Barcelona soc jo
Quan una força política canvia el sentit del seu vot a l’abandonar el lideratge d’una institució és un mal símptoma. Va passar en el seu moment amb Junts, que va deixar de votar els pressupostos elaborats pel conseller Giró al sortir del Govern de la Generalitat. I passa ara amb el grup municipal dels Comuns a Barcelona. La seva líder, Ada Colau, ha vinculat des d’un primer moment el suport als comptes del govern de Collboni a arribar a un pacte per tornar al pont de comandament. De res ha servit l’última oferta dels socialistes, comprometent una important quantitat de milions aquest any i al llarg del mandat en projectes que l’exalcaldessa va considerar estratègics en els seus anteriors mandats. Colau té tot el dret a voler governar, però el preu de no fer-ho no el pot pagar la ciutat i la seva gent, especialment la que el vota.
Aquest vot negatiu alimenta les especulacions dels últims dies en el sentit que l’altre no dels Comuns als pressupostos de la Generalitat estava motivat per la seva exclusió del pacte de govern a la capital que han negociat sense tancar el PSC i Esquerra. De retruc, a més, la que s’ha quedat sense pressupost també és la referència estatal de Colau, Yolanda Díaz, a la qual li interessava especialment per marcar perfil en el Govern central. Els més malèvols podran assegurar que només hi ha pressupostos si Colau és alcaldessa. Barcelona soc jo seria el resum d’aquesta manera de veure les coses.
La que alguns en el seu moment van anomenar nova política ha envellit més de pressa que la política de tota la vida. Tota formació política existeix per aconseguir el poder. És absurd negar-ho i la població ho entén així. El que és més difícil d’entendre és que els que deien ser diferents acabin actuant en els mètodes de la mateixa manera o pitjor. Utilitzar la puresa moral com a únic argument polític té la contrapartida de rebre el mateix tracte per part dels adversaris. I al final, també per part dels ciutadans.
