¿I ara, què?

Una vegada celebrada la transcendència del canvi que suposa la presidència de Salvador Illa, caldrà afrontar la realitat. Els socialistes governaran en minoria i a mercè d’uns socis parlamentaris amb les seves pròpies urgències. A priori, aquest horitzó de negociació permanent anuncia una inestabilitat poc apropiada per fer front a la trista herència dels governs independentistes: un país esgotat per la sobredosi de mistificació nacionalista i desanimat pel dèficit de gestió governamental. La negociació entre socialistes i republicans ha suposat un primer pas per a l’esperança, tot i que el fet que els dos partits ho hagin escenificat de forma diferent ofereix ja un senyal d’alerta. ERC, amb por escènica; el PSC, amb eufòria continguda i amb elegància institucional respecte del govern d’Aragonès.

La serenitat de Salvador Illa li vindrà de fàbrica i la brevetat de les seves intervencions potser de la lectura de Breve elogio de la brevedad de l’amic Antoni Gutiérrez-Rubí. El nou president necessitarà tones de serenitat i una gran disciplina verbal per fer front al que li espera, que, d’altra banda, exigeix en molts casos una atenció urgent. La seva agenda de govern és coneguda: sequera, finançament, escola, llengua, sanitat, seguretat, canvi climàtic, vivenda i immigració. A més, els esdeveniments de la jornada del debat d’investidura han posat en primer pla la necessitat d’enfrontar dues grans reformes: Mossos i TV3. Dues autèntiques estructures d’estat excessivament acomodades al discurs imperant a Catalunya en els últims catorze anys.

Per si no fos prou, té almenys quatre fronts polítics per atendre. Haurà de fer tot el que estigui a la seva mà (i la de Pedro Sánchez, que té les seves pròpies raons per col·laborar) per apuntalar la nova ERC, sigui quins sigui els nous dirigents, ajudant els republicans a no caure en el pànic que el voldrà provocar la gent de Junts, com va passar el 2006 amb el pressing de CDC. També s’haurà de carregar de paciència amb els desideràtums definitoris dels Comuns, amb la mà esquerra imprescindible per estalviar-los el desànim. I sobretot, ha d’exhibir la millor pedagogia en les seves relacions amb el govern de Sánchez i les baronies del PSOE per evitar la repetició de l’ocorregut el 2006, quan el PSOE va cedir a l’assetjament unitarista del PP. Els acords amb ERC s’assemblen tant a l’ambició frustrada del projecte d’estatut votat pel Parlament el 2005 que no poden sorprendre les reaccions del PSOE més conservador i del PP de sempre.

Notícies relacionades

Puigdemont confia que Sánchez obtingui l’oficialitat del català a la UE

Menors migrants es neguen a sortir de les Canàries per la lentitud del procés

Reconciliació

I després està Junts. La normalització i la reconciliació del país seria incompleta sense ells. Illa, ja ho ha dit, voldria que recuperessin el vell to de CDC. No obstant, la temptació trumpista, la por electoral del discurs de Sílvia Orriols, el seu desig de venjança respecte d’ERC i el ferrusolisme antisocialista que encara els guia podrien empènyer-los a una travessia del desert més llarga del previsible.