El ‘mètode Puigdemont’

Hi ha un un mètode Puigdemont que no és cartesià ni empirista, ni lògic ni científic. El que sabem és que és personal i intransferible. A la llarga, fungible; d’entrada, emocionalista i fora de la llei. Són gestos extemporanis i premoderns que s’assemblen a les campanyes estacionals de les guerres carlistes, amb cabdills itinerants. Carles Puigdemont ostenta un mètode ranci, amb pronunciaments decimonònics, conspiracions sempre fallides com les de Lluís Companys i les proclames de balcó de Francesc Macià. Per això el seu lèxic polític no està contaminat per la modernitat ni les necessitats tan baixes de la societat de masses. És estrany oferir l’excepcionalisme de la Catalunya del segle XIX a un món d’empreses emergents, capitals de risc i volatilitat ciutadana.

Concentra el seu lideratge del procés en referències atàviques i gestos imaginàriament ancestrals. D’aquí ve la tàctica actual que és intentar convertir unes eleccions autonòmiques en un referèndum: Puigdemont sí o sí. D’aquí també ve que ell mateix hagi anunciat que si no és investit no prendrà possessió del seu escó perquè estar als escons de l’oposició no s’ho paga. És una recusació molt peculiar del sistema de prova i error que fonamenta la democràcia, l’alternança, la fiscalització del poder, el respecte a les minories.

Així és el seu pas pel Parlament Europeu, anacrònic, amb filiacions pròximes a una extrema dreta inconfessable i amb l’ombra del putinisme, a semblança del tempteig de Macià en buscar el suport de Moscou per a la temptativa armada de Prats de Motlló. En realitat, no hi ha la menor constància que Puigdemont s’hagi interessat per cap dels assumptes més vibrants de l’Europa del segle XXI: és l’avantatge de ser monotemàtic.

El processisme va introduir en la vida pública un sofisma aparatós: si Catalunya trencava amb Espanya no quedaria fora del sistema institucional de la Unió Europea. És més: es beneficiaria del seu nou estatus de república independent, sense haver de seguir els procediments d’ingrés. Almenys en aparença, Puigdemont segueix així. En les fotos de la seva cèlebre reunió amb el secretari d’organització del PSOE a Brussel·les, tot l’absurd d’aquesta hipòtesi va fer-se ostentós. Ja no sorprèn: però sí que el partit d’Indalecio Prieto i Felipe González acceptés posar davant les càmeres per a una escena més aviat pròpia de conjures balcàniques.

Notícies relacionades

Anticorrupció desmunta els arguments de Cerdán per demanar la seva llibertat: «L’aforament no implica mirar cap a un altre costat»

Aragonès renuncia al sou d’expresident i dirigirà l’empresa familiar d’hotels

Poc predisposat a considerar que pugui haver-hi altres maneres d’entendre Catalunya i de defensar els seus interessos, per a Puigdemont el pluralisme crític és una feblesa, de la mateixa manera que les formes democràtiques i l’Estat de dret només tenen sentit si són útils per a desvincular-se per complet d’Espanya.

Així va Junts, llogant autocars perquè els fidels a Puigdemont vagin als seus mítings electorals al sud de França. És l’antítesi del retorn de Josep Tarradellas. Si la campanya de Puigdemont aconsegueix concentrar el vot independentista, el cost general serà elevadíssim. Al cap i a la fi, Puigdemont va arribar a la presidència de la Generalitat per mor del veto de la CUP a Artur Mas.