L’oportunisme com a forma de populisme
El mal de la nostra època és el populisme, no només l’extrema dreta. La temptació del simplisme i de les solucions fàcils també la pateix l’esquerra. ¿On és avui el cel de Pablo Iglesias? En els mateixos llimbs que la independència exprés de Puigdemont. I en els mateixos llimbs en els quals acabaran les promeses que fan Abascal i Orriols als joves de com de feliços serien en el que ells anomenen una Europa (Espanya/Catalunya) cristiana. No és fàcil mantenir el seny quan l’agenda política la marquen Puente i Milei. Aquí tenim els resultats d’Esquerra el 12M. I també el nerviosisme de l’oasi mediàtic madrileny amb la racionalitat que ha intentat posar Feijóo en l’assumpte argentí. El repudi a Milei no pot ser en tot cas una submissió a la pulsió populista que impregna aquesta tercera legislatura de Sánchez. Ho aprofita tot per seguir en el poder en nom de la necessitat de frenar l’extrema dreta a què, precipitadament, el PP va lligar la seva sort després de les municipals.
Recapitulem. ¿És la millor manera de combatre l’extrema dreta no trucar a Milei quan guanya les eleccions? ¿És justificable que un ministre llanci una notícia falsa sobre el president d’un altre país (en el qual hi ha invertits 18.000 milions d’accionistes espanyols)? ¿Són les paraules de Milei més greus que les que fa anys va dir Maduro o que les acusacions d’Israel sobre la connivència del Govern amb Hamàs? No. Però Milei va venir a la precampanya de les europees i va ajudar a fixar el framework que interessa a la Moncloa: el 9J va de Sánchez contra la ultradreta global. De la mateixa manera que el 12M va pretendre que fos un plebiscit després del seu període de reflexió.
Sánchez aprofita qualsevol oportunitat per treure’n profit i això no seria cap problema si els seus votants l’hi toleren. El problema és que pel mig ressuscita Puigdemont, demana una audiència amb el Rei per no dir-li res o deixa els espanyols a l’Argentina sense ambaixador. El populisme té un preu.
