Nicolás García Rivas o perdonar no és oblidar la sentència del procés, per Ernesto Ekaizer

Catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Castella-la Manxa i director del Centre d’Investigació en Criminologia, García Rivas va fer la seva tesi doctoral sobre el delicte de rebel·lió a la Universitat Complutense de Madrid el 1960 (La rebel·lió militar en el Dret Penal). I va ser, com va recordar aquest dimarts 10 d’octubre, un dels 120 juristes espanyols signants (llista que va arribar a 300), que van advertir el novembre del 2018: «Les acusacions de rebel·lió i sedició obren la porta a la banalització d’unes figures pràcticament inèdites en democràcia i amb un passat de trist record, raó per la qual el legislador del 1995 les va restringir per a casos d’una materialitat lesiva clarament superior a l’actual». 

Potser la correcció política va voler que García Rivas –acompanyat de la seva dona Begonia i el seu fill– fos aquest dimarts menys dur amb la sentència de Marchena del que ha sigut el 2019, sent que va vaticinar que el tribunal del procés no condemnaria els dirigents independentistes jutjats –va participar en la defensa de Marina Roig– pel delicte de rebel·lió.  

«De cap manera», em va dir en aquella entrevista per al meu llibre ‘La novel·la de la rebel·lió’, Editorial Ara, 2019) quan li vaig preguntar si el tribunal condemnaria per rebel·lió.  

L’article 155

«No es presenta la violència fefaent i el que ha provat la Fiscalia són retalls de resistència col·lectiva davant actuacions del poder legítim. Resistència. Però la resistència no és la violència típica o idònia de la rebel·lió. La violència ha de ser funcional per aconseguir l’objectiu previst en el tipus penal de la rebel·lió, no qualsevol violència. Un govern que veu créixer una insurrecció i veu perill de ruptura de la nació és el que més informació i capacitat té per decidir. La declaració de l’estat de setge ha de ser votada en el parlament. Una hipòtesi que es podia haver produït és que el Govern ho plantegés i el parlament s’hi negués. En aquest cas sí que hauria sigut clar que hi havia indicis que el govern va posar sobre la taula. En aquest cas no va ser així. Dins de les patologies de deslleialtat constitucional ens trobem la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república catalana. Aquest nivell de deslleialtat greu exigeix l’aplicació de l’article 155 i una insurrecció violenta demana a crits l’estat de setge. En aquest cas a l’esmentat nivell no es va arribar de cap manera. Veient com s’ha desenvolupat el judici això ha quedat clar. Veig els magistrats deliberant i em dic: ¿d’on poden agafar-se per defensar la rebel·lió? I no ho veig. La meva imaginació no arriba».

La utilització normal del 155 és una vàlvula de seguretat de la Constitució precisament per a aquells casos en els quals no hi ha un enfrontament armat. És la clàusula per incompliments normatius, no per atemptats contra la Constitució. Una realitat que era insuficient perquè Mariano Rajoy estudiés proposar l’estat de setge o aplicar la llei de seguretat, en canvi, és suficient per als fiscals a l’hora de qualificar els fets com a delicte de rebel·lió. Hi ha un salt que no té lògica. Entre el 27 d’octubre i el 30 d’octubre del 2017 és com si les realitats fossin paral·leles. El 27 d’octubre, el 155 i la convocatòria d’eleccions reflecteixen una «anormalitat institucional democràtica controlada». I el dia 30 d’octubre, d’aviat ¡bum! ¡Això és una rebel·lió! Són realitats paral·leles i, mentre l’instructor del Suprem està instruint per rebel·lió, hi ha unes eleccions a Catalunya on vencen els que són a la presó sense violència. Surrealista».  

Però tampoc va ser sedició. «És un delicte molt més ambigu. És un alçament tumultuari. Cal analitzar els drets de reunió i manifestació. El Tribunal Constitucional associa el dret de reunió a la llibertat d’expressió i això significa que el dret de manifestació és un dret prioritari, o sigui, que té preferència, igual que la llibertat d’expressió. Per tant, que es manifestessin 40.000 persones al carrer no és un il·lícit penal. És exercici de drets fonamentals. I molt menys un alçament, però aquesta paraula és una mica polisèmica. ¿Què és alçar-se? Una sèrie de gent al carrer. Jo crec que no. Podria ser més discutible. Però hi ha una cosa que em sembla indiscutible. Segons la Fiscalia, el 20 de setembre es tractava d’impedir el registre per part de la comissió judicial. Ara bé, la sedició no és un delicte de resultat, un delicte de perill, d’intenció (és a dir, que només requereix l’existència de perill per al bé jurídic). Llavors diuen: s’intentava impedir el registre. Bé, allà el que es demostra amb moltíssimes proves i vam poder veure en el judici, a instàncies de la defensa de Jordi Cuixart, és que Jordi Sànchez era allà parlant amb la Policia i la Guàrdia Civil. I tampoc es va intentar impedir el registre, es protestava contra aquest».  

