Franco i la història

Suposem que Marx tenia raó i que la història es produeix dues vegades. Repassant la primera meitat del segle XX, aquella és la soferta. La tragèdia. Deixem de banda calamitats anteriors que il·lustren la dura vida dels nostres ancestres des de l’origen dels temps. La irrupció de les ideologies que perduren i els partits polítics que les van encarnar apostant per la democràcia i els seus enemics marquen un abans i un després. La sang, la suor i les llàgrimes posteriors es continuen plorant en llibres i documentals. El sacrifici que van exigir com a part ineludible de la frase de Winston Churchill, gairebé mai citada, va marcar a foc la memòria col·lectiva. I quan semblava que el món havia après la lliçó, que els governs i les escoles havien fet la seva tasca, que el record perdurava i es pintava a les parets, que l’art el divulgava i l’empremta de l’espant avergonyia la descendència dels botxins, es dibuixa la possible repetició. Ara tocaria la farsa. I en l’imaginari, Donald Trump.

No és casualitat que la majoria dels moviments d’extrema dreta mundial estiguin identificant l’actual president dels Estats Units com el seu messies. L’home que esperaven per unificar ideals dispersos i fomentar accions concretes. I allà el tenim. El seu protagonisme desmesurat, ritme vertiginós i actuació espasmòdica el converteixen en el permanent eix de gairebé tot el que es mou al món. El capital que va confrontar amb ell en el seu anterior mandat, ara se li ofereix; als que van ironitzar sobre la seva persona, se’ls ha esborrat el somriure i, el més simptomàtic, la majoria dels que al seu país llavors van aixecar la veu, ara callen. No està clar que, davant l’afront, la millor actitud sigui ignorar-lo i seguir com si res, com predica la filòsofa Bonnie Honig, perquè el que Trump congrega és una acció que va molt més enllà de la nostàlgia. Té a veure amb la decepció, l’emprenyament i la voluntat estesa de recuperació de l’ordre superat. I encarna el lideratge fort que enyoren els que entenen que una mica d’autoritarisme tampoc és tan dolent. Joves, majoritàriament, segons qui els fets alternatius no són tan greus perquè la manipulació de la història tampoc és nova. Franco ja ho va fer i li va permetre sobreviure quaranta anys. Ho explica molt bé Julián Casanova Ruiz (Valdealgorfa, Terol, 1956).

Capacitat divulgativa

Notícies relacionades

Koldo, Ábalos i Cerdán: així reconstrueix l’UCO 12 anys d’una relació que va derivar en presumpta trama de corrupció

Junts es compromet a «aprofitar» la «debilitat» de Sánchez després de la caiguda de Cerdán i obre la porta a retirar el seu suport al PSOE

Manté el catedràtic en Història Contemporània a la Universitat de Saragossa que, posats a confrontar avui la propaganda de Goebbels amb la desinformació d’Elon Musk, probablement guanyaria l’home més ric del món. Ho diu des de l’autoritat que li confereix la seva defensa de la història com a pedagogia i la capacitat divulgativa amb què transmet la seva passió, més enllà de les aules, a la ciutadania en general, a través dels mitjans i de les xarxes. I és precisament pensant en el públic d’avui, en els joves poc atents al passat, que ha escrit la biografia de Franco.

En el llibre, l’historiador desconstrueix el fals heroi, perquè una persona que imposa una pau incivil mai pot ser un personatge heroic. I com un detectiu investiga, busca i troba l’empremta del crim. El Franco de Casanova és una vacuna contra el relativisme que avui s’aplica en les pitjors parts de l’ahir apel·lant a les incertament bones. Llegint-la s’entén que, si no es repeteix, la història de vegades rima. I hi ha qui s’esforça perquè sigui així.