Catalunya i l’adultesa política

1

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

20 de març del 2026. 01:10

0 Comentaris

Jordi Bedmar Pascual / ACN

"Recolzaré l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya". Recordo el dia, l’hora i l’escenari. Palau Sant Jordi. Mig enfangat per una prova de trial indoor. 10 de març del 2004. L’endemà, les bombes d’Atocha. No a la guerra. I, de sobte, Zapatero president. L’aparell mediàtic socialista va col·locar el missatge sense pensar que això acabaria passant. I va passar. I es va tramitar l’Estatut, amb el 3% pel mig. I es va elevar a màxims. Passat el tràmit del Parlament, el PSOE va anunciar esmenes. La tortura va durar un any, des de la tardor del 2005 fins a l’estiu del 2006. Va sortir de Barcelona amb l’aval del PSC, Esquerra, els Comuns i la CiU de Mas. Va tornar de Madrid sense Esquerra. Alguna cosa té a veure amb el que ha passat aquesta setmana, almenys en les formes. Demanar i prometre la lluna. En el potatge madrileny CiU/Junts és Catalunya, mentre que el PSC i Esquerra són partits. "Els bascos" són el PNB. Des d’aquella frase de Zapatero, en l’imaginari polític català es va instal·lar un vers de Martí i Pol: "Tot està per fer i tot és possible". Per al neopujolisme era donar continuïtat a l’obra del fundador. Per al tripartit maragallista era una esmena a l’alça als anys de Pujol. L’1-O i sobretot el 26-O van acabar amb l’estat de somni. No s’havia fet res i res era possible. La deglució d’aquell moment encara no s’ha acabat i no han retut comptes. La pressió judicial els ha eximit de fer-ho.