Aquest delicte només permet una reducció de l’àmbit d’aplicació amb una interpretació teleològica, per la finalitat de la norma, per la gravetat del fet, que ve donada per la gravetat de la pena. Si, per exemple, la manifestació del 20 de setembre s’interpreta com un alçament que vol evitar el registre judicial, tot i que no l’impedeixi. Però és que tampoc ho exigeix el delicte de sedició, que és també de resultat tallat, de consumació anticipada; fa falta l’alçament; tot i que no s’aconsegueixi evitar l’acte, hi continuaria havent una sedició consumada. Hi hauria la possibilitat literal d’aplicar-lo. ¿Per què no s’hauria d’aplicar? Perquè els tipus penals també ha que reduir-los o interpretar-los amb l’ordenament jurídic i en aquest cas, segons jo ho veig, era una manifestació contrària a l’acte que s’estava executant però que no es proposava evitar-lo. Però és molt més ambigu i presenta possibilitats».

García Rivas recorda. «Convé saber que el delicte de sedició va acompanyar històricament el de rebel·lió perquè es considerava que tots dos atemptaven contra l’ordre públic, entès com a «ordre social» o «ordre polític», tant si un militar pretenia canviar el govern legítim com si un grup de ciutadans protestava contra l’anomenat «impost de consums». És a dir, els intents de cop d’Estat i els simples aldarulls populars atemptaven (en una mesura o altra) contra aquest «ordre públic», en un sistema polític que no garantia el dret de reunió i manifestació. Per això, els penalistes del segle XIX deien que la sedició era una «rebel·lió en petit». Una societat democràtica ha de suportar cert grau de pressió per part d’aquells que no tenen cap altre vehicle per expressar la seva opinió que reunir-se i manifestar-se. Però el legislador va separar totalment els dos delictes, perquè la rebel·lió atempta contra el sistema constitucional democràtic (recordi’s el 23-F) mentre que la sedició no deixa de ser un grau superior del delicte de desordres públics i com a tal ha de ser interpretat. No obstant, la denúncia presentada pel fiscal en cap de l’Audiència Nacional comença qualificant la sedició com una «rebel·lió en petit», cosa que permet entreveure un tuf autoritari o franquista en el seu redactor, que sembla haver oblidat la nova configuració del delicte de sedició després de la promulgació del Codi Penal del 1995, és a dir fa més de vint anys». 

Més ponderat

El García Rivas d’aquest dijous és més ponderat. No és que oblidi, segons ha deixat traslluir en les seves paraules, cosa que considera una sentència injusta, però està concentrat en l’amnistia i l’avenç que suposaria esborrar les conseqüències penals que es va pagar amb l’enjudiciament del procés. 

Com era previsible, el professor García Rivas va intentar també desactivar l’argument que l’amnistia «no cap a la Constitució», una frase que ha popularitzat Felipe González, sense explicar per què. «Les normes –va dir el professor– no són cèl·lules mortes. Hi ha una textura que va més enllà del text legal. La constitució alemanya no reconeix l’amnistia, però el Tribunal Constitucional alemany sí en una sentència que exigeix quatre requisits, començant pel caràcter legítim del seu motiu. L’amnistia no és estranya al nostre sistema constitucional». 

En rigor, tanta insistència que l’amnistia no cap a la Constitució per part d’aquells que estan portant endavant una batalla ferotge per avortar-la ¿no es deu, precisament, al fet que saben que sí que cap a la Constitució? En altres termes, el seu plantejament negatiu és una venda abans de la ferida. ¿Per què ho fan? Això, que és essencial, no és invisible als ulls. Perquè temen que, precisament, sent teòricament constitucional perquè prosperi es necessita una majoria progressista en el Tribunal Constitucional. I com les meigas mira per on, haver-n’hi, aquesta majoria, n’hi ha. De xiripa, però existeix. 

Per treballar sobre l’amnistia l’equip que ha dirigit el professor García Rivas –Rafael Rebollo, Guillermo Portilla, Javier Mira i Antoni Llabrés– es va trobar amb un article del jurista Carlos Pérez del Valle (València, 1961), catedràtic de Dret Penal i magistrat en excedència. 

Confesso que m’agrada més que cap altre aquest text. Perquè va ser publicat a la Revista Espanyola de Dret Constitucional, número 61 de gener-abril del 2001. Per tant, vint-i-tres anys allunyat de la contesa actual. I quan ni el procés ni les condemnes penals i judicis estaven remotament en l’horitzó. 

Per descomptat, explica que l’amnistia sí que cap a la Constitució espanyola. 

Pérez del Valle apunta «el reconeixement de la legitimitat de l’amnistia en situacions excepcionals de ‘refundació política’ i que «només es pot admetre situacions excepcionals en les quals pugui pensar-se amnistia com a concreció de Justícia quan es contempla aquesta com a justícia distributiva i, per tant, com a exigència material».  

Sobretot fa una referència eloqüent al jurista alemany Michael Breitbach quan afirma que les «amnisties també han de comprendre grans brutalitats quan només d’aquesta manera pot ser superada una situació passada d’enemistat o de conflicte». 

Notícies relacionades

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

Doncs això, de brutalitats. 

Pérez del Valle conclou amb aquesta afirmació: «He intentat incidir en un aspecte que em sembla: és possible una llei d’amnistia dins de la Constitució perquè hi ha una amnistia justa».