"Els polítics no et truquen; t’envien ‘coloms missatgers’"

¿Com recorda avui les jornades al pavelló de la Casa de Campo?

Són molts records, tot va ser molt intens, molt mesurat, amb molta pressió i molt agradable també dins la tragèdia. El que estàvem jutjant era una autèntica tragèdia, uns delictes terribles, però va tenir una part humana que recordaré tota la vida. El tracte amb vostès els periodistes, per descomptat, amb les víctimes, fins i tot amb els familiars d’algun dels acusats.

¿N’hi va haver cap que destaqués especialment?

Per una banda, la declaració del senyor Díaz de Mera [director general de la Policia quan es van perpetrar els atemptats i després eurodiputat del PP] i, per l’altra, la d’una de les víctimes, que era un noi, en aquella època jove, que va quedar amb bastantes lesions. Vaig estar amb ell un mes i està molt bé. Pel que fa a la declaració de Díaz de Mera, va ser l’únic moment en què vaig témer que el judici estigués en perill, perquè va començar la declaració dient que hi havia un informe que vinculava ETA amb els atemptats, cosa que sabíem que era rigorosament falsa perquè l’informe era a les interlocutòries. Es tractava del descobriment d’àcid bòric al domicili de Hassan el Haski a les Canàries, semblant al que es va trobar en un pis d’ETA a Madrid. Però aquesta substància no serveix per fabricar explosiu, sinó que es fa servir per a la higiene. El senyor Díaz de Mera es va negar a dir qui era la seva font i això va provocar que jo el sancionés en l’acte i després reduís testimoni al Tribunal Suprem per un delicte de desobediència greu. Aquella mateixa tarda em va fer arribar en un sobre la identitat de la font, que ja sabíem.

¿Com va viure el tribunal les notícies falses, les informacions controvertides, la desinformació?

Totes aquestes teories de la conspiració van ser un episodi bastant important del judici. Primer, perquè és molt fàcil fer una teoria de la conspiració i, no obstant, és molt difícil contestar en una sentència al cúmul de ximpleries que es van arribar a dir. Recordo a més amb molta tristesa, amb vergonya aliena, els testimonis membres d’ETA que van declarar, i sobretot el testimoni d’Henri Parot [històric de la banda], a qui una defensa va arribar a preguntar si s’havia entrenat a Algèria. Era plenament sabut per les forces de seguretat que no havia estat mai a Algèria ni havia vist un gihadista en tota la seva vida.

¿Van patir pressions els magistrats?

A veure, no és mai és un polític, però ni en aquest judici ni en cap altre et trucarà, perquè això seria una temeritat. S’envia el que en l’argot anomenem coloms, coloms missatgers, que són amics, coneguts, cosins, altres companys que et traslladen: "Escolta, mira’t bé això". T’estan enviant un missatge.

¿I com van respondre?

El tribunal era un tribunal molt experimentat. Amb mi hi havia Fernando García i Alfonso Guevara, que tenien una experiència altíssima, perquè el Fernando en aquella època ja devia fer gairebé 40 anys que estava al servei, l’Alfonso més de 30 i jo també vint i molts; per tant, no ens influïen. De pressions, però, sí que n’hi havia.

¿Creu que la sentència va servir per poder donar satisfacció a una societat que havia quedat marcada per la tragèdia?

La societat estava dividida. Encara avui hi ha opinions per a tots els gustos. Jo crec que a la majoria més que satisfacció els va donar una mica d’alleujament. El problema dels judicis és que la gent ha d’entendre que l’objecte d’un judici el marquen les acusacions, i d’allà no pots sortir. No podíem contestar als munts de disputes que hi havia al carrer. Jo sempre dic que el més difícil d’aquesta sentència va ser contestar a les coses que no tenien sentit, com per exemple posar en qüestió que no hi havia sang a les poques parets que van quedar on es van suïcidar els terroristes al carrer Martín Gaite de Leganés. Fixi’s, la dinamita deflagra a 3.000 graus, i tot queda en pols, no queda res.

¿Hi va haver una certa frustració per no poder jutjar els autors materials de l’atemptat? ¿Creu que aquesta circumstància va condicionar el judici?

No és que el condicionés, és que ens va deixar sense gaire informació, tant a la instrucció com al mateix judici. De fet, una altra de les famoses teories conspiradores va tenir a veure amb l’anomenat autor intel·lectual. ¿Qui va idear els atemptats? Doncs no ho sabem. Jo crec que en això hi va tenir molt a veure el tunisià que es va suïcidar a Leganés. Però hi ha teories d’experts molt qualificats que diuen que probablement un dels ideòlegs va ser un conegut gihadista que se’ns va escapar en l’anomenada operació Dátil, i que creiem que va morir a Síria el 2005. De teories en podem fer les que vulguem, però a la gent li recordo, perquè entenc que la gent no ho ha de saber, que l’atemptat no té res d’original. El 24 de desembre del 2003, encara no tres mesos abans dels atemptats de l’11 de març del 2004, ETA col·loca 50 quilos de dinamita a l’exprés Irun-Madrid, que arribava a Chamartín la nit de Nadal. I penses: "Aquest cop ho ha fet ETA". Però després va quedar desmuntat, és clar.

La sentència del Suprem amb prou feines va variar la de l’Audiència Nacional.

Va confirmar tot el que es referia a la conducta perifèrica. La nostra feina va ser validada pel Suprem. Va ser un judici que es va celebrar en quatre mesos i mig amb més de 100 pèrits i 900 testimonis inicialment citats . Crec que vam fer una feina, dins la circumstància, tan digna com vam poder.

Vostè va abandonar la judicatura i actualment exerceix l’advocacia. ¿Hi va tenir a veure que va participar en un procés de la rellevància de l’11-M?

No, no hi va tenir res a veure. Quan em destitueixen de president de la Sala vaig marxar a un jutjat central d’instrucció i després vaig demanar sortir d’Espanya. He de donar les gràcies tant al llavors president Rajoy com a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i a un diputat molt amic meu que va ser el que em va donar un cop de mà, ja que em van nomenar magistrat d’enllaç a França. Quan surts de la carrera a un lloc d’aquest tipus, el primer que veus és que hi ha vida més enllà de la judicatura clàssica, d’exercir la jurisdicció. I això et descomprimeix molt. El cert és que sent a França no volia tornar a l’Audiència Nacional, on tenia plaça reservada. I en aquest interval va venir un íntim amic a oferir-me d’incorporar-me a aquest despatx.

Notícies relacionades

El TS mou fitxa contra Delgado

El repte de pujar nivell i baixar diferències

¿Creu que és possible que Espanya pugui tornar a patir un altre atac semblant?

Crec que és molt difícil. Francament, un altre atemptat com el de l’11 de març no el concebo. Tenim una força de seguretat i uns serveis d’intel·ligència i d’informació molt entrenats en aquesta matèria. Som probablement els millors del món. No es pot dir mai, però és molt difícil que torni a passar. La prova la tenim que des de l’11 de març del 2004 fins als atemptats de Barcelona del 17 d’abril passen gairebé 14 anys sense atemptats amb víctimes.