es definia a si mateix com a "drapaire del temps». Faig el que puc.

Ho ha escrit des de la llibertat que dona haver renunciat a presidir el Poder Judicial. No sé si en algun moment ha pensat que potser des de dins podria haver canviat les coses. ¿Se n’ha penedit mai, d’haver pres aquesta decisió?

Quan vaig renunciar a presidir el Poder Judicial l’únic que vaig fer va ser reivindicar la meva dignitat personal i professional. No ho he mai lamentat ni me n’he penedit. Crec que el judici del procés va ser una experiència irrepetible. Així ho sentim els set magistrats que durant més de quatre mesos vam assumir un desafiament històric.

¿Quins canvis en la justícia creu que són més urgents?

Postser el sorprendrà, però crec que el que la justícia necessita, més que reformes legals, és una cultura jurídica que impedeixi la permanent destrucció dels fonaments de la nostra feina.

Notícies relacionades

El Tribunal de Comptes suspèn Sumar i Aliança Catalana

El PSC ‘crida a files’ els alcaldes per preparar les municipals del 2027

Amb una filla fiscal i un fill advocat, dedica el llibre a l’Olivia: ¿qui és? ¿És per simbolitzar que està adreçat a tothom més enllà de l’àmbit judicial?

L’Olivia és la meva segona neta. Als meus fills i a l’Adriana, la meva primera neta, ja els he dedicat altres llibres.