Al PSC i a ERC se’ls gira feina

La societat catalana del 2024 està experimentant canvis vertiginosos en la seva configuració. Noves realitats que evidencien una rampant descohesió social, que reclamen polítiques socials més equitatives i que dificulten l’assumpció de la catalanitat per part d’amplis sectors de la població. Des del retrocés en l’ús social de la llengua fins a una creixent espanyolització del pensament polític a redós de l’auge del nacionalisme espanyol i de la ultradreta xenòfoba, bo i passant per una certa ciutadanització del mateix PSC. En definitiva, una progressiva ruptura del relat històric transmès generacionalment des de l’antifranquisme que associava conquestes socials i democràtiques a aspiracions catalanistes. Fossin de matriu autonomista/federalista o d’ADN sobiranista/independentista.

En aquest context, destaca una afirmació troncal: construir una solució requereix que socialistes i republicans assumeixin que estan condemnats a competir i, alhora, a col·laborar. Perquè sense la participació activa de majories populars, independentistes o federalistes, no serà possible el compromís històric de trobar junts el desllorigador.

Per això, el republicanisme tampoc ho té fàcil. Corre el risc, tanmateix, que davant de la patacada electoral es deixi endur per les inevitables contradiccions, les desavinences de criteri entre dirigents i les dificultats que presenta la conquesta democràtica d’una solució referendista construïda amb la participació del conjunt de les esquerres catalanes. Una estratègia de via àmplia, orgullosament destil·lada per la militància, que no per dificultosa hauria de ser injuriada.

Una via àmplia que obliga el republicanisme a no caure en la temptació del fals confort de les casernes d’hivern on llepar-se les ferides a l’espera de conjuntures favorables caigudes del cel. Tot al contrari, l’èxit rau a actuar en camp obert amb un doble objectiu. D’una banda, recuperar el tremp en els moviments socials, en el món del treball i especialment en les franges més joves de la ciutadania, intensificant, alhora, la funció política dels seus càrrecs electes en l’àmbit municipal. De l’altra, fer compatible inconformisme, innovació i contestació amb la voluntat de ser determinants en la governança en el màxim nombre d’institucions del país. I principalment a la Generalitat.

Fer oposició a un hipotètic govern Illa obre un nou escenari tant per a la pròpia organització política com per al país. Amb tot, es tracta d’una decisió que ben segur caldrà debatre amb el conjunt dels afiliats. En aquest sentit, cal recordar que en els documents congressuals s’integrà la idea que en el camí cap a la resolució del "conflicte" el republicanisme s’hauria de comprometre a participar activament en les propostes provinents dels adversaris d’igual manera que, a aquests, se’ls exigiria un comportament recíproc envers les solucions aportades per Esquerra.

Notícies relacionades

La sentència ‘mutant’ del procés

Puigdemont reapareix a les portes del principi d’acord ERC-PSC

Seria bo, doncs, que el debat se centrés a valorar si la construcció d’una solució democràtica que pogués ser referendada en un futur per les classes populars catalanes, bona part de les quals representades pels electors del PSC i d’ERC i d’altres formacions esquerranes, exigeix compartir una relació de col·laboració en el marc d’una oposició constructiva o altres fórmules que puguin valorar-se com a més útils per als objectius marcats. És a dir, defugint cabrioles funambulistes, impedint situacions més pròpies del budell que no pas del cervell, i descartant una oposició estèril per aïllacionista.

Correspon al republicanisme la tasca històrica de recosir les classes populars sense abandonar el rol de la llebre en les carreres de llebrers. Heus aquí la seva grandesa: cercar sempre l’escenari més favorables per poder avançar.