14-M, quan Bambi va mudar en ZP

Es podria dir que un dels efectes col·laterals de l’11-M va ser el triomf electoral del PSOE i el desembarcament a Moncloa de José Luis Rodríguez Zapatero, un líder, que quan va arribar a la secretaria general del partit, no feia ni quatre anys, aparentava ser políticament ingenu i immadur. El seu somriure perpetu i l’escassa rellevància política que havia tingut fins aleshores, va portar el sempre mordaç Alfonso Guerra a anomenar-lo ràpidament "Bambi".

Els fets van demostrar després que no era tan innocent ni tan tendre, tot i que el seu tarannà personal, que va arribar a convertir-se en lema electoral, el fes semblar ben diferent dels seus antecessors, el mateix exvicepresident del Govern, entre ells. ¿Tendre?, ¿ingenu?, el cas és que el 14 de març, 72 hores després dels atemptats, li va treure 4,7 punts al PP. Zapatero és, de fet, l’únic polític que ha arribat a la Moncloa al primer intent.

Segurament va ser la mentida del Govern del PP, i en particular del president, José María Aznar, sobre l’autoria dels atemptats d’Atocha, que van atribuir a ETA quan sabien que eren obra del terrorisme gihadista, el que va acabar d’enfonsar els populars, que ja estaven molt tocats per l’oposició ciutadana a la guerra de l’Iraq.

Aquella falsedat va enfonsar el PP i va impulsar els socialistes amb la força de propulsió d’un coet. Però els últims sondejos que s’havien realitzat abans de l’11M ja apuntaven a un possible empat tècnic, tot i que molts demoscòpics van desconfiar de les seves pròpies dades. L’Institut Noxa, empresa de dos exdirectors socialistes del CIS, Julián Santamaría i Rosa Conde, es va atrevir a afirmar-ho: el PSOE estava a dos punts del PP i pujant. Era arriscat apostar a un triomf socialista, perquè el socialisme passava per una severa travessia del desert, que ja durava dues legislatures, després d’haver governat catorze anys i haver acabat entre acusacions de corrupció i de terrorisme d’Estat.

Era improbable, però va passar. El PSOE va guanyar i Bambi, transformat a tots els efectes en ZP, es va convertir, per a sorpresa de molts, en una de les figures clau de la història democràtica espanyola. L’autor d’aquell acrònim va ser el publicista català Juan Campmany. Ell mateix narra al seu llibre El efecto ZP com la primavera del 2001 el va anar a veure el llavors secretari d’organització del partit, José Blanco, per encarregar-li l’operació d’imatge. "Volem guanyar", li va dir Blanco a Campmany, a la qual cosa aquest va replicar: "Nosaltres fem anuncis, no miracles". Zapatero, però, sempre va creure que ho aconseguiria.

La seva herència política, amb clarobscurs, va ser molt positiva, i això que va patir en la seva primera legislatura una ferotge oposició, de la qual destaca, per injuriosa i atroç, la campanya de la dreta politicomediàtica que va acusar falsament els socialistes de conspirar amb els terroristes per volar els trens a Atocha i així desallotjar el PP del Govern. Però Zapatero no es va deixar influir i va començar inaugurant el seu mandat amb una decisió valenta, una promesa electoral, que es va executar immediatament: la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq. Un fet que va marcar el rumb que seguiria el seu Executiu i que va ser l’inici d’un important llegat, amb fites tan rellevants com el final d’ETA i avenços en drets civils i socials, gràcies a les lleis del matrimoni gai, la d’igualtat, la de terminis per a l’avortament, la de la violència de gènere o la de la dependència. Progressos que van comptar sempre amb l’oposició del PP –llavors encara no existia Vox– i dels bisbes, que no van dubtar a encapçalar manifestacions al carrer contra el Govern.

Forçada a desaparèixer

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

Acabar amb ETA després de quatre dècades de terror, és, sens dubte, l’èxit més important del seu Executiu. No només és que l’anunci del cessament de la violència etarra es produís durant el seu mandat, és que aquest desenllaç va ser possible perquè la negociació empresa pel Govern amb l’organització terrorista va desarmar els arguments dels violents i l’atemptat a Barajas, que va trencar les converses, va enfrontar la direcció etarra amb Batasuna, partidària ja de posar fi als assassinats i les extorsions. Enfonsada per l’acció policial i judicial, ETA va perdre a més el suport social i es va veure forçada a desaparèixer. Aquest és un èxit del Govern de Zapatero que la dreta encara es resisteix a reconèixer.

Hi va haver també coses que li van sortir molt malament. Va intentar, sense èxit, resoldre el conflicte català i després de "passar el ribot" a l’Estatut al Congrés, de la mà de Guerra, el Constitucional se’l va carregar a l’eliminar part de l’articulat. D’aquelles noces, aquests confits. I va fallar estrepitosament en la gestió de la crisi del 2008. De fet, va deixar la Moncloa amb el prestigi sota mínims per l’errònia manera d’afrontar la depressió financera i immobiliària, que Zapatero no va saber o no va voler veure i que va suposar la pèrdua de quatre milions de llocs de treball, l’empobriment del país i la ruïna de centenars de milers de famílies. No està clar que en cas d’haver-la apreciat l’hauria pogut parar o n’hauria pogut disminuir les conseqüències, però la seva ceguesa el va condemnar i va eclipsar els seus èxits.