Alejandro Fernández i la suma de Feijóo

El periodisme fabrica estereotips per processar amb més rapidesa la informació. Aquesta agilitat sovint sacrifica l’exactitud. Alejandro Fernández va estar setmanes esperant que el PP d’Alberto Núñez Feijóo el confirmés com a candidat. Al final, gairebé ho van fer per descart amb el feridor argument que obtindria el mateix resultat que qualsevol altre, sense valorar la seva aportació personal. No ha sigut així, Fernández ha sumat 15 diputats, per sobre de la franja més alta de les enquestes i amb Vox a la seva dreta mantenint els 11 seients. Fernández ha sumat a l’onada creixent de Feijóo, però la mirada mediàtica segueix instal·lada en el fet que no pensen el mateix i el més mínim detall es converteix en dissidència passat pel filtre de les ulleres dels mitjans de comunicació.

Qualsevol líder intel·ligent mira de sumar tot el que pot dins del seu espai polític. Feijóo ho ha fet sempre, però aquesta bombolla madrilenya que ara mira de segrestar-lo l’hi complica en excés. Alejandro Fernández és millor orador que organitzador i ve d’una època en la qual al PP de Catalunya no hi havia mitjans i les coses se les acabava fent un mateix. Això ara canviarà. Passar de 3 a 15 diputats proporciona molts mitjans i, a més, és la quarta força política del Parlament i ha d’exigir un pes equivalent als òrgans de la Cambra i en el panorama mediàtic català, on massa vegades forces molt més minoritàries com la CUP, els Comuns i fins i tot Aliança Catalana tenen més protagonisme del que els atorga la ciutadania. Fa bé Fernández a reclamar que li correspon un lloc a la Mesa de la Cambra catalana sense que ningú l’hi regali. I fa bé també Feijóo a girar full i donar a Fernández el protagonisme que li han atorgat les urnes. El congrés pendent de la formació a Catalunya hauria de trobar la fórmula per canviar aquest estereotip.