Només importa l’aquí i l’ara

Les eleccions basques (han passat tres setmanes i ja ningú les recorda) es van saldar amb més nacionalisme i més esquerra, a més d’amb una sòlida estabilitat de govern allà i cap risc per a la legislatura espanyola. Els comicis catalans de diumenge passat, no obstant, han donat un resultat molt diferent. Malgrat l’inapel·lable triomf del PSC, s’ha produït un ascens notable del vot de dretes i del vot no sobiranista; no estan clars els suports amb què compta el socialista Salvador Illa per arribar al Palau de la Generalitat, tampoc si aconseguirà fer-ho; i Carles Puigdemont continua entossudit a ser "restituït" com a president, malgrat no tenir majoria per aconseguir-ho. Mentrestant, ERC ha quedat deixada fora de combat i sense saber quin camí prendre.

Les conseqüències que la suma de tots aquests factors, i algun més, pot tenir per a l’estabilitat del Govern de Pedro Sánchez són de tal calibre que podrien fins i tot carregar-se la legislatura. Se sap, pel que ha transcendit, que Sánchez "és feliç" amb el resultat, perquè les eleccions han sigut com un alenada d’aire fresc per a ell, al venir a donar-li la raó en la seva política d’apaivagament. L’amnistia, de fet, no ha estat en la campanya ni tan sols per part del PP. Queda per veure si aquest "suport" a l’admesa i polèmica estratègia de fer de la necessitat virtut es donarà també en els comicis europeus del 9 de juny o si en aquests es reflectirà el malestar de part de l’electorat socialista per la concessió de mesures de gràcia a l’expresident fugit. El PP, ja ho va avançar ahir Núñez Feijóo, incidirà sense parar, aquesta vegada sí, en aquest punt.

Notícies relacionades

L’ex secretària general del PP Dolores de Cospedal: «Jo no he impulsat cap operació Catalunya, que és una ficció»

El Govern s’obre a augmentar el finançament a les comunitats autònomes per l’acollida de menors migrants

Amb tot, els sondejos per a les eleccions al Parlament Europeu ja no marquen tanta distància a favor dels populars com fa uns mesos i hi ha qui s’ha atrevit a dir (l’exguru de Sánchez, Iván Redondo) que les guanyaran els socialistes. Suposant que les europees no li anessin malament al PSOE, o fins i tot si li anessin bé, res, tret de conservar el suport de Junts i ERC, garanteix l’estabilitat d’una legislatura que sembla, sens dubte, molt difícil de sostenir.

La reacció impassible de Sánchez davant aquest incert panorama fa pensar que, després de passar cinc dies meditant, el president ha entrat en mode zen: només li importa l’aquí i l’ara. El passat, passat està, i el futur és fantasia. Alguns rellevants analistes conservadors li auguren, no obstant, un esdevenir terrorífic. Aquí i ara, en aquest moment i en aquest país, hi ha una campanya electoral, que aparcarà segurament les negociacions per a la investidura d’Illa, tot i que no les de la Mesa del Parlament, que alguna pista donaran de per on poden anar les coses. I després, en la quimera del futur, ¿qui sap? Perquè, ¿a què es refereix Puigdemont quan amenaça de deixar caure el Govern de Sánchez? ¿A recolzar una moció de censura del PP? ¿A forçar un avanç electoral, la convocatòria del qual només depèn de la capacitat de resistència del president? Ja veurem.