Les cinc respostes dels assessors per a l’acord de claredat a les preguntes del Govern

Els acadèmics resumeixen que els principis que haurien de guiar l’acord són el de democràcia, el de l’imperi del dret i el constitucionalisme, el de federalisme i el de protecció de les minories, i que tot haurien de ser harmonitzats, no jerarquitzats. Els experts defineixen un acord de claredat com «un mecanisme legítim d’expressió de les preferències territorials que inclou un espai de deliberació apropiat» i suggereixen que, si l’objectiu és promoure l’«acomodació de les demandes territorials de més autonomia o sobirania de Catalunya», consideren que «difícilment es poden donar si no existeixen mecanismes idonis per donar veu a la ciutadania de Catalunya perquè es pugui pronunciar de manera clara sobre l’estatus territorials que desitja».

Per això aposten per aconseguir la «legitimitat democràtica ideal» a través de la «combinació de mecanismes representatius, participatius i referendaris», però opinen que, «per deixar les portes obertes al consens polític i a l’encaix jurídic, no convé centrar-se en un únic instrument ni en una sola via».

Així que els experts creuen que és més convenient arribar a un «acord previ» que fos «solemnitzat» a fi que les parts «acceptin unes regles de joc». ¿Com haurien de ser? Argumenten que hi podria haver un pacte sobre les regles i els procediments, però que també podria incloure clàusules amb relació a «potencials escenaris polítics», i quant al procediment, hauria d’aclarir els actors, la iniciativa i la ratificació dels acords, «a més de la seva implementació».

La conclusió d’aquesta pregunta és que «pactar unes regles raonables per separar-se també pot ser una manera de respectar i acomodar el pluralisme territorial» i que, per això, «si la part catalana no hauria de decidir unilateralment el futur constitucional de Catalunya, la contrapart espanyola tampoc hauria d’exercir un veto insuperable a l’horitzó polític que plantegi una eventual majoria de ciutadans de Catalunya». «Cal establir conjuntament els mecanismes per decidir de manera acordada», conclouen.

En aquest apartat, els experts fan un repàs dels conflictes territorials d’altres latituds i en altres moments de la història. Aquí s’estableix que «la majoria» dels 193 països que formen part de les Nacions Unides s’han convertit en independents per processos polítics com el que demanda l’independentisme català, tant per la via unilateral com per la via pactada. Això, sí, avisa que aquests processos han sigut escassos en les democràcies liberals –com l’espanyola– a excepció dels casos de descolonització dels territoris d’ultramar.

Des del 1945 fins avui, la majoria d’Estats han sortit de la descolonització i de la implosió de la Unió Soviètica. També adverteix que tots els processos d’independència han acabat requerint «algun tipus d’acord», tot i que fos «tàcit», amb l’Estat matriu. En definitiva, que fins i tot els processos més unilaterals han necessitat pactes entre les dues parts. L’informe conclou que «l’ús del referèndum és molt freqüent en els processos de resolució de conflictes» i que, en la majoria de situacions, es realitza al «territori secessionista i no a tot l’Estat matriu». Malgrat això, conclou que en el cas català es «recomana prudència a l’hora de traslladar qualsevol tipus de mecanisme institucional». «No hi ha un únic model de solució, ni tampoc hi ha un ventall limitat d’opcions», conclou.

El ‘sanedrí’ opina que han de ser institucions representatives, especialment els governs, tot i que el català no disposa de capacitat d’iniciativa constitucional ni legislativa a escala central, a diferència del Govern espanyol. Els experts apunten que podria afegir de manera complementària una mena de comissió bilateral o mixta Estat-Generalitat en la qual es pogués incloure parlamentaris o representants de l’oposició per reflectir totes les sensibilitats polítiques. També preveuen la figura d’un mediador, que no necessàriament ha de ser internacional.

El consell acadèmic planteja cinc propostes de referèndum, però no s’inclina per cap i poden ser complementàries. La primera és un «d’inici al territori subestatal», que preveu consultar a Catalunya sobre la conveniència que el Parlament iniciés un procés de reforma constitucional, i la segona és un «de ratificació al territori subestatal», que suposa votar a Catalunya un acord polític prèviament assolit sobre la independència o una reforma de l’Estatut.

La tercera és un «d’inici a tot l’Estat», això és que es convoqui una votació a tot Espanya en virtut de l’article 92 de la Constitució i es pregunti si s’estaria d’acord que el Govern autoritzés una consulta a Catalunya sobre la independència, i la quarta és un de «ratificació al conjunt de l’Estat», és a dir, aprovar a tot Espanya els termes de la independència. Finalment, la cinquena preveu un referèndum «al territori subestatal i al conjunt de l’Estat», que combinaria totes les possibilitats analitzades i que es convertiria en una votació doble. La tercera i la cinquena opció apunten que són inusuals i que generarien un possible xoc de voluntats. 

Notícies relacionades

El jutge no veu pressions d’Interior a l’advocat de Bárcenas

¿García Ortiz ha de reflexionar?

Segons la seva opinió, si han de votar només els catalans o tots els ciutadans espanyols han de ser delimitats amb caràcter previ i ha de ser el resultat d’un procés polític de negociació i acord, conclouen, tot i que inquireixen que en la política comparada es tendeix a apostar per «votar només els ciutadans del territori potencialment independent», si bé destaquen que si es requereix una reforma constitucional hauria de ser extensible a tot Espanya.  

En aquest punt es repassen totes les bones pràctiques per organitzar un referèndum de la manera més òptima. Per exemple, es fixa com a recomanació que s’organitzi amb el «màxim consens polític possible», ja que, si no es fa així, una part de la població el considerarà «de part». També s’apunta a la necessitat que es respecti «l’ordenament jurídic vigent», es financi de manera «pública i adequada», i tingui una pregunta «clara i concreta». Els experts també citen altres mecanismes que, tot i que no poden substituir la consulta, sí que consideren que enriquirien «la deliberació ciutadana». Són les assemblees ciutadanes, les enquestes deliberatives o els jurats ciutadans. «Hi ha un ampli ventall de mecanismes», conclou.