L’UCO no es toca

La Guàrdia Civil és una de les institucions més respectades i gaudeix de prestigi, admiració i suport social. La història d’aquesta unitat, que lluita contra la corrupció i el narcotràfic, està escrita amb sang i servei, atacar-la és minar la columna vertebral de l’Estat de dret.

L’UCO no es toca

L’UCO no es toca

3
Es llegeix en minuts
Luis Sánchez-Merlo

Un veterà digital espanyol, El Confidencial, ha destapat un escàndol de primer ordre que vincula el partit del Govern amb una operació clandestina per desprestigiar la Unitat Central Operativa (UCO), òrgan clau de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil, responsable d’investigar i perseguir les formes més greus de delinqüència i crim organitzat.

L’objectiu és nítid: neutralitzar una unitat que, precisament per ser eficaç, resulta incòmoda. En el fons de l’atac batega una vella incomoditat: la que provoquen les institucions independents. I és que quan aquestes són fortes, els ciutadans estan segurs. Aquesta successió d’atzagaiades ha convertit l’UCO en la nèmesi del Govern i retrata el sanchisme com un pacient crònic d’una corrupció que és sistèmica.

Els fronts se li acumulen a un Govern que es dedica a pagar favors personals amb beneficis judicials: frau dels ero, el cop a Catalunya, la derogació de la sedició, la rebaixa de la malversació, una amnistia a mida…

Quan va dir allò de "vaig a totes", ¿a què es referia? ¿A eliminar qualsevol possibilitat d’alternança política? ¿A portar el clientelisme al límit que permeti el deute públic?

Per no perdre el poder, el president amb menys suport a les urnes des de la Transició l’ha convertit en una obsessió, i utilitza els immensos recursos de l’Estat sense més límit que la Justícia.

Aquesta vegada, després de declarar la guerra a les dretes, als jutges, al Parlament, als mitjans desafectes, als empresaris díscols, als operadors privats… el seu pròvid Estat Major ha triat potser la pitjor de les vies.

Si hi ha un cos que té un prestigi, admiració i suport social a Espanya és la Guàrdia Civil, una de les institucions més respectades pels ciutadans.

Durant dècades –columna vertebral de l’ordre democràtic, de la seguretat pública i, en no poques ocasions, de la mateixa continuïtat de l’Estat– ha estat on fa més mal: sota el plom d’ETA, davant les xarxes del narco al sud, desenterrant corrupció amb guants quirúrgics.

I dins de l’institut armat destaca una unitat d’elit, creada sota un govern socialista el 1987, que ha investigat polítics, empresaris i xarxes corruptes sense mirar colors. La seva professionalitat i els seus resultats en la lluita contra el crim són reconeguts dins i fora.

Militant sense nòmina, "una dels nostres", "so to speak" periodista, exdirectora de Correus, imprudent en les xarxes socials amb els capitostos, no s’estava de res i ho feia amb ambició: s’oferia per intermediar amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, i prometia protecció judicial, indults i avantatges fiscals. Presumia d’acabar amb la "camorra de la Guàrdia Civil". A canvi d’informació sensible sobre els "elements subversius" del cos, pretenia neutralitzar les causes judicials més compromeses per al comandament.

Com aquell qui res, ho explica sense embuts: "Els de dalt del Govern necessiten proves objectives per poder atacar l’UCO".

Tenint en compte que els beneficis fiscals i judicials no els atorga qualsevol, les preguntes no triguen a aflorar: ¿en nom de qui actua? ¿a qui serveix?

Des de la difusió dels àudios –per l’únic que no ha comès delicte, el periodista– s’ha imposat un silenci tan espès com revelador: del president, de la Fiscalia, de la directora general del cos (llicenciada en periodisme, amb 82.000 efectius a les seves ordres), i d’un ministre de l’Interior amb prou feines audible en la seva defensa de l’UCO.

Notícies relacionades

Enmig del vendaval, estès com un virus, ¿què ha passat fins ara? Una conspiració preparatòria per delinquir: intencions que encara no s’han materialitzat i que només es castiguen quan el Codi Penal ho preveu expressament. No és moment encara d’exigir responsabilitats penals, però la judicialització ja està en marxa. La resposta podria ser: no em parli vostè d’actes processals, no necessito provar res, ni tan sols la seva vinculació orgànica amb aquesta dona. L’únic que desitjaria és que aquest àudio donés lloc a una interpel·lació parlamentària, una roda de premsa, la caiguda d’algun responsable…

Bé faria, com a principal assenyalat, el cap del departament de Delictes Econòmics de l’UCO d’invocar davant el fiscal general de l’Estat l’article 215 del Codi Penal: "Les calúmnies, injúries a funcionaris públics per fets concernents a l’exercici del seu càrrec, són perseguibles d’ofici pel fiscal". L’UCO no es toca perquè és un dels pilars més respectats pels espanyols. La seva història està escrita amb sang i servei. Avui, com a cor operatiu en la lluita contra la corrupció, atacar-la és minar la columna vertebral de l’Estat de dret.